Jann Wenner: El cofundador de 'Rolling Stone' que defensa el llegat 'boomer' del rock'n'roll

L'any 2019 Jann Wenner va marxar oficialment de Rolling Stone, la revista que va cofundar el 1967, però no l'ha oblidat. Des que es va allunyar de la icònica publicació, on vaig treballar per un curt període com a editor digital fa una dècada, Wenner, de 77 anys, ha escrit dos llibres sobre el seu temps al capdavant de la revista. El primer, Like a Rolling Stone, una autobiografia extensa i plena de xafarderies, va ser un èxit de vendes. El segon, The Masters, que es publicarà el 26 de setembre, consisteix en un recull d'entrevistes que Wenner va fer durant els seus anys a Rolling Stone a llegendes del rock com Bob Dylan, Mick Jagger, Bono i d'altres, així com una nova entrevista a Bruce Springsteen.

Aquestes entrevistes —llargues, profundament estudiades, perspicaces— són el tipus d'articles que van ajudar Rolling Stone a guanyar-se la reputació que va mantenir durant tant de temps com la publicació musical. Sota la direcció de Wenner, la revista també va construir la seva reputació com a referent de periodisme d'investigació crucial i contundent. Tot i això, ha patit alguns revessos al llarg dels anys. El principal va ser un article de recerca molt llegit sobre una suposada violació a la Universitat de Virgínia, cosa que va resultar no haver passat. [Poc després d’aquesta entrevista el nom de Jann Wenner va ser retirat del Saló de la Fama del Rock & Roll pel comentaris sexistes i racistes que inclou aquesta conversa. Ell va demanar disculpes posteriors.] 

Vas fer amistat amb moltes de les persones que vas entrevistar a The Masters. Creus que aquestes relacions d'amistat van afavorir les entrevistes o que, per contra, les van entorpir?

— En general, l'amistat les va afavorir. Perquè les entrevistes que vaig fer no van ser de confrontació. No són entrevistes amb polítics o executius d'empreses. Són entrevistes amb artistes. Pretenen ser empàtiques i treure de l'artista les idees més profundes que estigui disposat a revelar. Crec que les relacions d'amistat van ser fonamentals. Per exemple, Mick Jagger no concedia entrevistes a ningú i segueix sense fer-ho. Jo vaig aconseguir que n'acceptés una perquè som amics. Vaig tenir una relació molt particular amb Bob Dylan. Jerry Garcia ja era el meu amic des de feia molts anys. Així que les relacions d'amistat sí que funcionen. L'únic cas contrari va ser l'entrevista amb el Bruce. La vaig fer per al llibre, no per a la revista. I la meva amistat amb el Bruce és molt íntima en aquest moment. Es fa difícil fer preguntes quan ja en saps les respostes. L'amistat et limita.

En la introducció de l'entrevista a Bono a The Masters esmentes que ell va editar i revisar la transcripció. Què vol dir editar en aquest context?

— Mirar qüestions gramaticals, coses d'ús, canviar una paraula en alguna part si volia utilitzar-ne alguna de diferent o de més precisa, o potser hi havia alguna cosa massa íntima que va decidir que no volia fer pública. Amb gust deixo que aquests personatges facin això. Com he dit, no es tracta d'entrevistes de confrontació, són més aviat perfils. A vegades negocies el nivell de confiança necessari per aconseguir aquest tipus d'entrevistes deixant que algunes coses que es diguin quedin com a mencions extraoficials, res de valor, potser alguna cosa sobre els fills o la família o perquè no volen humiliar algú. Vaig deixar que John Lennon edités la seva entrevista i tot el que va dir en aquella entrevista.

De debò? Aquella és una entrevista cèlebre del 1970. Va revelar al públic el que pensava dels Beatles. No sabia que li havies permès editar-la.

— Sí. La va rellegir i va fer canvis en diverses parts. Bàsicament, els entrevistats aclareixen què volen dir perquè sigui més precís. Perquè és un llarg torrent de xerrada i verborrea i de vegades no penses bé cada paraula. Vull que tinguin l'oportunitat de dir exactament el que volien dir.

