E n l’era de Netflix les sales de cinema només són per als nostàlgics. Una d’elles és la historiadora palmesana Verònica Fiol: “Per sort encara hi ha gent com jo, que necessita anar a veure una pel·lícula a una sala fosca. És un acte que té una litúrgia especial”. Des de petita Fiol sentia als seus pares contar històries dels antics refugis de la fantasia que hi havia a Ciutat. El 2015, juntament amb el seu germà Tomeu, els inventarià tots en el llibre Els cinemes de Palma (Òrbita). En comptabilitzà un centenar. Molts d’ells començaren a obrir als anys quaranta, coincidint amb l’època daurada de Hollywood. “Cada barriada -assegura la historiadora- tenia almenys dues sales de cine. A l’estiu hi havia sessions a l’aire lliure. Eren negocis molt rendibles. A vegades, abans que començàs la pel·lícula, hi havia actuacions musicals i els cinemes aprofitaven per apujar el preu de les entrades”.
“Una entrada -continua Fiol- incloïa dues sessions, la bona i la dolenta. Si, però, volies veure, per exemple, Superman, t’havies d’empassar una pel·lícula de Marisol infumable”. Aquell ambient era tal com el que retratà magistralment Giuseppe Tornatore a la pel·lícula Cinema Paradiso (1988). “A molts -recalca la investigadora- ja els anava bé passar tot l’horabaixa al cinema. Era un temps en què l’oferta d’oci era pràcticament nul·la. Els cinemes eren llocs de sociabilització molt importants, on podies festejar, menjar i fumar. A més, la gent aprofitava l’ocasió per vestir-se i sortir a passejar”.
‘Sala Angustias’
Les sales de cinema aviat feren competència als teatres. “Un teatre -recorda Fiol- requeria una infraestructura més complexa i les companyies sempre demanaven més doblers. En canvi, aconseguir un film i projectar-lo era més senzill i reportava molts més beneficis”. En un principi, el teatre Principal se sumà a la moda del setè art que el 1895 havien iniciat a París els germans Lumière. Amb el temps, però, deixaria de projectar pel·lícules, atès que era un espai inadequat.
El teatre que sí va poder compaginar els seus espectacles amb el cinema va ser el mític Teatre Líric, inaugurat el 1902 a iniciativa de l’empresari José Tous. D’estil àrab, ocupava una àrea aproximada de 1.000 metres quadrats on avui hi ha el jardí de l’Hort del Rei. Tenia una capacitat per a 2.800 espectadors i formava part d’un conjunt arquitectònic que es completava amb el Grand Hotel Alhambra i el Café Lírico (anomenat posteriorment Riskal). El 1974 va ser enderrocat, ja que tapava la vista del palau de l’Almudaina i de la catedral. “Aquells anys -lamenta la investigadora- no existia la catalogació de BIC (Bé d’Interès Cultural)”. Qui continuà programant pel·lícules va ser el Teatro Balear, situat darrere el mercat de l’Olivar. Disposava de 4.000 localitats. Obert des del 1909, apagà els llums a final dels vuitanta i es convertí en el bingo més popular de Ciutat.
Un cinema que va començar a funcionar com a teatre va ser l’Augusta. Tenia una capacitat de 1.500 espectadors. S’inaugurà el 1948 al solar on hi hagué el magatzem de fustes de Can Mir. Durant la Guerra Civil i fins l’any 1941 aquest magatzem fou emprat com a presó. D’aquí en sortiren centenars de persones que acabaren sent afusellades i abandonades a les cunetes. Per això el cinema fou conegut popularment com a Sala Angustias. Avui una placa a la façana del local recorda aquells desagradables fets.
L’Augusta llevà protagonisme a altres cinemes de renom del moment. Entre ells destacava el Cine Moderno, que des del 1913 fins al 1957 presidí la plaça de Santa Eulàlia. El 1930 va ser el primer cinema de les Balears a incorporar el so a les pel·lícules. Des del 1931, fent-li ombra, hi havia la Sala Born al passeig del Born. Tenia en exclusiva els films de la Paramount. Digué adeu als seus espectadors el 1988.
