Cine (2a part)

De tant de desitjar-ho, finalment va succeir. Al cine on anava cada dia n’Ezequiel, com que era independent i alternatiu, hi passaven coses que no solien passar a les sales de cinema més convencionals.

Aquell dia, per exemple, n’Ezequiel passava pena perquè arribava tard a la projecció d’una pel·lícula búlgara que li feia una il·lusió especial. Havia seguit fil per randa la trajectòria de la directora (fins i tot n’havia localitzat, a Youtube, un parell de curtmetratges) i ara esperava amb delit l’arribada d’aquesta nova pel·lícula seva, que havia estat aclamada al festival de Canes i al de Venècia i que suposava la definitiva consagració de la realitzadora. A n’Ezequiel li encantava que li passàs això: haver parat esment a un cineasta al començament de la seva trajectòria, o quan encara no era gaire conegut, i acompanyar-lo fins que li arribava l’hora del reconeixement. A distància, des de la comoditat fosca i discreta de la butaca de la sala de cinema, se sentia part de la història d’aquella persona que admirava. Se’n sentia –d’una manera estúpida, però així era com ho sentia– un amic, una espècie d’amic invisible que, per compensació a la seva invisibilitat, ho podia veure tot a la pantalla pel mòdic preu de l’entrada de cinema. Quan un d’aquests directors feia una bona pel·lícula, n’Ezequiel se n’alegrava de debò. Quan el resultat era més fluix, en comptes d’enfadar-se, sentia per ells una empatia profunda. D’aquesta manera confiava enviar-los bones energies (als vius; amb els morts hi tenia converses imaginàries).

Havia establert una d’aquestes amistats a distància amb la directora romanesa, i, per això, frisava de veure El cavall de cartró, que era el títol d’aquest film que tothom deia que representava la culminació de la seva carrera, ara que l’autora ja passava dels seixanta (quan n’Ezequiel va començar a veure pel·lícules seves, la directora romanesa en devia tenir la meitat, d’anys, i ell tot just devia haver fet els vint). Per això, que la seva germana el fes retardar-se amb un assumpte absolutament trivial, i que el fes arribar amb el temps massa just, li va representar un disgust. Va arribar al centre comercial que abans havia estat un escorxador, va comprar l’entrada a la taquilla i va entrar al cinema tan de pressa com en va ser capaç.

Quan hi va entrar, la sala ja estava a les fosques, tret de la claror que emetia la pantalla. Va haver de trobar a les palpentes la butaca numerada que li corresponia, i, encara que coneixia tan bé l’indret, no aconseguia trobar-la. “Quina fila cerques?”, li va dir, xiuxiuejant, la veu d’un altre home, assegut en una butaca de passadís. “La sis”, va respondre n’Ezequiel, en veu baixa també. “És aquesta, passa”, i va girar les cames a un costat per deixar-li pas.

La butaca de n’Ezequiel era la del costat del desconegut amable, i s’hi va acomodar fent un esforç per ser diligent i no molestar-lo a ell ni als de la fila del darrere. Va comprovar que tenia el mòbil en silenci i es va girar una altra vegada a l’espectador que l’havia ajudat a trobar el lloc. “Gràcies”, va tornar a xiuxiuejar. El desconegut amable no va respondre amb paraules, però la mica de llum que flotava dins la sala va permetre entreveure el seu somriure.

Va posar els ulls per fi en la pantalla, i es va adonar que hi havia imatge –la protagonista, amb cara de tedi, viatjava asseguda dins un vagó de metro quasi buit–, però no hi havia so. La pel·lícula havia començat, però no se sentia res. Només aleshores, n’Ezequiel va comprendre que els senyals de desaprovació que havia sentit al seu voltant en asseure’s –bufades, petits estossecs– no anaven dirigits a ell, sinó que eren formes de queixa per l’errada tècnica amb què havia començat la projecció d’El cavall de cartró. El va tranquil·litzar adonar-se que ell no era el motiu de la incomoditat dels altres, i després va moure el cap com si fes que no: al seu estimat cine de referència, situacions com aquella eren freqüents. Un dia es deixaven el llum de la sala encès, un altre dia la pel·lícula feia salts, un altre podia passar que la neteja de la sala no fos tan bona com havia de ser. Petits inconvenients dels cinemes independents i alternatius, que no dissuadien n’Ezequiel de tornar-hi dia sí i dia també, però que no deixaven de ser un destorb.

Finalment, va passar el que sovint passava en aquests casos. Es va aturar la projecció, es van encendre els llums de la sala i un empleat, des de la porta, va demanar disculpes al públic (la sala estava bastant plena, això va alegrar n’Ezequiel) i va anunciar que aviat estaria solucionada la incidència. “Sempre passen aquestes coses, aquí”, va dir el desconegut amable, al seu costat. N’Ezequiel el va mirar: seguia somrient i, no va saber per què, va notar que ell es posava vermell. “Sí, sempre estan igual”, va respondre, i es va assegurar de somriure també. Acabava d’entendre que el desconegut amable també freqüentava el cine independent i alternatiu, i que, pel que semblava, també ho feia tot sol. “Mira, ja comença”, va comentar el desconegut, assenyalant la pantalla, que efectivament es tornava a encendre en aquell moment. Just abans que apagassin els llums, es varen tornar a somriure.

“Un bon començament”, va pensar n’Ezequiel, content de poder veure la pel·lícula des de l’inici. Content d’haver intercanviat dues frases amb el desconegut amable i somrient. Tal vegada aquell era el seu dia afortunat. Va recordar allò que deia Billy Wilder: si vols fer una bona pel·lícula, el primer que necessites és una bona història.