En el teu nou llibre entrevistes set persones, set homes blancs. En la introducció, reconeixes que els artistes de color i les dones artistes simplement no són al teu zeitgeist. Això, al meu parer, no és versemblant per a Jann Wenner. Janis Joplin, Joni Mitchell, Stevie Nicks, Stevie Wonder, la llista segueix i segueix. No són al teu zeitgeist? Quina creus que seria l'explicació més profunda de per què vas entrevistar aquests personatges i no altres?

— A veure, deixa'm pensar...

Carole King, Madonna. Hi ha milions d'exemples.

— Quan em referia al zeitgeist o l'esperit de la meva època, em referia als intèrprets negres, no a les intèrprets femenines. Que quedi clar, d'acord? La selecció no va ser deliberada. Va ser una mena d'intuïció al llarg dels anys. Simplement es va donar així. Els seleccionats havien de complir un parell de criteris, però simplement era el meu interès personal i el meu amor per ells. Pel que fa a les dones, cap no era prou eloqüent a aquest nivell intel·lectual.

Ai, si us plau. ¿M'estàs dient que Joni Mitchell no és prou eloqüent intel·lectualment?

— Espera un moment.

Deixaré que reformulis el que has dit.

— Molt bé, gràcies. No és que no siguin genis creatius, no és que siguin poc eloqüents. Encara que intenta tenir una conversa profunda amb Grace Slick o Janis Joplin... Si us plau, endavant. Saps, la Joni no era una filòsofa del rock'n'roll. Ella, al meu parer, no passava la prova. Ni per la feina ni per altres entrevistes que li van fer. Les persones que vaig entrevistar eren filòsofs del rock. Dels artistes negres, ja saps... Stevie Wonder és un geni, no? Suposo que és el que passa quan fas servir una paraula tan àmplia com mestres, l'error és utilitzar aquesta paraula. Potser Marvin Gaye o Curtis Mayfield? Vull dir, simplement no s'expressaven a aquest nivell.

Com ho saps, si no els vas donar una oportunitat?

— Perquè vaig llegir les seves entrevistes. Vaig escoltar la seva música. Vull dir, mira el que Pete Townshend escrivia, o Jagger, o qualsevol d'ells. Eren coses profundes sobre una generació en particular, un esperit particular i una actitud particular sobre el rock'n'roll. No és que els altres no ho fossin, però aquests eren els que realment podien articular-ho.

No creus que en realitat té més a veure amb els teus propis interessos com a fan i oient que amb alguna cosa particular dels artistes? Crec que el problema és quan comences a dir coses com “ells” o “aquests artistes no poden”. Realment, és un reflex de què t'interessa a tu més que no pas qualsevol habilitat o incapacitat d'aquests artistes, no creus?

— Això va ser el primer per a mi. La selecció va ser intuïtiva, era el que m'interessava. Saps, només per relacions públiques, potser hauria d'haver seleccionat un artista negre i una dona per incloure'ls encara que no estiguessin a l'altura d'aquest mateix estàndard històric, només per evitar aquest tipus de crítiques. I ho entenc. Vaig tenir l'oportunitat de fer-ho. Potser soc antiquat i m'importa un carall tot plegat o jo què sé. En retrospectiva, m'agradaria haver entrevistat Marvin Gaye. Potser l'hauria triat a ell. Potser Otis Redding, si hagués estat viu, hauria estat l'indicat.

L'última entrevista del llibre és amb Springsteen. Li preguntes: "Hem canviat les coses?" Estaves parlant dels boomers. I ell dona una resposta humil i positiva: "No vam arreglar tots els problemes del món, però vam fer avançar algunes idees i pràctiques socials". Quina és la teva resposta a aquesta pregunta?

— El Bruce és una mica més modest que jo. Crec que vam fer canvis sorprenents des del punt de vista social, moral i artístic. No crec que el rock'n'roll ho hagi canviat tot. No crec que el rock'n'roll hagi revocat la segregació o la guerra del Vietnam, però hi tenim un gran paper, conscientment i inconscientment. Malgrat Trump, malgrat els presidents republicans dels últims 30 anys, que han frenat tant de progrés, la societat s'ha tornat molt més liberal. Crec que el rock'n'roll ha tingut un paper enorme en això. Ho va fer tot? No. Va ser l'únic factor? No. Però vam fer molt.

Copyright The New York Times