"Amb cinc anys ja venia roba tota sola als mercats"

PalmaEls calçons texans d’Araceli Correta (55 anys) llueixen ordenats sobre la taula de la seva parada al mercat de Pere Garau de Palma. Llestos per a una jornada de vendes a 15 euros el parell. O de tres calces per cinc euros. “Tot de bona qualitat”, s’afanya a puntualitzar. De braços plegats i amb les mans sota les aixelles, alterna el relat de com es va iniciar en la venda ambulant mentre utilitza les tècniques de màrqueting de carrer de qui coneix la seva clientela. “Nina, aprofita-te’n. Vinga, calçons que us fan cos Danone! Vinga, que el sol pega fort. Se n’ha recordat avui, la meva sogra, de sortir”, crida Araceli, i ella mateixa riu quan acaba amb el seu reclam. “No, estimada, no cobram amb Bizum”, aclareix a una clienta. Un parell de senyores s’acosten a comprovar la qualitat del gènere, i Araceli –Chiqui per a qualsevol que la conegui– arrenca amb la seva història. “Què vols que et conti? Duc tota la vida fent això. Des que vaig néixer”. I la frase és literal. Criada en el si d’una família nombrosa de cinc germans, els seus pares suraven la prole cobrint fins a quatre mercats en una mateixa jornada. “Anàvem amb la furgoneta i el meu pare ens anava deixant a cadascun en un lloc diferent. No teníem ni una paradeta. Tiràvem un drap gran en terra amb la roba i allà veníem”, narra sobre un mètode com el que segueixen avui els mantaires. “Jo no tenia més de cinc anys quan anava al mercat d’Alcúdia. Abans no es pagaven impostos com ara. Arribava algú amb una ronyonera i anava recaptant. Li donaves alguna cosa i ja tenies el teu tiquet per vendre”, prossegueix.

Treball infantil

Els 70 a penes havien arrencat, el dictador continuava viu, el turisme s’expandia amb força a les Balears i el treball infantil formava part del paisatge sociològic d’un país en desenvolupament. “Sí, era una nina, però em feia càrrec de tot. Cobrava i ficava els doblers dins una capseta. Els veïns del mercat sempre estaven pendents per si passava alguna cosa. Però mai no passava res. No hi havia dolentia. Ho record com el millor del món. La millor infància. Jo li donava al meu pare tota la caixa i ells governaven els doblers. No he viscut una altra cosa. I sí, fèiem duros. Amb la pesseta era una altra vida”, reconeix sense perdre el somriure. “I tu diràs si no anàvem al col·legi. No, no hi anàvem, però mon pare sempre va tenir clar que no volia que els seus fills fossin analfabets i ens va posar una professora particular perquè tots aprenguéssim a llegir i escriure”. Chiqui té tres fills i cap ha seguit les seves passes. Mai no va incentivar aquest mode de vida en ells. “Tenen les seves feines. Jo mai no hauria deixat la meva filla sola venent en un mercat”, reconeix abans de retornar al màrqueting del crit. “Cal cridar les clientes perquè, si no els dic que toquin la roba i vegin que és bona, se’n van”, insisteix.

Chiqui forma part del grup de venedors ambulants tèxtils que no ha conegut una altra ocupació, que va assumir la tradició com a mètode de vida, però que no la deixarà en herència als seus descendents. Paquita és del clan de Chiqui. Sense relleu, però amb una diferència. Té 70 anys i continua muntant la seva parada per completar els ingressos minsos de la jubilació, en virtut d’una fórmula legal que ho permet. “Com que la vida està tan malament, la pensió no em basta. Tot ha pujat i amb això pag la llum i la compra”, confessa. D’ençà que era adolescent i va començar a recórrer les fires amb els seus pares ha venut “totes les modes possibles”; primer comprada a magatzems de Barcelona i ara ja distribuïda per majoristes xinesos. “La que en sap se n’aprofita. Això és només avui!”, llança amb la veu a l’aire per atreure les clientes.

La parada de Magaly està molt ben assortida de roba interior. Ella l’ordena sense aturar. Discreta, seriosa i amable alhora, no anuncia el seu gènere i espera que la clientela fixa s’hi acosti i compri les calces de cotó de cintura alta que no es venen ni a Primark ni a les merceries de barri que avancen cap a l’extinció.

Magaly va arribar de Bolívia fa 20 anys. En fa 14, quan la crisi econòmica va colpejar fort, va perdre la feina i es va plantejar dedicar-se a la venda ambulant, activitat que ja havia exercit al seu país natal. “Em vaig quedar sense feina i vaig decidir fer-me autònoma. No vaig veure altra alternativa. Va ser difícil, però ara tenc una clientela fixa; gent del barri, mallorquina”. Aconsegueix el gènere de tres majoristes de merceria espanyols, però les fàbriques van tancant per l’embranzida de la producció barata i deslocalitzada, al mateix temps que els clients demanen preus baixos. “La venda ambulant de roba està destinada a acabar-se. Ningú no vol pagar vuit euros per unes calces. Els mercats acabaran morint perquè la gent que compra és major. Els joves ho compren tot a internet”, al·lega sobre un model de negoci sentenciat, en la seva opinió, per l’absència de relleu entre els compradors. Magaly no sap amb certesa quin rendiment net obté de la seva feina perquè el va gastant en el dia a dia, però creu que dona per a un sou estàndard, insuficient per cobrir les despeses dels seus tres fills si no fos pel salari del seu marit. “La meva feina és perquè els meus fills puguin estudiar”, assenyala tranquil·la mentre que Luca, el primogènit de 21 anys, diu que sí amb el cap. Cursa Informàtica i ha vingut a “donar una mà” a la seva mare.

