La cistelleria: un ofici antic amb molt de futur

Palma / BarcelonaL’ofici de la llata és un dels més antics de les Balears, segons l’historiador Pep Terrassa, que diu que a Capdepera i Artà ja hi havia artesans que s’hi dedicaven poc abans del segle XVIII. De fet, fins fa no gaire, per cada tasca o objecte hi havia un cistell: la senalla per traginar la compra, el paner dels obrers, el ventall per encendre el foc i el cistell per tenir-hi la llenya, o la canastra per anar a pescar. Amb el pas del temps també es començaren a fer productes més domèstics per facilitar-ne la comercialització, com els bressols per a nadons, i les senalles es convertiren en un complement de moda per a les dones. Llavors també arribaren les primeres exportacions a Menorca i Barcelona, explica Terrassa.

L’arribada del plàstic va desbancar materials que havien estat d’ús comú per transportar objectes, com per exemple la tela, el paper o la palma -amb què es fan els cistells-. Però ara la societat és més conscient del canvi climàtic i cada vegada aposta més pels productes de llata. “Fa uns anys pareixia que aquest ofici havia de desaparèixer, però ara torna a tenir molta força. S’ha posat de moda i hi ha molta feina”, comenta Maria Vives, una llatadora de Ses Maries de Capdepera.

Una tradició que es manté

Antigament fer llata era motiu de reunió. Es feien vetlades en què els veïns s’ajuntaven en una casa i devora de la xemeneia o el braser feien cistelleria. És una escena que ara s’ha perdut, però que la jugueteria La Industrial de Palma ha recuperat enguany en el seu aparador de Nadal. Ho ha fet amb l’ajuda de Ses Maries: sis dones de Capdepera conegudes perquè cada horabaixa es reuneixen a la botiga de Son Poca Palla per fer llata. La passió per la cistelleria la duen a la sang i es nota en els productes que fan, des de senalles fins a portes, balancins, butaques i coixins. Cada tros de palma és únic i el tracten amb delicadesa, amb un objectiu clar: “que les peces fabricades durin molts d’anys”.

Maria Vives tota la vida s’ha dedicat al sector de la llata. A casa seva sempre ha vist la mare, la padrina i les veïnes reunir-se per fer-ne. Elles varen ser les que li van ensenyar l’ofici. “Quan era petita, totes les meves amigues sabien fer llata, era una tradició i ajudava les dones a guanyar-se un sobresou”, comenta. La seva mare -ara té 90 anys-és una de les Madones de la Llata de Capdepera i a l’any 2005 va ser una de les que ajudà a reviscolar la cistelleria al municipi. Maria Guiscafre, una altra de Ses Maries, té predilecció per innovar amb la palma. De ben petita va aprendre a cosir. “No podia anar a jugar fins que no acabàs la feina”, recorda rient. Fa uns anys començà a fer llata amb el grup d’amigues per entretenir-se i evitar que se’n perdés la tradició, però ara cada vegada tenen més encàrrecs. “Està de moda i la gent s’hi interessa, de cada vegada en compra més, però fer un producte requereix moltes hores i, a vegades, no surt a compte. No és un ofici del qual es pugui viure”, comenta. I aquesta és la seva realitat, però no l’única.

A Vilaverd (Conca de Barberà), Anna Sínia hi té un taller i fa quatre anys que s’hi dedica professionalment. Fa uns 15 anys, quan era jornalera, en tornar de la feina va passar-li una cosa d’aquelles que semblen de pel·lícula: “Tornava de veremar i em vaig trobar una canya travessada amb un paner, i a dins, amb lletra de iaio, hi havia una adreça. Res més. Intrigada, vaig anar a buscar qui era i què volia: Era Isidru, l’últim cisteller de Vimbodí, que ja tenia 89 anys. Volia vímet del salze que jo tenia al tros i em va sortir dir-li que l’hi donaria a canvi que m’ensenyés a teixir cistells”, recorda. Així va començar una relació de tres anys en què, durant els horabaixes, Sínia anava a casa de l’expert a aprendre. “Ell va ser el meu millor amic i em va fer estimar l’ofici. Però era un hobby per a mi, no se m’hauria ocorregut mai que ara m’hi dedicaria”, confessa. Ara cada vegada li arriben més encàrrecs. “Des de l’abril m’arriben moltíssimes comandes, sobretot de motxilles. Estic molt sorpresa i agraïda de veure que la gent compta amb la cistelleria”, celebra.

D’on surt la palma?

El garballó és un tipus de palmera mediterrània que sovinteja a les Balears i s’utilitza per recollir la palma, les fulles que es fan servir per teixir els cistells. N’hi ha a zones com la serra de Tramuntana i la serra del Llevant, especialment a Artà i Capdepera. Si bé la tècnica d’elaboració a les Illes i a Catalunya és pràcticament la mateixa, la matèria primera canvia, perquè a Catalunya no es recull la palma, sinó els llucs dels salzes, que són la matèria primera del vímet.

