La Ciutat Jardí sense jardí
El 1917 l’arquitecte palmesà Gaspar Bennazar ideà al Coll d’en Rabassa un nucli turístic que, malgrat fracassar, donà el sus a la construcció d’urbanitzacions a la costa mallorquina, un procés que s’intensificaria als anys cinquanta
PalmaEl topònim és un miratge. A la urbanització palmesana de Ciutat Jardí, al Coll d’en Rabassa, no hi ha cap jardí, però sí un hotel amb el mateix nom. La història d’aquest misteri arranca a principi del segle XX. El 1903 la inauguració del luxós Gran Hotel de Palma fou la primera pedra de la futura “gallina dels ous d’or”. Intel·lectuals del moment com Miquel dels Sants Oliver ja havien intuït les possibilitats de la indústria turística. Es veia com una bona opció per sortir de la terrible crisi econòmica provocada a final del segle XIX per la invasió de la fil·loxera i la pèrdua de les colònies d’ultramar.
Al Gran Hotel el seguiren altres com el Gran Hotel Marina a Sóller (1903), l’Hotel Príncipe Alfonso (1906), l’Hotel Victoria (1910), l’Hotel Mediterráneo (1923) a Palma, i l’Hotel Formentor (1929) a Pollença. Estaven adreçats a un turisme exclusiu. Al marge d’aquesta oferta, el barri palmesà del Terreno es convertiria en el lloc de vacances preferit per la bohèmia europea, que feia els seus capficos a Can Barberà. Un dels seus primers visitants més il·lustres va ser l’escriptor i pintor modernista català Santiago Rusiñol, autor de la millor campanya publicitària de Mallorca: L’illa de la calma (1912).
Colònies obreres
Els turistes intel·lectuals congregats al Terreno presenciarien la transformació de Palma, iniciada el 1902 amb l’esbucament de les muralles. Supervisant les obres, hi havia l’arquitecte municipal Gaspar Bennazar. El 1917 el conegut com s’Arquitecte presentava el seu projecte més ambiciós, el Pla General de la Reforma de Palma. Com a novetat incloïa la construcció arran de mar d’una “ciutat jardí”. El bessó d’aquest concepte eren unes colònies obreres que, amb el nom inicial de Company Town (“la ciutat de l’empresa”), naixeren a la segona meitat del segle XVIII a Gran Bretanya. En la incipient societat industrial d’aleshores, els burgesos oferiren als seus treballadors habitatges del tot salubres. Era una manera d’aplacar qualsevol intent d’enfrontament de classe. Aviat la idea, carregada de paternalisme, s’estendria arreu del món.
El 1898 el britànic Ebenezer Howard (1850-1928), imbuït del socialisme utòpic, volgué donar un altre enfocament a aquelles colònies obreres: amb el nom de Garden Cities, serien el puntal per a la creació d’una nova societat alternativa a la industrial. Es tractava d’un model de convivència autosuficient basat en l’harmonia entre el món urbà i la natura. Estava pensat per a unes 32.000 persones que compartirien un espai de 400 hectàrees urbanes i 2.000 d’entorn enjardinat. El 1903 Howard passà de la teoria a l’acció. A 56 km al nord de Londres, creà Letchworth, la primera ciutat jardí. A Mallorca, Bennazar també volgué importar aquella iniciativa. Ho faria, però, al servei d’una altra causa que començava a despuntar amb bones perspectives: el turisme. El lloc triat seria una zona a cinc quilòmetres al llevant de Palma.
L’investigador Pere Galiana coneix bé el projecte: “Bennazar agafà la idea del polifacètic mestre d’obres, escriptor i arqueòleg Bartomeu Ferrà Perelló, que ja l’havia volgut materialitzar el 1891. Era la primera vegada que Mallorca s’obria a la mar, un espai que aleshores era molt temut. No debades, era per on venien tots els mals, els pirates o les epidèmies. Aquesta por feu que moltes poblacions de l’illa es formassin terra endins i que les costeres, com Palma o Alcúdia, estiguessin fortificades”.