Televisió, el primer enemic
El 28 d’octubre de 1956 arribà a Espanya el primer gran enemic del setè art, la televisió. “En un principi -hi insisteix Fiol-, les televisions no varen fer tant de mal. No tothom en podia comprar perquè eren cares. A més, per veure una pel·lícula ho havies de fer un dia i en una hora determinada”. Els anys seixanta aparegueren nous tipus de sales: les d’art i assaig. Els seus màxims representants foren Jaume III i el Rialto. Tanmateix, la cartellera que oferien era tan poc comercial que el 1970 ambdues sales tornaren a oferir pel·lícules per al gran públic.
La dècada dels setanta la purga a la ‘fàbrica dels somnis’ s’inicià amb el Teatro Lírico, l’Actualidades, el Teatro Victoria, el Liceo, el Diorama, l’Apolo, el Regina i el Vilsons. Aquestes sales, però, tancaren perquè estaven en males condicions o perquè eren excessivament grans i no resultaven rendibles. Paral·lelament, aparegueren sales noves com ABC, Lumière, Odeón, Versalles o Bellver.
Després de la mort de Franco, la censura a Espanya no desapareixeria oficialment fins a l’11 de novembre de 1977. Amb aquella nova etapa de llibertat es popularitzaria el gènere del destape, en què l’objectiu era mostrar la nuesa de la dona. Era una veritable revolució per a un públic que, fins aleshores, havia de travessar la frontera per poder veure cinema eròtic a Perpinyà. Amb el temps hi hagué cines que es reconvertiren en sales pornogràfiques, les famoses sales X. Fou el cas de Fantasio, a tocar de la plaça de les Columnes, o Doré, prop del carrer de Jacint Verdaguer. Alguns d’aquests espais eren un punt encobert de cites per a homosexuals.
El 1978 obria el Chaplin per iniciativa de Josep Truyol Thomás i Joan Olives. Era el primer multicine de Mallorca i el quart de tot l’Estat. Començà amb tres sales i n’acabaria tenint sis. La idea inicial era que fos un lloc de trobada per als cinèfils illencs. Fou l’únic local que exposava al vestíbul crítiques dels films que projectava. El 1988 al Chaplin li sortíun competidor, Multicines Metropolitan.
L’amenaça del vídeo
Les sales de cinema viurien la seva primera crisi forta als anys vuitanta. Va ser per culpa de l’aparició del vídeo domèstic. “Anaves a un videoclub -recorda Fiol- i llogaves una pel·lícula que veies les vegades que volies amb la gent que volies, sense haver d’esperar a l’hora imposada per la televisió o per la cartellera”. Com a conseqüència d’aquell nou competidor, desaparegueren definitivament els cinemes de les reposicions, com els emblemàtics Jaime II, Capitol, Progreso, Arlequín, Bellver, Lírico Palace i Versalles.
A partir dels anys noranta irrompé el fenomen dels multicines, liderats per Porto Pi Centro, Porto Pi Terrazas, Renoir, Ocimax i Cinesa Festival Park (Marratxí). Així, a poc a poc anaren tancant els cinemes d’una única sala: ABC, Rialto, Astoria, Lumiere, Palacio Avenida i Hispania. D’altres, optaren per fer obres d’ampliació, com el Rívoli, que funcionava des del 1959. El 2005 passà a tenir tres sales.
Tanmateix, les noves tecnologies representaven una contínua espasa de Dàmocles. El vídeo va ser substituït pel DVD, que facilitava molt les còpies mitjançant un ordinador. I internet permetia descarregar pel·lícules d’estrena de manera gratuïta o fins i tot veure-les en línia. El sector començà a agonitzar el 2002 amb un euro que provocà una pujada forta del preu de les entrades. L’estacada final arribaria el 2012 quan el govern espanyol, enmig de la crisi econòmica mundial, decidí apujar d’un 13 a un 21% l’IVA de les entrades.
