PalmaAvui les Illes es promocionen a cop d’Instagram, Facebook i Twitter. L’atenció mediàtica (o la massificació) s’aconsegueix amb un sola foto que qualsevol, des d’una idíl·lica platja, es fa amb el mòbil i penja a les xarxes socials. Lluny ja han quedat els temps en què el cinema era la principal eina d’atracció turística. Els seus inicis al nostre arxipèlag han estat estudiats per la historiadora Magda Rubí, que està enllestint una tesi doctoral amb el títol La construcció de la imatge turística de les Balears a través del cinema.
“A la dècada dels anys vint –assegura Rubí– les institucions començaren a considerar el potencial del cinema com a agent per captar turistes”. D’aquesta època són precisament tres obres clau de la cinematografia mallorquina que tenen una estreta relació amb el turisme: Flor de Espino (1925), un melodrama d’amor impossible; El secreto de la Pedriza (1926), una tragèdia d’amor amb el contraban de rerefons; i Mallorca (1927), un documental que feia un recorregut pels monuments i indrets més importants de l’illa.
Totes aquestes pel·lícules s’ajustaven al mite de “l’illa de la calma” que el 1912 popularitzà el pintor català Santiago Rusiñol en el seu llibre homònim. Veieren la llum uns anys en què el turisme exclusiu s’havia consolidat d’ençà de la inauguració del Gran Hotel de Palma (1903), que donà el sus a la indústria a Mallorca. Tot, però, quedà truncat amb l’esclat de la Guerra Civil, que enllaçà amb la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, als anys cinquanta, naixeria el turisme de masses com a conseqüència de la societat del benestar sorgida arran del Pla Marshall.
Pel·lícules d’aventures
Gràcies a aquell nou mannà caigut del cel, les Balears varen ser una de les comunitats d’Espanya que experimentà una major transformació socioeconòmica. El NO-DO, el noticiari propagandístic franquista, de projecció obligada als cinemes espanyols entre el 1942 i el 1976, recolliria grans moments de la nostra indústria turística. Hi destacaren la inauguració de l’aeroport de Son Sant Joan de Palma el 18 de juliol de 1960 i la campanya ‘El turista un milió’, que fou rebut la tardor del 1962 al mateix aeroport al so d’un grup de xeremiers i de ball de bot.
El cinema dels primers anys del franquisme defugí el caire propagandístic del NO-DO. Se centrava més en pel·lícules d’aventures o de fantasia que tingueren en els paisatges incòlumes de les Balears un gran plató. El 1949 la dictadura encetà amb Jack el negro el sistema de les coproduccions –en aquest cas amb els Estats Units–, que li permetia tenir una major solvència econòmica. Al film, Mallorca passava per ser una illa de l’Atlàntic on es refugiaven un grup de contrabandistes i traficants de droga. El 1950, en record d’aquesta cinta, el Jonquet de Palma acolliria la mítica sala de festes Jack el negro.
El 1953 la nostra illa (concretament Peguera) simulà ser una illa deserta del Pacífic a The Adventures of Sadie. “En aquest film britànic –diu Rubí– hi apareixia la primera dona en la història del cinema en biquini. Era l’actriu Joan Collins”. El 1958, Mallorca tornaria a ser l’escenari d’una altra producció internacional: la nord-americana The 7th Voyage of Sinbad, on apareixia un ciclop atacant els protagonistes al torrent de Pareis.
Cine turístic
Des del 1951 la dictadura, veient els guanys econòmics i els llocs de feina que generava el setè art, ja havia creat la Direcció General de Cinematografia i Teatre, que passà a dependre expressament del Ministeri d’Informació i Turisme, nascut també aquell mateix any. El nou òrgan seria aprofitat per fomentar el que s’ha batiat com a “cine turístic”: l’ús de la gran pantalla per vendre al món la cara “amable” del franquisme, que veia el turisme no només com una eina de “pau social”, sinó també de modernitat.
