Col·lapsar millor (V)

PalmaL’aposta per una transició decreixentista és defensada per Almazán i González Reyes en el llibre Decrecimiento: del qué al cómo (Icaria, 2023) i consisteix en la construcció d’alternatives comunitàries i autònomes en les quals el mercat passaria a ser un complement de l’economia decreixentista, i parteix de la idea que no totes les necessitats humanes se satisfan de la mateixa manera. Els autors es fixen en l’exemple de la lluita obrera, per estendre l’objectiu de desmercantilització de les relacions laborals també a les relacions socials. En l’escenari econòmic postcapitalista que imaginen, la riquesa es redistribueix amb criteris de justícia social; es produeix una relocalització de les economies per adaptar-les a nivells de consum de recursos propers amb criteris de suficiència i sostenibilitat; s’avança cap a una sobirania econòmica plena a través d’una renda bàsica i altres mesures complementàries; les monedes socials substitueixen els diners; i el treball esdevé social i comunitari, i s’articula entorn de la integració entre producció i reproducció, la qual cosa fa superflu el treball assalariat. La viabilitat d’aquest projecte de nou orde social implica una reducció significativa del consum energètic i de materials fins a assolir els nivells ecològics adequats. En definitiva, es tracta d’organitzar la vida en comú evitant la dependència de l’estat i el mercat.

Des del punt de vista polític, Almazán i González Reyes desconfien de la voluntat i competència estatal. Per això, desplacen l’agència política cap als comunalismes i la creació d’autèntics laboratoris de sobirania local amb producció de béns i serveis comunals. Tanmateix, tenen clar que l’estat no pot ser el motor dels canvis ecosocials i econòmics emancipadors, i que tot i que es poden establir vincles de col·laboració en àmbits com l’educació i la sanitat, la confrontació amb ell serà inevitable. Almazán i González Reyes no es refereixen al col·lapse en termes de determinisme ecològic i, per tant, com una fatalitat forçosa que condueixi la civilització cap a una apocalipsi o final absolut, però consideren que el col·lapse sistèmic no és evitable perquè ja s’està vivint.

Creixement verd

Giorgis Kallis i altres membres del grup ICTA, com Giacomo d’Alisa i Federico Demaria, han contribuït a clarificar conceptualment el decreixement amb la publicació del llibre Decrecimiento. Vocabulario para una nueva era (Icaria, 2013). A més, aquest grup de científics socials ha estudiat recentment el grau d’acceptació política del decreixement entre els europarlamentaris. La conclusió de l’estudi és que el decreixement és una proposta massa radical per ser acceptada, i que la majoritària dels parlamentaris s’apunten al creixement verd. L’ecofeminista madrilenya Yayo Hererro no és partidària de construir un projecte polític alternatiu sobre bases decreixentistes, perquè considera que el decreixement en si mateix no és bo ni dolent, sinó inevitable, en la mesura que descriu el descens forçós de l’esfera material de l’economia. Tampoc no creu que el llenguatge col·lapsista beneficiï l’ecologisme ni convidi a l’acció. Per això, adopta un discurs alternatiu, molt més esperançat i alegre que posa en el centre del programa polític ecologista l’ecofeminisme i el valor de la cura de la vida.

Dels autors esmentats, potser és Casal Lodeiro qui millor ha sabut cohesionar en un discurs unitari el col·lapsisme i el decreixement a través dels seus nombrosos articles i del llibre La izquierda ante el colapso de la civilización industrial (La Oveja Roja, 2016). En els seus textos, Casal parla d’un col·lapse ràpid i inevitable, i es lamenta del fet que gairebé cap partit polític d’esquerres dugui en el seu programa electoral l’alternativa del decreixement. Muiño atribueix aquest buit al fet que les propostes decreixentistes de canvi social són inassumibles per un partit polític que vulgui assolir representació institucional, perquè són poc realistes, molt minoritàries, academicistes, i no tenen acceptació real. Malgrat tot, Casal Lodeiro espera que l’esquerra assumeixi la difícil missió de gestionar políticament el col·lapse per conduir-lo de manera ordenada, esquivar el seu vessant més caòtic i sàpiga adoptar estratègies duals que combinin l’acció estatal amb la social.

L’autor de la hipòtesi Gaia, el químic ambientalista James Lovelock, a la seva maduresa, preocupat pel futur de la humanitat a causa de l’agreujament imparable del canvi climàtic, publica La venjança de la Terra (2006), i s’alinea amb els postcol·lapsistes en l’esforç de pensar com hauria de ser la supervivència de l’espècie humana en un escenari de postcol·lapse, donant-ne per segura la inevitabilitat. El gran pessimisme de Lovelock fa que defensi que la supervivència de les restes de la humanitat només serà viable amb l’ús de l’energia nuclear. D’aquesta manera es desmarca de la seva postura antinuclear que l’havia convertit en un dels grans referents del moviment ecologista.

L’argumentari clàssic de l’ecologisme de l’escassesa dels recursos i les dificultats per mantenir el nivell de vida i els privilegis del món occidental han estat adoptats parcialment pels moviments ecofeixistes o ecototalitaris, en un sentit distòpic, amb un triple objectiu: l’han usat per culpabilitzar dels mals ecosocials la immigració i la tolerància de les forces progressistes; també els ha permès justificar la necessitat d’avançar cap a societats desigualitàries, elitistes i racistes, de la vigilància i el control total, en què estaria justificada la militarització de la vida quotidiana per protegir els privilegiats i garantir l’accés exclusiu als béns i serveis més valuosos i l’ús prioritari de les fonts energètiques, l’aplicació de polítiques racialitzadores i discriminatòries, i la reducció dràstica de la població per adaptar-la als recursos disponibles a través de l’aplicació de l’eutanàsia i altres mesures estrictes de control de natalitat, a més de donar facilitats per garantir l’avortament lliure. De manera més general, l’estat catastròfic del medi ambient ha estat un instrument per legitimar-ne la mateixa existència. L’extrema dreta concep qualsevol acord climàtic o pla d’acció a escala europea o global, com un imperatiu que atempta contra la llibertat individual i la sobirania nacional.

Moviment survivalista

D’ençà de la pandèmia de la Covid-19, ha guanyat força el moviment survivalista o preparacionista, format per grups paramilitars i famílies extremistes amb creences religioses apocalíptiques que es preparen durant anys per sobreviure de manera autònoma a futurs col·lapses, fent incidència en l’autosuficiència i acumulant armes, reserves d’aliments, aigua i altres productes bàsics a refugis soterranis i búnquers clandestins i fortificats. Els supervivencialistes creuen en la violència i l’autoprotecció, per això aprenen tècniques d’autodefensa i primers auxilis, convençuts que el futur més probable serà autoritari i incivilitzat, semblant a un camp de batalla o a una apocalipsi zombi. Aquest moviment presenta moltes variants, entre les quals destaca el neopreparacionisme que dona valor al comunitarisme i l’ajuda mútua com a estratègies d’autogestió més eficaces per garantir la supervivència; i el tribalisme supremacista, que conviu amb altres corrents més bel·ligerants i intolerants que posen l’accent en la identitat racial, el patriotisme o l’acceleracionisme.