“L’hivern passat vaig fer una plantació de més de 1.000 estaques, de 10 varietats diferents de vímet, i ara ja en faré la primera collita. L’any que ve espero poder comprar-ne poc. M’agrada molt el tortuós, que puja fent esses, i ara el faré servir per primer cop”, explica Sínia amb una emoció absoluta per poder autoabastir-se. Les estaques, les hi va donar un col·lega, Aleix Grifoll Bravo, de Riudellots de la Creu (Pla de l’Estany). Ell és reticent a pensar que la cistelleria està experimentant una revifada: “Veig gent nova que s’hi està posant, intentant fer coses de manera diferent, però també veig que no s’arriba a produir la quantitat d’abans”. Es distingeix per una “manera peculiar de treballar” el vímet: l’empra per fer “estructures, cabanes vives, espais de joc per la mainada, pèrgoles... i també fa cistelleria tradicional a mida de la clientela perquè, malgrat que “no dona, és necessari treballar-la perquè no mori, com ja passa als països del nord d’Europa”, rebla.

“No tinc prou feina de cisteller i estic treballant al bosc, amb la cooperativa Bosquerols, fent gestió forestal molt sostenible”, diu Grifoll Bravo, qui, a més, va haver de deixar de fer cistelleria durant un temps perquè estar assegut tantes hores li causava problemes d’esquena. I entre traça i força, assegura sense rumiar-s’ho gens que a la cistelleria tot és qüestió de traça. “Quan saps cada vímet com ha d’anar, tot és traça, no força. Has d’acompanyar-lo, saber-te moure, tenir destresa, paciència i dedicació”, resumeix, després de 15 anys treballant el vímet.

La tècnica de la cistelleria sempre és la mateixa: es recull la palma o el vímet, es deixa assecar i s’ensofra. “A partir d’aquí, ja es pot començar a cosir”, comenta.

Sínia afegeix que “l’essència de la cistelleria és recollir les plantes i usar-les, de manera natural, com ho feien antigament, sense alterar-les, sense tenyir. I val a dir que és dels pocs oficis que no s’ha pogut mecanitzar: un cistell barat de basar ho és perquè el material no és bo i la mà d’obra s’ha explotat”, diu.

Joan Farré Oliver, president de l’Associació Catalana de Cistelleria, ha viscut sempre i exclusivament d’aquest ofici. “I ho puc dir del cert: es pot viure de la cistelleria”. Ell, que va començar fent allò més tradicional, es va anar “adaptant a les noves necessitats: no pots fer coves grans si la gent viu a pisos petits, per exemple”. Ara ja fa anys, explica, que treballa la cistelleria “en paisatgisme i interiorisme”, i ha creat una empresa: Pont de Querós.

Quan va voler aprendre l’ofici, el 1980, “ja arribava la voràgine del plàstic i els cistellers es passaven a la construcció”. I afegeix: “Ara fa 40 anys que m’hi dedico, però m’hi vaig posar quan tothom plegava. El cisteller que em va formar em cobrava a tant l’hora, i era car, però com que tenia els diners perquè treballava a una altra banda, ho vaig pagar durant sis mesos”, recorda. Tot indicava que no era el camí, tothom abandonava l’ofici, no hi havia feina i Farré Oliver, de cap a la cistelleria. Ara és el gran referent al territori català. “A la vida m’ha anat molt bé ser tossut, anar al pla A sense tenir pla B”, diu, potser pensant en els joves que ara ho tenen tan magre com ho tenia ell.

Des de Folgueroles (Osona), Farré Oliver reconeix que “si miréssim una gràfica, diríem que la cistelleria desapareix, però el cert és que s’ha reubicat en les necessitats actuals”. Una cinquantena de persones s’hi dediquen professionalment a Catalunya, moltes unides en l’associació que ell presideix i que “no té fronteres polítiques ni lingüístiques: és una associació amb vocació internacional”, i esmenta alguns socis que tenen de l’estranger.

La gran artífex de l’associació va ser Roser Albó, qui treballava amb les preses de Wad Ras per ensenyar-los a fer peces de vímet amb què guanyar-se alguns doblers. A la recerca del cistell perdut (1995) és el llibre que Albó va editar i la gènesi de l’Associació Catalana de Cistelleria, fundada ara fa 23 anys.

El futur, Farré Oliver se’l planteja amb optimisme, perquè “ara es comença a descobrir que sostenibles, ho havíem estat sempre. Fem servir material orgànic i de proximitat. Ara es torna a posar de moda”, sentencia, i brinda virtualment per la tossuderia.