CineCiutat
El 2004 tancava el mític multicine Chaplin. El 2011 el seguí el Metropolitan. I el 2012, el Renoir, que des de 1996 era l’únic cinema de Palma que oferia films independents i en versió original. El tancament d’aquest darrer local va generar tot un moviment social que va desembocar en una iniciativa sense precedents al país. Mitjançant la plataforma Salvem el Renoir es va recaptar, amb l’aportació de milers de ciutadans, la quantitat de doblers necessaris per crear al mateix lloc un cinema nou anomenat, per votació popular, CineCiutat. Encara ara lluita per la seva supervivència.
Fiol és molt crítica amb l’impacte que està tenint el capitalisme en el món de la cultura: “M’espanta veure que una ciutat tan petita com Palma ja tingui FNAC, Casa del Libro i Agapea. Amb aquesta competència tan ferotge el llibreter independent se n’anirà en orris. El mateix passa amb els cinemes. Només en sobreviuen tres (Augusta, Rívoli i Renoir, reconvertit en CineCiutat) dels prop de cent que arribàrem a tenir. Ara s’han imposat els grans multicines de l’extraradi, que estan integrats dins un centre comercial. Ara ja no vas al cine, sinó a comprar-te unes sabates i a menjar una hamburguesa. Això és un món que s’esbuca”. Sens dubte, l’ambient màgic dels antics ‘Cinema Paradiso’ palmesans ja forma part de l’imaginari col·lectiu d’una ciutat del tot irreconeixible, devorada per les franquícies i la gentrificació.
L’art efímer
E ls antics cinemes no es poden entendre sense la figura del cartellista, la persona que s’encarregava de pintar els cartells promocionals de les pel·lícules. A cada ciutat n’hi havia un. A Palma aquest entranyable ofici fou exercit per Rafael Ruiz (1938). Amb desset anys ja es posà a les ordres de Gabriel Palmer, de qui agafà el relleu. Ruiz deixà els pinzells el 2006, a 68 anys, després de 49 anys d’una prolífica carrera que es pot resseguir en el llibre Rafael Ruiz. L’home que pintava pel·lícules (Òrbita), també escrit pels germans Fiol.
El 2017 el cineasta de Bunyola Toni Bestard també va voler reivindicar la figura de Ruiz en el documental El somni efímer. “El primer reclam visual -diu- que tenien els espectadors eren aquells cartells enormes sobre els cines que havia pintat Rafael. A vegades feia que la pel·lícula semblàs més atractiva del que era. La seva tasca publicitària era fonamental en una època on no hi havia tanta d’informació prèvia de les pel·lícules que s’estrenaven”.
Per desgràcia, l’art del cartellista era efímer. Havia de pintar sobre una planxa de fusta coberta de tela o de paper d’embalum, que reutilitzava tantes vegades com podia. Ruiz treballava una mitjana de 14 o 15 hores diàries recorrent diversos cinemes de Palma. Solia fer tres cartells al dia i cobrava per cada un i no per hores. “Ell -assegura Bestard- remugava quan una pel·lícula estava molt de temps en cartellera. Volia que no tingués èxit per poder fer més cartells i cobrar”.
El director mallorquí reivindica la tasca creativa de Ruiz: “Era un artista. No es limitava a fer còpies dels pòsters originals que li passaven les distribuïdores. Moltes vegades havia d’adaptar aquells pòsters a la façana dels cines. Altres vegades els distribuïdors no enviaven a temps els pòsters i només li feien arribar quatre fotos de la pel·lícula. Així, ell havia de dissenyar pel seu compte un cartell atractiu per al públic. També hi hagué ocasions en què no li enviaven res i Rafael s’havia d’inventar el cartell a partir de les fotos dels actors que apareixien a revistes que trobava”.
La darrera feina de Ruiz per a un cine va ser el 2003 per al Metropolitan. Per a la façana del famós multicine, que desapareixeria el 2011, va crear un seguit de panells amb personatges dels films més emblemàtics de les dècades dels 60 als 90. Actualment, les distribuïdores són les que proporcionen al cinema tot el material necessari per a la promoció de les pel·lícules.