Col·lapsar millor (i VIII)

PalmaEn aquesta darrera entrega, faig una revisió desapassionada de l’enfrontament final entre les posicions col·lapsistes i anticol·lapsistes, recuperant, en primer lloc, l’extensa rèplica que ofereix Riechmann contra les tesis de Santiago Muiño en l’article Una ofensiva ‘anticol·lapsista’. Hi ve a dir que, com a col·lapsista, no s’identifica amb la noció de col·lapse com a estat fallit usada per Santiago Muiño, i també critica les conseqüències d’acceptar aquesta definició, que resumeix dient que impossibilita parlar de col·lapse, encara que s’estigui produint un ecocidi i genocidi a escala global, en el cas que es conservi algun tipus d’estat, encara que sigui residual. En aquest mateix article, discrepa del sentit temporal que dona Santiago Muiño al col·lapse, i no comparteix l’eficàcia de guanyar temps dins una autocomprensió curtterminista marcada per la pugna electoral. Assenyala també que els promotors de l’ofensiva anticol·lapsista en realitat reclamen optimisme quan parlen d’esperança. Així mateix, no observa cap motiu per ser optimistes sense caure en l’autoengany. En darrer terme, posa en evidència la conversió de Santiago Muiño a la causa anticol·lapsista, i interpreta que la seva argumentació sobrecarregada de violència i eloqüència és la reacció típica d’un penedit que una vegada va militar en el col·lapsisme.

És un fet reconegut pel mateix Santiago Muiño que es va criar dins l’ecologisme col·lapsista, com també ho és la seva conversió a l’anticol·lapsisme. La font per comprendre aquesta ruptura és la lectura d’una nota autobiogràfica que inclou dins el capítol ‘Els ecologistes podem guanyar’ del que fins ara és el seu darrer llibre, Contra el mite del col·lapse ecològic. El punt d’inflexió que el du a deixar de banda les iniciatives adaptacionistes al col·lapse sorgeix de les vivències adquirides dins el moviment del 15-M i la participació en el projecte polític de Podem, i molt especialment, amb l’assumpció de responsabilitats institucionals a l’ajuntament de Móstoles. Des del càrrec municipal de responsable de Medi Ambient, comprèn que el col·lapsisme és un obstacle per a les transformacions socials. Un altre element clau en l’autocomprensió de la seva particular evolució ideològica és la investigació doctoral que fa sobre el període especial cubà, atès que el considera una refutació pràctica del col·lapsisme. Per a Santiago Muiño, el que demostra el cas cubà és que Cuba no supera la situació límit de no disposar de petroli barat proporcionat per l’antiga Unió Soviètica, i que en comptes de transitar cap a un escenari postfossilista acaba convertint-se en un país productor de petroli integrat de ple dins les dinàmiques econòmiques capitalistes fossilistes globals.

Guerra d’egos

Lamentablement, l’argumentari inicial dels anticol·lapsistes ha anat degenerant en un atac a algunes de les figures més destacades del col·lapsisme decreixentista. També ha donat lloc a una guerra d’egos en clau populista que ha desenfocat el debat d’idees i ha generat un clima de gran confusió i enfrontament, que ha arribat als insults i les desqualificacions personals i que s’ha d’analitzar fredament, com fa ara fa poc més d’un any, el desembre de 2022, fa Almazán. Almazán decideix intervenir en aquest debat espantat pels efectes de ruptura en la dinàmica de bona convivència dins l’ecologisme social escrivint un article titulat L’anticolapsisme i el debat com estratègia (populista), en el qual planteja la necessitat de recuperar una reflexió pausada i serena i arribar a un nou consens per a la construcció d’alternatives decreixentistes que abandonin l’ús de la noció de col·lapse com a arma d’enfrontament. Un dels actors principals, Riechmann, també espantat per la deriva personalista i irracional que ha agafat el debat a les xarxes, es dirigeix a Santiago Muiño i Antonio Turiel en un to conciliador, amb la finalitat de reconduir les discrepàncies. Amb aquest fi, desautoritza l’acusació de feixista emesa per Turiel contra Santiago Muiño, i reclama un debat seriós i desapassionat, en termes racionals, fora de les xarxes, i torna a insistir en les fortes discrepàncies que el separen dels plantejaments anticol·lapsistes de Santiago Muiño. Però, per damunt de tot, destaca l’intent de comprendre les motivacions intel·lectuals que duen Santiago Muiño a adoptar un posicionament que ressuscita de facto el fantasma enterrat del desenvolupament sostenible. La interpretació de Riechmann és que Santiago Muiño i el seu cercle anticol·lapsista han actuat de bona fe, però aquestes bones intencions són inseparables de l’adopció d’una estratègia reformista equivocada i desesperada per reconduir els efectes indesitjables del declivi de la civilització industrial, i emparar el cop dins d’uns marges sistèmics que considera ja inexistents.

En la polèmica desfermada, Riechmann se sorprèn que Turiel es desmarqui dels discursos col·lapsistes, als quals semblava donar suport amb el seu compromís científic i les opinions expressades públicament a entrevistes, com la concedida a la revista Sin permiso de 2021, en la qual s’identifica a si mateix com a moderadament col·lapsista i anticipa que “un cert grau de col·lapse serà realment inevitable”. Més recentment, el 2023, s’observa un gir anticol·lapsista, quan en unes declaracions al periòdic CTXT afirma que els col·lapsistes cauen en un biaix apocalíptic poc realista i un discurs classista occidental temorós per la pèrdua dels privilegis històrics a costa de l’explotació i l’empobriment de països del sud global, a més de desplaçar geogràficament les conseqüències del col·lapse cap a aquestes poblacions, i no tenir en compte que fa segles que ja estan col·lapsant. La seva posició actual es pot resumir dient que “mai no és tard per evitar el col·lapse”.

Combatre el col·lapse des de dalt

L’activista i teòrica ecologista Yayo Herrero ofereix un contrapunt conciliador. Es mostra comprensiva amb els col·lapsistes afirmant que és un diagnòstic encertat de la situació actual, i a la vegada, s’alinea amb Santiago Muiño i l’objectiu legítim d’arribar a les institucions per combatre el col·lapse des de dalt. En qualsevol cas, també s’ha pronunciat públicament contra l’adopció ecologista del discurs col·lapsista, perquè contribueix a construir un relat distòpic perjudicial que alimenta un imaginari conservador que allunya la ciutadania del desig de construir un futur millor. Ella prefereix elaborar un discurs ecofeminista il·lusionant i esperançador que posa la cura de la vida en el centre.

En la meva opinió, l’anticol·lapsisme du a la col·lapsofòbia, a la por de pensar el col·lapse, que a la vegada impedeix analitzar-lo, preveure’l i, sobretot, duu a descuidar les adaptacions urgents que fa falta aplicar. Ja no queda temps per convèncer els governants ni la població perquè acceptin la fi de la societat de l’abundància. La pedagogia realment eficaç la proporcionaran els fets, la vivència del declivi mateix. Caldrà viure l’experiència de l’escassetat perquè la majoria avui resistent als canvis profunds en l’estil de vida aprengui el que s’ha de fer i s’hi impliqui. Es tracta de col·lapsar bé, i, per a això, és imprescindible que les minories més sensibilitzades ofereixin idees i línies d’acció, que preparin el terreny i que comencin ara mateix a adaptar-se a una veritat incòmoda, el decreixement.