Entre els anys cinquanta i seixanta es filmaren a Mallorca prop d’una quarantena de pel·lícules. Moltes han estat estudiades per Maria Magdalena Brotons, professora d’Història de l’Art de la UIB. “El cinema –recorda– era el mitjà d’entreteniment per excel·lència. En ple boom turístic, es convertí en un element de promoció important en un moment en què la televisió encara no era a totes les cases”. Pel·lícules com Muchachas de Vacaciones (1958), amb Concha Velasco, i Vacaciones en Mallorca (1959), protagonitzada per galans italians de l’època, giraven al voltant del mite de les sueques i cercaven una homogeneïtzació de la cultura espanyola. “Aquí –ressalta la historiadora– es vengué la ‘Marca Espanya’, la imatge de sevillanes i flamenc, que eren senyes d’identitat pròpies d’Andalusia. El franquisme volia la unitat nacional i que entrassin divises estrangeres explotant tota la costa i amb vacances a baix preu”.
El cinema com a eina de promoció turística agafà una embranzida important amb Manuel Fraga. El 1962 l’autor del reeixit eslògan ‘Spain is different’ assumí la cartera del Ministeri d’Informació i Turisme. Aquell mateix any s’estrenava Bahía de Palma, de Juan Bosch, que tenia com a protagonistes el galà de tots els galans espanyols, Arturo Fernández, i l’actriu alemanya Elke Sommer. Aleshores era molt habitual contractar actors de fora per donar una aire més internacional als films espanyols. La pel·lícula seria un cas paradigmàtic en la construcció de la “mirada turística” de l’època. Per raons comercials, el guió s’adaptà als llocs d’interès turístic: Palma, Valldemossa, Formentor, Santa Ponça i Andratx.
Bahía de Palma va ser un èxit de taquilla. Molts pobles organitzaren viatges en autobús a la capital per veure el primer film espanyol on sortia un “pecaminós” biquini, la gran peça revolucionària del moment que la dictadura prohibia sota pena de multa. Qui el portava, però, era una actriu estrangera. “Atès que Sommer era alemanya –assegura la historiadora–, se li permetia fer coses que a les espanyoles, suposadament ‘molt més decents’, mai no se’ls hauria permès”. Tanmateix, a Espanya, a causa de la censura ordenada per Fraga, el cartell publicitari mostrà Sommer amb un vestit de bany d’una sola peça. En canvi, a Mèxic, on la pel·lícula es titulà Mallorca besos de fuego, l’actriu apareixia amb biquini.
El 1963 la nostra illa també va acollir el rodatge d’un altre esdeveniment cinematogràfic: La mujer de paja. La pel·lícula tenia com a reclam una exuberant Gina Lollobrígida i l’agent Bond més famós de tots els temps, Sean Connery. Als anys seixanta tampoc no podien faltar les comèdies protagonitzades per cantants i que tenien com a rerefons els hotels i les platges del boom turístic. La primera que es filmà a Mallorca fou Búsqueme a esa chica (1964) amb els ídols del moment: Marisol i el Dúo Dinámico. Una altra cinta a destacar és Sin un adiós (1970), de l’inimitable Raphael.
El gol d’‘El Verdugo’
El 1963 el cineasta valencià Luis García Berlanga, amb l’ajuda dels guionistes Rafael Azcona i l’italià Ennio Flaiano, va ficar un gol a la censura de Fraga. Ho feu amb la seva obra mestre El Verdugo, que conta la història d’un apocat empleat d’una funerària (Nino Manfredi). El seu sogre (José Isbert), un funcionari a punt de jubilar-se, l’obliga a ocupar la seva plaça de botxí. És l’única opció que té si es vol casar amb la seva filla, a qui ha deixat embarassada, i si vol aconseguir l’entrada per pagar un pis on han d’anar a viure.
El protagonista del film, que aspira a emigrar a Alemanya, és destinat a Mallorca, on ha d’exercir per primer cop el seu sinistre càrrec. Abans, però, aprofita per visitar l’illa amb la dona, confiant que en el darrer instant arribarà l’oportú indult per a la víctima. És memorable l’escena de les Coves del Drac de Manacor. Dos guàrdies civils (un d’ells, el carismàtic Xesc Forteza) compareixen per cercar el poruc botxí perquè es presenti a la feina.
