Cinc mirades sobre el moment del país

BarcelonaLa Diada és, des de fa una dècada, un termòmetre del Procés. També esdevé, però, una oportunitat per analitzar el rumb del país. Cap a on va Catalunya? Quines són les seves mancances? ¿I els seus actius per entomar els reptes de futur? Un dels punts forts és el seu ampli teixit social, econòmic i cultural. Persones d’orígens i perfils diversos amb projectes, idees i opinions més enllà del debat partidista. A l’ARA hem parlat amb cinc veus d’àmbits diferents que reflexionen sobre els problemes i potencialitats de la Catalunya actual.

El creixement de Vox a les urnes, la victòria d’Aliança Catalana a Ripoll... ¿Catalunya és un país racista? “Hi ha un sistema que afavoreix pràctiques racistes amb les persones racialitzades”, denuncia Aliou Diallo (Conakry, República de Guinea 1996), politòleg, jurista, activista i veí de Salt des dels 13 anys. El racisme institucional és el seu camp d’estudi a la Universitat de Girona i un dels principals problemes que veu en el país. I en posa exemples: la discriminació immobiliària per al (ja difícil) accés a l’habitatge, la segregació escolar de l’alumnat migrat o la persecució fins a la “ridiculització” dels manters a Barcelona.

“En els debats polítics mai es parla d’immigració en positiu”, afegeix, i alerta que això allunya de les institucions la minoria d’origen estranger amb dret a vot. El fet que la Generalitat compti amb una direcció general d’Antiracisme o la llei sobre la qüestió impulsada al Parlament, apunta Diallo, són “oasis” en un país que “no ha tingut encara un debat seriós sobre el racisme”. S’agafa, amb tot, al que per a ell és “el millor que té Catalunya”: un gruix de població amb “esperit esperançador” i que rema per a un “horitzó” de canvi social i nacional. I deixa una reflexió per a l’optimisme: “Dir a algú que ha tingut una actitud racista no és el mateix ara que fa 10 anys”.

Tampoc és el mateix ara que fa una dècada el grau de tolerància de la societat catalana davant de les violències masclistes, tot i que encara hi ha molt camí per recórrer. Així ho subratlla Ana Polo (Vilassar de Dalt, 1990), periodista, humorista i conductora, juntament amb Maria Rovira, del podcast feminista Oye Polo. “Encara vivim en un país on hi ha molta desigualtat i on la perspectiva de gènere i diversa no està integrada, en general, ni als mitjans, ni al sistema educatiu, de salut o judicial”. Tampoc, afegeix, a les administracions: malgrat posar en valor que el Govern disposi d’una conselleria d’Igualtat i Feminismes, defensa que aquesta conselleria hauria d’estar en un “nivell jeràrquic superior” per tenir una “major incidència” en la resta de departaments.

Davant d’aquesta realitat, Polo reivindica “la força de la gent” i especialment la dels moviments feminista –“A Catalunya la quarta onada del feminisme ha tingut un gran impacte”, remarca– i LGTBIQ+: “Són dues lluites transversals i interseccionals que no lluiten només pels seus drets, sinó pels de totes”. La seva contribució la fa des de l’entreteniment, però defensa que hi ha molta gent al país que, des de la quotidianitat, posa el seu gra de sorra per avançar cap a la plena igualtat. Fins llavors, conclou, “continuarà havent-hi moltes persones amb una existència complicada pel simple fet de ser qui som”.

La mobilització de les noves generacions de catalans en els últims anys ha tingut un paper clau per forçar, precisament, canvis en àmbits com la igualtat o el medi ambient. Una realitat que no s’entendria sense el paper de l’educació. Per això Iolanda Bertran (Vilafranca del Penedès, 1979), directora de l’Escola Mas i Perera de Vilafranca del Penedès, reivindica el paper dels mestres a l’hora de “formar futurs ciutadans, ensenyar-los a ser crítics i parlar amb respecte”.

La “motivació” dels docents, les famílies i els projectes innovadors que s’impulsen en l’àmbit educatiu són, per a ella, el principal actiu que tenim com a país. L’escola que dirigeix, per exemple, va ser premiada pel ministeri d’Educació pel seu projecte de biblioteca, un èxit en plena reculada dels nivells de comprensió lectora de l’alumnat català.

Però aquest tipus d’iniciatives, així com l’atenció de la diversitat que defineix les aules del país, no tenen sempre el suport i acompanyament suficients, destaca Bertran. “Si realment pensem que l’educació és un dels pilars fonamentals del país, cal invertir-hi i posar-hi més recursos”, defensa, alhora que reivindica més “reconeixement social de la figura del mestre”.

De reconeixements no en falten al Taller de Músics, referent en la formació en jazz i flamenc a Catalunya i pel qual han passat artistes de renom com Rosalía. La música urbana d’arrel flamenca de la de Sant Esteve Sesrovires és motiu d’orgull per a Lluís Cabrera (Arbuniel, Jaén, 1954), president i cofundador de l’escola el 1979. També reclama, però, que es reconegui “el flamenc clàssic com a part de la cultura catalana”, o que el suport del Parlament perquè la rumba sigui Patrimoni de la Humanitat es plasmi als carrers del país: “Que sigui el segell distintiu del Carnaval de Barcelona o de la festa de Sant Medir al barri de Gràcia”, planteja.

Amb aquestes dues reflexions il·lustra una de les seves preocupacions de país: el “nacionalisme excloent” que veu “latent” en un sector de la societat i que “rebutja tot allò que tingui arrels fora de Catalunya”. Una actitud que equipara a la del nacionalisme espanyolista que combat els “trets identitaris de la cultura catalana”.

Cabrera creu que aquest nacionalisme actua com a fre a la cohesió social del país, contràriament al que passa amb el paper de la societat civil, que identifica com la gran “potencialitat” de Catalunya. “Hi ha un munt de fundacions, ONGs i associacions que amorteixen les desigualtats socials –destaca–, un teixit d’entitats molt dens i ben travat que hem de potenciar. En altres llocs, no existeix com aquí”, conclou.

En paral·lel als avenços socials, el cofundador i conseller delegat de la cadena de botigues d’alimentació Ametller Origen, Josep Ametller (Sant Martí Sarroca, 1974), assenyala un dels principals reptes que, a parer seu, cal afrontar en l'àmbit econòmic: “La mida de les nostres empreses”. “Un dels problemes que afrontem és el poc múscul de les nostres empreses per competir en un món més global”, argumenta, i recepta “més empreses amb ambició de créixer”.

En aquest sentit, apunta Ametller, les empreses catalanes han de recuperar l’“orgull” i el “respecte” fora del país: “Hem d’aconseguir que la nostra manera de fer sigui per si mateixa una marca, la qual ens ha de permetre competir en aquest nou món”. I per a aquest objectiu, conclou, “tenim una història que ens avala”.