Cine (1a part)

PalmaDe vegades, quan anava al cine, a n’Ezequiel li agradava imaginar que li passaria alguna cosa semblant a la d’aquella escena d’Annie Hall, de Woody Allen. Ell i Diane Keaton feien coa per entrar a veure una pel·lícula, i darrere tenien un pesat que els posava un cap com un timbal amb les seves opinions, que no tan sols eren pedants, sinó que les deia en veu ben forta, perquè les sentís tothom. Fins que en Woody Allen s’acabava discutint amb ell, i durant la discussió sortia el nom del teòric de la comunicació Marshall McLuhan. “Vostè no sap res sobre McLuhan!”, es recriminaven l’un a l’altre. Fins que Woody Allen deia: “Ah, sí? Idò ara veurà”, i treia Marshall McLuhan en persona d’un racó del vestíbul del cinema. McLuhan, a més, donava la raó a Woody Allen, que deia: “No podria la vida ser sempre així?”

Adorava aquesta escena, n’Ezequiel, com adorava, com a mínim, tres quartes parts de la filmografia de Woody Allen, i les acusacions de depredador sexual que feia anys que pesaven damunt el cineasta l’esmussaven i li sabien greu. Li sabia greu per qui hagués pogut ser víctima d’abusos i agressions, o li sabia greu haver d’admetre que algú a qui admirava fos capaç d’aquestes atrocitats? Estava més disposat, n’Ezequiel, a fer el desentès, o els ulls grossos, quan els abusos i les agressions els cometia un sant de la seva devoció que quan les perpetrava algú que li caigués malament? Era parcial, feia parts i quarts? Eren preguntes que incomodaven n’Ezequiel, i hauria agraït que algun filòsof de renom (però, quin? A Byung Chul-Han el trobava massa new age, Zizek s’havia tornat una vedet cínica, a Judit Butler la trobava massa... Massa què? Feminista? Això ho estava pensant ell, n’Ezequiel?) que l’ajudàs a confrontar el seu ego renuent.

A n’Ezequiel no li agradava definir-se com a cinèfil, perquè li sonava massa del segle XX, de manera que recorria a jocs de paraules que dins la seva imaginació –escassa– resultaven més ocurrents: cinèvor, per exemple, com si s’alimentàs de pel·lícules. O cinèfag, com si, a més d’alimentar-se’n, les devoràs. Tal vegada aquest sentit de l’humor tenia alguna cosa a veure amb el fet que n’Ezequiel anàs al cine sempre tot sol.

El cine al qual solia acudir n’Ezequiel era, naturalment, un cine independent i alternatiu, on podia gaudir de les estrenes ídem que arribaven a la ciutat. Cinema iranià, coreà, llatinoamericà i d’arreu d’Europa, sempre en versió original subtitulada. Com que vivia relativament a prop, es podia dir que la inèrcia de les passes ja duia n’Ezequiel cap al seu cinema preferit. La majoria de dies ni consultava la cartellera: no li calia, perquè assistia pràcticament en directe al penjament dels cartells de les noves propostes del seu cinema de referència. Tot el que havia de fer era anar-hi i veure alguna de les pel·lícules que s’oferien en alguna de les seves quatre sales. I, com que sovint es projectaven dues pel·lícules diferents a la mateixa sala, en horaris alterns, solia tenir teca per a tota la setmana, fins que programaven títols nous. A més, no descartava –ni molt menys– repetir les pel·lícules que més li agradassin a cada moment. El Conde, per exemple (una sàtira del xilè Pablo Larraín que presentava el dictador Pinochet com un vampir que dormia dins un bagul i tirava els cors de les seves víctimes dins una batedora per fer-se’n suc) la va veure fins a tres vegades en dies consecutius. I si, tot i així, esgotava la proposta del ‘seu’ cinema, aleshores n’Ezequiel, per omplir el buit de pantalla, condescendia a obrir un diari a la barra d’alguna cafeteria –evitant escrupolosament els titulars amb lletra grossa de les notícies, que li produïen angoixa– i mirar si feien qualque cosa que valgués la pena en algun dels altres dos cinemes on solia acudir n’Ezequiel com a segones opcions. En aquests casos, podia fins i tot permetre’s d’anar a veure algun èxit de Hollywood, però ho feia com a plaer culpable (els lectors que hagin arribat fins aquí ja s’hauran adonat que a n’Ezequiel, en realitat, la idea de sentir-se culpable li agradava prou).

El ‘seu’ cinema, l’independent amb les seves quatre sales, estava dins un curiós complex, a la vegada cultural, comercial i d’esbarjo, que havia estat un antic escorxador. Això feia que, quan entrava o sortia de veure alguna pel·lícula, n’Ezequiel es mesclava amb una massa ciutadana formada pels usuaris de la biblioteca, els clients del súper o els dels restaurants, les botigues o els bars de copes. I passava entre ells sovint com passa l’aire entre les cortines d’un balcó obert, fent-se notar un instant pel moviment, però desapareixent a continuació sense que a penes ningú s’adonàs de la seva presència.

Com que era addicte als tòpics cinematogràfics, n’Ezequiel fantasiejava amb asseure’s algun dia al cine, casualment, al costat d’un desconegut. Un home alt i fosc, com ell mateix, callat com ell mateix, que freqüentàs tot sol les sales de cinema com ell mateix. Algú amb qui compartir el goig de la pel·lícula, separats tan sols pel braç de la butaca, vigilant-se l’un a l’altre de coa d’ull, pressentint primer l’afinitat i després l’atracció. I després, en acabar la pel·lícula, tal vegada dir-se quasi accidentalment unes paraules, i intercanviar un somriure, i qui sap si després donar-se una espècie de contrasenya, un senyal que servís per tornar-se a citar l’endemà, o al cap de pocs dies, per veure una altra pel·lícula. Li agradava, a n’Ezequiel, deixar-se endur per aquests somiejos i despertar-ne abruptament, sense empegueïment ni recança.