La ciutat creix malgrat la crisi turística
PalmaEl parc de la Mar va ser un fenomen polític i urbanístic de primera magnitud. Políticament, va ser la primera conquesta ciutadana contra l’ajuntament franquista. Amb el lema ‘Parc sí, pàrquing no’, la pressió al carrer i als mitjans de comunicació va fer anul·lar la concessió per fer un aparcament públic de 600 places en superfície adjudicada l’agost del 1973 a Parkmar S.A., representada pel seu president, Joan Torres Llodrà, essent batle accidental de Ciutat Miquel Àngel Llauger Llull.
Aquest aparcament havia estat previst per la Prefectura de Carreteres del MOP al solar que era fruit, sobretot, de les obres de l’autopista davant la Seu, el pitjor atemptat de la ciutat moderna sobre l’antiga. Personalitats importants i rellevants com Josep Melià, Camilo J. Cela, Gabriel Alomar, i fins i tot, el regidor de Cultura de l’Ajuntament, Miquel Duran, així com Sert i Miró, institucions i col·lectius com el Col·legi d’Arquitectes i molts de mitjans de comunicació es varen posicionar públicament en contra de les obres en curs de l’aparcament.
Amb motiu de la inauguració de la primera fase del nou parc de la Mar el 1984, després de 12 anys de projectes, lluites ciutadanes i mogudes polítiques, Basilio Baltasar escrigué un article al diari El País en el qual deia: “La cessió administrativa, per concurs, a l’empresa Parkmar S.A., el 1974, del projecte de construcció del parc de la Mar, convertí l’ajuntament i el solar de la mar en el centre de la conspiració democràtica més ben ordida i victoriosa de la recent història política mallorquina”.
L’accionariat de l’empresa adjudicatària incloïa persones que eren propietaris d’Aparcamientos Insulares, empresa que ja gestionava l’aparcament de la plaça Major i de la plaça de Berenguer i Palou. Per rescindir la concessió a Parkmar S.A., ja construït l’actual aparcament subterrani, l’Ajuntament –presidit pel batle Buchens– va haver de pagar 135 milions de pessetes d’indemnització.
L’Ajuntament va encarregar un concurs de projectes que serien avaluats per un jurat presidit per Josep Lluís Sert, degà durant molts anys de l’Escola d’Arquitectura de Harvard. Del jurat en formaren part arquitectes com Oriol Bohigas (designat per la Ciutat), Helio Piñón (designat pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears) i Eduardo González (designat per la Direcció General del Patrimoni Artístic), a més de Guillem Rosselló (conseller provincial de Belles Arts), Lleonard Llorens (per la Societat d’Història Natural de les Balears) i representants d’entitats culturals, com Josep Maria Casasayas i Miquel Adrover, i d’entitats ciutadanes, com Manel Domènech i Alfred Ximelis.
El gener del 1978, es va adjudicar el primer premi al projecte del Grup Zócalo, format pels arquitectes Santiago Bó, Emili Gené, Emili Nadal, Ángel Morado i Pere Nicolau i els enginyers forestals Mateu Castelló i José Ignacio Cisneros. A més del primer premi, el jurat va atorgar tres accèssits (primer, segon i tercer) encapçalats, respectivament, pels arquitectes Carlos García-Delgado, Pere Rabassa i Josep Ferragut.
A l’acta del jurat, es diu: “El treball que es premia aquí és valorat, sobretot, per plantejar una solució en termes de reivindicació de valors històrics interromputs i condemnats per la construcció de l’autopista. No es tracta, en canvi, d’una recuperació nostàlgica: els aspectes concrets d’ús públic reforcen el valor simbòlic que, sense dubte, té l’operació. La disposició del passeig, paral·lelament a la penetració de l’aigua fins a la mateixa murada, fa que això perdi el caràcter anecdòtic que, a primera vista, se li podria atribuir. No s’ha de veure, per tant, aquí, la conversió enginyosa d’un ‘llac’ en un ‘bocí de mar’, sinó la possibilitat de connectar una àrea singular de la ciutat amb la Mediterrània, per davall l’autopista, a través d’un parc la denominació del qual, parc de la Mar, en defineix la vocació i el caràcter”. La idea es recollia també a la portada del Diario de Mallorca: “La Seu tornarà a reflectir-se a la Mediterrània”.
