Hàbitats naturals

Al cine hi fa bon estar

Ha arribat el moment de tornar a demanar crispetes i relaxar-nos contemplant els mals del nostre temps

El cinema ha estat donat per mort quasi tantes vegades com la novel·la
4 min

Palma—Una gran de natxos, dos trossos de pizza quatre estacions, dos burritos tex mex, una de crispetes grosses amb sucre, tres cocacoles i un aquàrius grans i dos kombutxes. Com que teniu oferta pack Ukraine Total War, us surt per divuit cinquanta.

Mentre un dels adolescents paga, els altres tres recullen la compra i comencen a desfilar en direcció a la sala que els toca. Van a veure l’onzena entrega de Fast&Furious, una sèrie que ha aconseguit passar els diversos filtres generacionals: recordem que els joves d’ara ja troben vells els millennials (perquè hi han tornat, és el que té el pas del temps) i troben divertides coses dels boomers, perquè els sonen a relíquia vintage i reivindicable, com si ja fossin d’una altra època (perquè, efectivament, ho són).

El fet és que hi ha, diuen –i ens n’alegram– un retorn a l’hàbit d’anar al cine a l’estiu, que va ser, durant molts d’anys, una de les activitats més habituals dels mesos de canícula i vacances acadèmiques i escolars. Havia anat de baixada i havia sofert un revés important amb la pandèmia (les sales tancades) i la postpandèmia (les sales obertes però amb totes les mesures anticontagi en marxa, des del certificat anticovid fins a la mascareta, passant pels seients comptats). Tots vam haver de deixar d’anar al cine, però després, a molts els va costar de reprendre el costum. El 2020 i 2021 van ser els anys d’auge de les plataformes d’streaming (si encara no ho heu fet subscriviu-vos a Filmin, que és la millor amb diferència, i també la que té més títols en català) i de les sèries blockbuster. Es va vaticinar que, aquesta vegada sí, el cop assestat per la pandèmia seria el definitiu, i que, aquesta vegada sí que sí, arribava la mort del cinema. El cinema ha estat donat per mort quasi tantes vegades com la novel·la). Es va dir que havia de morir quan, a mitjans dels anys dels anys cinquanta, va aparèixer la televisió, i l’aparell per veure-la es va convertir en pocs anys en un electrodomèstic present a totes les cases, riques o pobres, del món occidental. Es va repetir que moriria el cinema a la dècada dels setanta, quan es va inventar el vídeo (Beta, VHS o 2000): el televisor tenia l’inconvenient que no permetia triar les pel·lícules, sinó que calia empassar-se les que programassin als (pocs) canals existents a l’època. Però, qui voldria prendre’s la molèstia d’anar al cinema si podia anar a uns establiments anomenats videoclubs, llogar la pel·lícula que li vingués de gust, i veure-la en la comoditat de casa seva (i durant uns dies, de manera que la podria veure tantes vegades com volgués?). A més, com se solia dir en aquella època, veure una pel·li a casa tenia l’avantatge insuperable que es podia aturar la projecció quan un tingués necessitat d’anar al lavabo. I en segon lloc, que es podia fer córrer la cinta endavant i endarrere: la bufeta i la moviola com a arguments definitius. Però les sales de cinema varen continuar sense morir.

Els al·licients del vídeo es van afinar als anys noranta amb els reproductors de DVD, que oferien –es deia– una qualitat d’imatge i so molt més alta que la de qualsevol cinema. Ara sí, qui aniria mai més al cine si podies gaudir a casa de les meravelles de la imatge per làser (i, a més, podies anar al lavabo)? La cosa encara va anar a més quan es van comercialitzar, ja als inicis dels anys dos mil, els projectors i les pantalles desplegables, una tecnologia que permetia, aquesta sí, una exigent experiència cinèfila a domicili. I va arribar al paroxisme amb l’explosió dels mòbils intel·ligents, els portàtils, les tauletes i, per descomptat, Internet i les xarxes socials. Es preguntaven, semiòlegs i teòrics de la comunicació: tenint desenes de pantalles al nostre voltant, qui pagarà per anar a una sala a veure, precisament, una pantalla?

El gust pel cinema

La resposta seria: una gentada. I, a l’estiu, encara més. Hi té a veure que, cada vegada, els grans estudis tornen a apostar per aquestes dates a l’hora d’oferir els blockbusters més atractius (també hi té a veure el fet que haver superat la pandèmia permet, novament, rodatges en condicions). Els d’enguany són de categoria i de solvència contrastada (la nova entrega de Mission:Impossible, a càrrec d’un Tom Cruise que no torna vell ni a cops de manguera), alguns d’una rellevància fins i tot simbòlica especial (la darrera pel·lícula de la sèrie d’Indiana Jones, que tanca una veritable llegenda moderna i que, a més, és boníssima) i, fins i tot, algun amb una certa coartada artística (l’Oppenheimer de Christopher Nolan, sobre la vida del físic que va dirigir el Projecte Manhattan i que és considerat pare de la bomba atòmica, Robert Julius Oppenheimer). Pel·lícules d’una espectacularitat impressionant, que recuperen el gust pel cinema entès com a pura fascinació, però que a la vegada parlen dels temes del moment: nazis, conspiracions internacionals, amenaça de guerra nuclear. Per a la tardor s’anuncien Els assassins de la lluna de Martin Scorsese, i el Napoleó de Ridley Scott: pel·lícules grans, una sobre supremacisme i avarícia; l’altra sobre imperis i deliris egocèntrics. Ha arribat el moment de tornar a demanar crispetes (o de triar entre l’extensa carta de menjar porqueria que s’ofereix actualment als cinemes) i relaxar-nos contemplant els mals del nostre temps: dins una sala de cinema, amb l’aire condicionat a 23 graus, fugim dels asfixiants efectes del canvi climàtic, al mateix temps que contribuïm a empitjorar-los. I després hi ha les vetllades de cine a la fresca: però aquesta, com se sol dir, és una altra història.

stats