Lluny de promoure el turisme, Berlanga, amb el seu irònic humor, ideà una pel·lícula per escometre la Mallorca del boom turístic. No debades, rere el paradís illenc de vida alegre i moderna hi havia una dictadura que continuava executant presos polítics. Aquell al·legat contra la pena de mort no es pogué prohibir perquè era una coproducció amb Itàlia. Fraga, però, sí que la censurà –la retallà 4,5 minuts. Tot i així, la cinta guanyaria el premi de la crítica de la Mostra de Venècia i també seria guardonada a Moscou i a París.
El 1963, el mateix any de la filmació d’El Verdugo, Foment de Turisme produí Las bellas de Mallorca, amb direcció de José Luis Borau. Es tractava d’un documental clarament propagandístic sobre el concurs internacional celebrat a l’illa per elegir Miss ONU i en el qual Berlanga participà com a membre del jurat. A partir de 1973, amb la crisi internacional del petroli, s’acabà l’època daurada del “cine turístic”. Després, la Transició donaria ales a un altre gènere igual de qüestionable, el “cine de destape”, amb Alfredo Landa com a gran icona. Aquesta vegada, però, Mallorca tan sols seria un escenari ocasional”.
Mediterràniament?
E l 2009 suposà un punt d’inflexió en l’ús de les Balears com a plató per a campanyes publicitàries de televisió amb clara vocació turística. La marca de cervesa Estrella Damm encetava a Formentera la sèrie d’anuncis estiuencs titulada “Mediterràniament”. Maria Magdalena Brotons, professora d’Història de l’Art de la UIB i especialista en cinema, és molt crítica amb aquests tipus d’espots: “La imatge idíl·lica del nostre arxipèlag que projecten és falsa perquè mostren platges sense iots ni motos aquàtiques ni hotels. Solen tancar l’enquadrament del plànol perquè no surti res d’això perquè no ven. Curiosament, ara, en el món de la publicitat, hi ha un retorn als orígens del cinema a casa nostra, es tendeix a mostrar les Balears naturals, no construïdes, que hi havia abans del boom turístic”.
Qui també sap molt de publicitat és Pedro Barbadillo, director de la Mallorca Film Commission: “Juntament amb Sud-àfrica i l’Argentina, la nostra illa és un dels llocs del món que atreu més rodatges d’espots, sobretot en temporada baixa”. Per facilitar la feina dels cineastes, el 2010 el Consell de Mallorca posà en marxa la Mallorca Film Commission. Es tracta d’un apèndix de la Spain Film Commission, una xarxa que, en l’àmbit internacional, aglutina més de quaranta països. El 2012, arran de la crisi econòmica, el PP de Maria Salom suprimí l’entitat. El Govern balear, però, crearia en el seu lloc la Balears Film Comisssion.
El 2016, un cop l’esquerra recuperà la institució insular, Mallorca Film Commission tornà a estar operativa. Des d’aleshores la Balears Film Comisssion se centraria només en la tasca de promoció internacional dels projectes audiovisuals fets a les illes. “El pastís –assegura Barbadillo– es distribueix de la següent manera: un terç de la producció és de publicitat, una altra de ficció com White Lines (Netflix) i una altra d’entreteniment amb reality shows com el Master Chef d’Alemanya”. El cineasta destaca els doblers que deixen aquestes realitzacions a casa nostra: “El 2019 hi hagué un volum econòmic de prop 90 milions d’euros. Hem de tenir en compte que algunes produccions mouen unes 500 persones. Són professionals que dormen en hotels, mengen a restaurants i lloguen càmeres, equips de so, cotxes o camions”.
Barbadillo insisteix que la cinematografia és una gran eina de promoció turística. “Hi ha estudis que diuen que molta gent, a l’hora de viatjar, es decanta per llocs que abans ha vist en una pel·lícula o en una sèrie. Això ja es constatà fa anys a Nova Zelanda, on el turisme es disparà després que s’hi rodàs El Senyor dels Anells. I aquí no aturam de rebre sol·licituds d’informació des del Japó, on s’ha distribuït la sèrie britànica Mallorca files, filmada fa poc a l’illa”.