La “Ciudad Jardín” de s’Arquitecte contemplava un espai arbrat per a hotels, xalets, restaurants, bars i centres d’oci, amb carrers amples. Res a veure, per tant, amb el model utòpic propugnat per Howard, de qui només agafaria la denominació. El 1918 es constituïa la societat promotora Progreso Urbano, SA, que comprà els terrenys de la possessió de Son Martorell. L’accionista principal d’aquesta societat de nom tan eloqüent era Josep Tous i Ferrer (1859-1950), un dels emprenedors més actius de l’època: fundador del diari La Última Hora (1893), de les empreses Societat General de Tramvies Elèctrics Interurbans de Palma (1916), de l’Aeromarítima Mallorquina (1923) i constructor del Teatre Líric (1900) i de la plaça de toros de Palma (1929).
La joia de viure
La pedra angular de “Ciudad Jardín” havia de ser un majestuós hotel, anomenat igual. S’inaugurà el 1922. “Causaren sensació –assegura Galiana– les seves cúpules d’estil neoàrab”. Un any abans ja s’havia obert al públic el restaurant i el balneari, que quedaren ben comunicats amb Ciutat gràcies al desviament de la línia de tramvia Palma-el Coll d’en Rabassa. De sobte, els palmesans descobriren les delícies de la mar. “La platja de Ciutat Jardí –ressalta l’investigador– disposava d’uns serveis similars als que hi havia a les millors platges d’Europa. Tenia casetes de fusta per desvestir-se, dutxes, para-sols, tumbones i vigilància. Homes i dones nedaven per separat”. El 1934, tretze anys després de la seva inauguració, l’hotel ja comptava amb la primera piscina olímpica de Mallorca.
![Any 1945. Els pedrissos ja feia uns anys que estaven instal·lats a Capellans.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 1481 1384"%3E%3C/svg%3E)
Tanmateix, el projecte de Bennazar no estava pensat per al gaudi de la població local, sinó dels estrangers que, segons l’economista felanitxer Bartomeu Amengual (1903), constituïen la prometedora “indústria dels forasters”. En els bojos anys vint, que seguiren la Primera Guerra Mundial, els turistes nord-americans arribats a Europa havien posat de moda de l’heliofília, l’amor per bronzejar-se a la platja. De fet, la bohèmia intel·lectual dels EUA fou la que convertiria la Riviera francesa en el primer destí de platja de la història. En aquest context, però, Mallorca tenia un punt a favor: oferia una vida barata, amb habitatges força assequibles.
Molts anglesos també quedaren enamorats de la nostra Arcàdia assolellada. A principi dels anys trenta un aristòcrata anglès escrivia, al Windsor Magazine, un reportatge titulat “Mallorca: on brilla el sol”. S’hi podia llegir: “El que em va colpir del clima va ser que era suau –sorprenentment suau– i alhora impregnat d’aquelles indescriptibles propietats tòniques que engendren l’autèntica joie de vivre”. El 1931 l’escriptor Llorenç Villalonga ja reflectí aquell món nou a la seva cèlebre novel·la Mort de dama. Parla del contrast entre “el localisme mallorquí, tradicionalista i mediocre, i l’ambient multicultural dels estrangers”.
‘Brisas’
A partir de l’abril de 1934 Villalonga seria el primer director de la revista Brisas, apadrinada pel Foment de Turisme, nascut el 1905. Editada íntegrament en castellà, estava dedicada, més que al turisme, a la introducció en la vida cosmopolita de la high society internacional que començava a circular per Mallorca. Les seves seccions parlaven de tennis, golf, cine, decoració i d’esdeveniments socials d’alta volada. Curiosament, era una cultura que xocava del tot amb la conservadora i caciquil societat illenca.
La “Ciudad Jardín” del Coll d’en Rabassa també estava pensada per a aquella high society. El somni, però, de Bennazar, mort el 1933, seria un fracàs. “A la tardor –apunta Galiana– eren freqüents les sortides de mare del torrent Gros, que inundava la zona. Això no ajudà gens a captar nous inversors. Només s’hi arribaren a construir cinc cases unifamiliars. Després arribà l’esclat de la Guerra Civil, que ho aturà tot”.
