Del chihuahua al mastí: una antiga mutació fa que hi hagi gossos de mides tan diferents

Segons el Llibre Guinness dels Rècords, el gos més gros que s’ha registrat mai era un mastí anglès, de nom Zorba, que pesava 142,7 quilos. I el més alt era en Zeus, un gran danès que feia 111 centímetres. A l’altra banda de l’espectre, el gos més petit del qual tenim notícia es deia Milly, un chihuahua que pesava mig quilo i només arribava als 10 centímetres d’alçada. Aquests exemples radicals confirmen que no hi ha cap altra espècie de mamífer que tingui unes diferències de mida tan extremes com els gossos. Sempre s’havia pensat que originalment els gossos eren grossos, i que les races més petites havien aparegut com a conseqüència de la domesticació. Però un descobriment recent contradiu aquest dogma i indica que, en realitat, una part important de la culpa la té una mutació que segurament van patir els llops fa milers d’anys.

Domesticar llops

Els llops són els parents més propers dels gossos. Tots dos formen part de la família dels cànids, que inclou també les guineus, els xacals o els coiots, entre d’altres. Fa uns 30.000 anys, els humans van començar a conviure amb un grup de llops primitius, segurament a la zona de Sibèria, i així, a poc a poc, els van convertir en els primers animals domesticats de la història. Fa com a mínim 15.000 anys, s’havien diferenciat prou dels seus antecessors per esdevenir una espècie diferent. Així van néixer els primers gossos, que es van estendre per tot el món de la mà de les comunitats de caçadors-recol·lectors.

Ja des d’aquell moment, es creu que hi havia races de gossos de diverses mides. Les teories més acceptades deien que les races petites eren recents perquè havien evolucionat després de la domesticació, potser a causa d’una mutació afavorida per encreuaments selectius dissenyats per fomentar els animals menys grossos. Entre els gossos més grossos i els més petits hi pot haver diferències de mida de fins a quaranta vegades, una cosa molt inusual en mamífers. Es pensava, per tant, que la mà humana havia sigut el factor determinant en el procés.

Però un article publicat a la revista Current Biology pel grup d’investigació en genètica comparativa que dirigeix la genetista Elaine Ostrander, del National Human Genome Research Insitute dels Estats Units, ha capgirat aquesta hipòtesi. Els científics d’aquest grup van analitzar el genoma de més de 14.000 cànids, des de gossos (antics i moderns de diverses espècies) fins a llops i coiots, i van provar de relacionar variants genètiques amb la mida dels animals. L’anàlisi va revelar que una mutació a prop d’un gen anomenat IGF1 semblava tenir-hi alguna cosa a veure. Curiosament, aquesta mutació ja s’havia detectat en gossos el 2007, i se sospitava que podria influir en la mida dels animals, juntament amb una dotzena de variacions similars que es van anar descobrint després. Fins ara, però, no se n’havien trobat proves.

La mutació clau

El gen IGF1 (abreviació en anglès de factor de creixement insulínic tipus 1) fabrica l’hormona que porta el mateix nom. Aquesta hormona té una estructura semblant a la insulina i juga un paper important en el creixement de diversos animals, també en els humans, sobretot durant la pubertat, que és quan els nivells són més elevats. Té lògica, doncs, que es pugui relacionar amb la mida. La mutació detectada per la doctora Ostrander i els seus col·laboradors està localitzada en una zona del genoma dels gossos que regula l’activitat del gen IGF1. Les races que tenen dues còpies de la mutació tendeixen a pesar menys de quinze quilos, mentre que les que no en tenen cap en pesen més de vint-i-cinc i tenen uns nivells de l’IGF1 en sang molt més elevats. Les que en tenen només una còpia assoleixen una mida intermèdia.

El més interessant de la investigació és que aquesta relació entre les diverses versions de la zona reguladora del gen IGF1 i la mida també es manté en tots els altres cànids analitzats. Això vol dir que no és una mutació exclusiva dels gossos, apareguda potser durant la domesticació, sinó que té un origen més llunyà en l’arbre evolutiu. La nova teoria proposa que, fa milers d’anys, un antecessor comú de tots els cànids actuals tenia al seu genoma la versió de l’IGF1 que dona lloc a una mida petita i que, en algun moment, fa almenys 50.000 anys, alguns llops van adquirir la variant que els feia créixer més (per això els llops són, de mitjana, més grossos que les guineus, per exemple).

Tot i que sí que sembla que les diferències més extremes entre les mides dels gossos són recents, i que possiblement van aparèixer durant els últims dos segles determinades pels capricis humans a l’hora de fer encreuaments, hi ha un component genètic anterior que fins ara es desconeixia i que també hi té un paper molt important. És més: la reducció de la mida dels cànids no seria un canvi genètic de fa poc, com es creia, sinó que ja estava present en aquest grup d’animals des de feia molts mil·lennis.

Cal dir que és probable que les diferents versions de l’IGF1 no siguin les úniques responsables d’aquest fet, sinó que quan es facin més anàlisis es descobriran variants en altres gens que també hi hauran influït de manera clau. També és possible que es trobin mutacions similars que expliquin, si més no en part, la mida d’altres espècies de mamífers.

Salvador Macip és investigador de la Universitat de Leicester i la UOC