PalmaDurant els anys 90 comença una nova època per a Ciutat. Una època en què el projecte del segle XX de fer de Palma una ciutat moderna s’hauria acabat. A partir de llavors s’intercalaran anys de creixement i anys de crisi. Veurem com una onada de corrupció política i econòmica era el fruit del gran creixement econòmic impulsat per la bombolla immobiliària que, finalment, esclatarà el 2008. La mescla de corrupció i crisi econòmica provocarà una revolta social de la qual emergeix un moviment jove que transforma el crit del carrer “sí se puede” en el partit polític que finalment entrarà en moltes institucions, també a l’Ajuntament de Palma. La fragmentació de l’esquerra afavoreix la dreta, fins que més tard sorgirà Vox i també fragmentarà la dreta, cosa que donarà opcions, una altra vegada, a governs d’esquerra. Mentre que la dreta dona ales a l’especulació immobiliària, una part d’ella a la corrupció política, però sobretot a la turistificació de la ciutat, l’esquerra no troba la manera de formular un nou projecte per a Palma i no té capacitat per aturar el procés de decadència.
La por a l’atur provocada per la crisi financera del turisme impulsa a desenvolupar noves fórmules com el lloguer vacacional de cases i pisos i els megacreuers. La ciutat, que havia quedat distanciada, en part, del turisme, acaba massificada turísticament amb els problemes que això comportarà. La ciutat es converteix tota ella en una plataforma del negoci turístic i immobiliari, i creix al seu voltant una àrea metropolitana, formada pels municipis del seu entorn: Calvià, Marratxí i Llucmajor.
Des de l’any 1960, Palma va anar creixent més que Mallorca. Però arribat el 1990 va començar a perdre poder poblacional, ja era només el 49,3% de l’illa, pes que Palma ha anat perdent, any rere any, a favor de la Part Forana. A més, la població nascuda a l’estranger ha crescut al mateix temps que el fenomen turístic: mentre que el 1991 no arribava al 4%, el 2019 ja era el 24% dels habitants de Palma. Tota aquesta evolució ha anat fent créixer l’activitat del Consell de Mallorca i del Govern Balear, disminuint el pes polític de l’Ajuntament, malgrat la Llei de capitalitat, que, en teoria, compensa la despesa per ser la capital de les Illes. Tots els vents bufaven a favor d’una nova època per a l’inici d’un gran canvi de la ciutat mil·lenària.
En el moment de les eleccions de maig del 1991 el cens electoral era de 244.209 votants, dels quals finalment en votaren 125.083, un 51%, cosa que confirmava una vegada més la baixa participació dels palmesans en les eleccions municipals. La dreta anava en una sola candidatura (Partit Popular - Unió Mallorquina) i es va imposar per majoria absoluta: un 48% dels vots i 17 regidors, enfront d’un 30%, 10 regidors del PSOE, i un 6%, 2 regidors del PSM. Tenint en compte que el PSOE va guanyar les municipals a escala de l’estat espanyol amb un 38% dels vots enfront d’un 25% del PP, la derrota de l’esquerra a Palma va semblar encara més aspra.