Dificultats

Una de les dificultats a les quals es referia Magaly és la part burocràtica, de la qual s’encarrega l’Associació de Venedors Ambulants de les Illes Balears. Enriqueta Garrido n’és la presidenta i lluita davant el govern estatal perquè reconegui les particularitats i vulnerabilitats d’aquest col·lectiu. La quota d’autònom que paguen és substancialment menor que l’ordinària, encara que també ho és la cotització màxima, situada en 970 euros. Si un dia plou, trona, neva o el vent bufa fort, el jornal està perdut. És un mantra que repeteixen tots els venedors ambulants. “I tenen raó. La seva vida és dura”, assegura Garrido, que gestiona la concessió, renovació i pagament dels permisos necessaris per a parades en fires i mercats a totes les Illes. Un lloc amb cantonada a Pere Garau pot costar al voltant dels 900 euros anuals, als quals sumen una assegurança de responsabilitat civil amb un cost d’uns 70 euros.

Amb els anys, Garrido ha anat ampliant els serveis que ofereix a un gremi que acull població migrant i minories racials i ètniques, la falta de formació de les quals o el seu desconeixement de la llengua dificulta les gestions necessàries. “Varen muntar això per a l’activitat en mercats ambulants, però s’hi han derivat qüestions relatives a estrangeria o a la paperassa de les furgonetes, necessàries per a l’activitat”.

La presidenta de l’associació constata l’absència de relleu en la venda tradicional de mercat ambulant, però apunta que el gremi s’està obrint i diversificant amb la incorporació a fires d’artesans, comerciants que importen peces d’orfebreria o bijuteria, venedors de roba de segona mà, de pollastres rostits o d’hamburgueses. “El tret comú és que es tracta de gent molt lliure, amb una independència molt gran”, opina Garrido. Els nous venedors cuiden l’estètica de les parades i aconsegueixen atreure un públic més jove, però amb preus molt més elevats que els de la roba en els mercats ambulants convencionals de barri i poble. Segons dades de l’Observatori del Treball del SOIB –facilitats per la Conselleria d’Empresa del Govern­–, el 2023 va tancar amb una mitjana de 1.778 treballadors en llocs de venda i mercats ambulants. Les dades són similars als anys previs a la pandèmia. Amb la covid se’n va produir una baixada accentuada (1.467 de mitjana el 2020), ja recuperada. A més, el 2023 va acabar amb 314 treballadors assalariats. En aquest mes d’agost van pujar a 460, mentre que el d’autònoms va ser de 2.231, xifra que denota la temporalitat de l’activitat.

Antonio Pujola és un exemple intermedi a mig camí entre les característiques del model tradicional i del nou. La seva família es va dedicar a la venda ambulant. Ell va estudiar, es va formar, però no volia una vida convencional. “Em va avorrir la idea d’estar tancat en una oficina tot el dia. M’agrada aquesta feina”, assegura als seus 29 anys, amb la responsabilitat d’alimentar les seves dues filles. Antonio viatja comprant mercaderia i també negocia els lots d’estocs de les botigues clàssiques que van tancant a l’illa. Avui les senyores de la seva parada regiren tota mena de roba de bebè. “És de molt bona qualitat, es nota”, admet una clienta. “Antigament les qualitats eren millors. Avui també ho trobes, però cal pagar-ho. Per això sempre dic que no ha canviat només la producció i l’entrada de la Xina, sinó la mentalitat del comprador. La gent prefereix una peça de tres euros cada setmana que una de 30 i que et duri a l’armari”, explica abans de revelar que conserva clients que ho van ser del seu padrí. “La part dolenta d’aquest negoci és que no tens uns ingressos fixos. Un mes pots guanyar més de 2.000 euros i un altre, 800, però ets el teu propi cap i això no té preu. La gent creu que un venedor ambulant és un delinqüent i resulta que la nostra feina és dels més antics de la història. Qui ha proveït els pobles tota la vida?”, assevera.

Chiqui continua atraient clientes, encara que ja espera al mercat de Pollença per arrodonir la setmana gràcies als turistes, que no demanaran rebaixes i compraran els seus calçons sense piular. “Allò és la glòria. Ara perquè ho tenc tot fet, però no em dedicaria a això si començàs ara”, assegura. I atendrà, gustosa, també “als padrinets” que li faran els seus “encàrrecs”. “Els conec de tota la vida. Molts estan sols i els deman què els fa falta. I jo li ho duc la setmana vinent. Sé on viuen i que volen la camisa de vellut de tota la vida. Som el seu Amazon del mercat ambulant. Em fa moltíssima pena quan moren”, confessa. I, per descomptat, no els cobra “preu de turista”. “A ells no. Mai. Nina, compra aquests texans per tenir un cos Danone! Vinga!”.