![Imagen 000000plaza-de-gomila-19](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
Una altra iniciativa similar que aleshores també quedà estroncada fou la urbanització d’Alcanada, a Alcúdia. Ideada el 1933 pel paisatgista menorquí Nicolau Maria Rubió i Tudurí, aquesta sí que s’inspirava en la ciutat jardí de Howard. La mateixa filosofia guiaria Cala d’Or (Santanyí), projectada també el 1933 pel caricaturista eivissenc José Costa Ferrer, àlies Picarol, o la urbanització de Palmanova (Calvià), que el 1935 promogué Llorenç Roses Bermejo, cunyat d’Emili Darder, afusellat igualment pels feixistes.
Durant la Guerra Civil l’Hotel Ciutat Jardí fou requisat i serví de base d’operacions de Falange. “En certa ocasió –recorda l’investigador– hi dugueren un grup de dones del Coll d’en Rabassa, les interrogaren i els donaren a beure un bon tassó d’oli de ricí mesclat amb aigua de la mar i petroli. També els tallaren els cabells i les celles arran. Una d’elles estava embarassada i perdé el fill que esperava pels efectes de la purga”. Als anys cinquanta, amb l’inici del boom turístic que democratitzà “el sol i platja”, l’hotel reviscolà amb el primer concurs de misses que se celebrava a Mallorca. L’actual urbanització que l’envolta es començà a construir el 1999, seguint l’antic traçat de Bennazar. “Ara només cal –conclou Galiana– que Ciutat Jardí, ja normalitzat al català, disposi d’una bona zona verda, tal com exigeix el seu nom”.
Ciutat Jardí (1917) fou la primera urbanització de Mallorca que s’intentà projectar al litoral. A la dècada dels trenta en proliferarien més a llocs com Portals Nous, Illetes, Palmanova (Calvià), Cala d’Or (Santanyí), Can Picafort (Santa Margalida), Alcanada (Alcúdia) i la Platja d’Alcúdia. Algunes naixeren a partir de colònies vuitcentistes de repoblament agrari. Fou el cas de la Colònia de Sant Jordi (ses Salines) i la Colònia de Sant Pere (Artà).
Va ser a partir dels anys cinquanta, amb el boom turístic, quan la costa illenca es colonitzà sense cap mena de planificació. La democratització del cotxe, símbol de llibertat, i el progressiu augment del poder adquisitiu feren que moltes famílies s’animassin a construir una segona residència a vorera de mar. Algunes d’aquestes urbanitzacions s’aixecaren ex novo i serien l’embrió de futures zones de turisme massiu a la recerca de les cinc esses: “Sun, Sand and Sea (sol, arena i mar), sexe i sangria”. D’altres ho feren a partir d’antics nuclis de pescadors o de població portuària, com Portocristo (Manacor), Portocolom (Felanitx), el Port de Pollença o el Port d’Andratx.
A final dels cinquanta la revista francesa Paris Match ja encunyava el concepte de “balearització” per designar aquell urbanisme caòtic i depredador de la nostra costa, que s’estendria a altres indrets de la Mediterrània. Un dels seus efectes col·laterals seria el bateig de platges amb noms del tot exòtics com el de Tropicana a cala Domingos o el de Romàntica a la cala de s’Estany d’en Mas (Manacor). Més rutilant és el nom de “Calas de Mallorca” per al rosari d’urbanitzacions del Llevant.
Durant el franquisme, tal com ja passava en temps de la República, s’havia de demanar permís a l’Estat per construir a la costa. No debades, es tractava d’una zona militar d’un important valor estratègic en cas d’un atac enemic. El geògraf i professor emèrit de la UIB Climent Picornell ha estudiat bé aquesta època: “Amb el temps, tanmateix, les institucions feren els ulls grossos. Molts de promotors compraven zones del litoral per construir-hi. Passava, però, que després els ajuntaments no els recepcionaven la urbanització. Així, havien de ser els mateixos veïnats qui s’encarregassin del manteniment dels serveis comuns. I d’aquí venen molts desl problemes actuals d’aquestes urbanitzacions”.
Picornell també apunta a un altre desgavell d’aquell “urbanisme per la cara”: “Urbanitzacions històriques de darrere la Platja de Palma com Sometimes o les Meravelles s’havien projectat només amb una planta baixa i un jardí. De sobte, amb el boom turístic, s’hi començaren a construir hotels a sobre. D’aquesta manera, antigues zones residencials passaren a tenir un ús turístic, amb carrers del tot estrets. Un desastre”.
