El ‘coliving’ sènior no arranca, tot i les noves mesures
La dificultat d’accés a l’habitatge afecta també la gent gran que cerca alternatives a la residència
PalmaEl problema d’accés a l’habitatge afecta tothom. Trobar un sòl on viure no és fàcil, sovint perquè el preu és car o perquè les condicions concretes d’aquest sòl no ho permeten. Aquest és el cas de les cooperatives d’habitatge sènior, un model de convivència que fa anys que existeix arreu de l’Estat, però que encara no ha pogut arrancar a les Illes Balears. En els darrers anys han sortit diferents grups com Plegats, Casal Mallorca i Es Llindar –a Mallorca–, i Binisàvia –a Menorca. Aquest nou model de convivència es basa en els valors de la participació i el suport mutu de tots els integrants. El coliving sènior cerca una alternativa a la vellesa que no passi per la institucionalització, és a dir, entrar en una residència.
Els “entrebancs urbanístics són el problema principal”, explica la portaveu d’Es Llindar, Maria Jesús Riaza. El sòl rural, solars reservats per a habitatges unifamiliars, no és accessible per a ells. I quan es fixen en construccions fetes, “normalment són possessions sotmeses a proteccions que impossibiliten adequar-les a les nostres necessitats”, diu. A més, rehabilitar aquestes construccions és complicat, ja que “cauen a trossos” o “s’han de fer instal·lacions noves dins les velles, i això surt més car que fer-les de nou”, afegeix el portaveu de Plegats, Pedro Rodríguez.
En cada cas, però, es depèn de les normatives municipals i de la predisposició dels ajuntaments. Plegats explica que han tingut una “bona acollida” tant a Inca com a Porreres. Binisàvia també ha fet trobades amb diferents consistoris i alguns, com el de Sant Lluís, els han donat un “feedback esperançador”, per ajudar-los; així i tot, recalca que, tanmateix, “no hi ha sòl públic”.
Sortir del mercat immobiliari
El model que aquests grups persegueixen és el de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús. D’aquesta manera, “la propietat sempre és col·lectiva i no es pot fer cap divisió horitzontal” per continuar mercantilitzant-la, diu Riaza. Des de l’inici, la cooperativa és propietària del solar que han comprat i els socis en tenen “dret d’ús” mentre hi visquin. Per tant, “una vegada es compri, no s’hi farà més negoci”, recalca, ja que els usuaris només hauran de pagar la quota de manteniment establerta i els nous inquilins hauran d’assumir “l’increment de l’IPC”. Volen rescatar els recursos que generen –el terreny comprat i els habitatges construïts– “de les fluctuacions especulatives”. El seu objectiu és “donar resposta a les necessitats bàsiques de la vida: habitatge i atenció a la gent gran des de l’economia solidària”, explica Riaza.
Una altra opció és que sigui l’administració qui els cedeixi un terreny. En aquest cas, la propietat serà d’un màxim de 75 anys, estableixen les 25 accions extraordinàries d’habitatge del Govern. Així mateix, Riaza explica que el Govern, l’any 2019, va obrir un concurs per adjudicar cinc solars públics perquè cooperatives hi construïssin habitatges en cessió d’ús, però finalment el projecte “no va arribar a bon port”, es va aturar. Ara, els han dit que seran destinats a la construcció d’habitatge públic. Davant aquests fets, recordant que inicialment estaven pensats perquè ells poguessin construir-hi, pensen que no són “cap prioritat” per a l’administració.
Mesures que no poden aplicar-se
Cal dir, però, que, després de diferents reunions entre la Conselleria d’Afers Socials i les cooperatives, s’han modificat els decrets de serveis socials i de dependència per tal d’introduir-hi l’habitatge col·laboratiu com una nova modalitat de servei residencial per a persones en situació de dependència. Amb els canvis, s’hi han fet passes, però el problema per trobar sòl continua existint. Per aquest motiu, han creat la figura d’habitatge col·laboratiu, que s’entén com aquell “grup de persones que es coneixen i decideixen viure plegades quan tornen majors i se’ls ofereixen les ajudes que necessitin”, explica la consellera d’Afers Socials i Esports, Fina Santiago. Tot i que parla de suport mutu, Riaza recrimina que aquesta “definició és molt minsa”, ja que “no parla de cooperatives ni de gestió democràtica”, com ells defensen. Santiago recalca que engloba tota aquella gent que tingui “voluntat de convivència”, no tan sols les cooperatives.
D’una banda, aquests grups tenen una nova opció, perquè seran reconeguts com a entitats prestadores de serveis socials i, per tant, podran optar a sòls dotacionals. Així i tot, aconseguir que se’ls cedeixi o vengui un solar d’ús dotacional dependrà dels plans urbanístics municipals. D’altra banda, com a entitats prestadores de serveis, podran optar a ajuts econòmics, teleassistència o ajuts vinculats, com ara pagar la factura del personal professional que necessitin contractar.
Això no obstant, mentre no aconsegueixin un terreny, aquestes mesures no es faran efectives; per tant, no se soluciona el problema. La Conselleria ha volgut “afavorir que puguin rebre prestacions”, diu Santiago, però la part urbanística no depèn d’ells. “Són moltes les administracions que, elles soles, no tenen competència suficient”, diu la portaveu de Binisàvia, Núria Gascón. Així, cal fer “polítiques compartides”, afegeix Riaza.
Es Llindar i Binisàvia es varen crear els anys 2021 i 2019, respectivament. Ambdues cooperatives són “grups llavor” de l’Associació Sostre Cívic, creada el 2004 a Catalunya per fomentar l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús. En canvi, Plegats ja fa més de sis anys que existeix com a grup format, però va ser el 2020 quan va començar a cercar “seriosament” un lloc on establir-se: aquí va ser “quan el grup va tornar gran”. Per això, Rodríguez creu que, quan aconsegueixin un solar, “tot serà més ràpid”.
Envellir lliurement
“Està demostrat que un envelliment actiu retarda o prevé la dependència”, defensa Riaza. Gascón ha estat auxiliar de geriatria i explica que “fa 20 anys hi havia un model d’assistència geriàtrica”, el qual ara potser “serveix a alguns”, però molts altres envelleixen “amb unes altres idees que no són les de la institucionalització”, recalca. Ells, tots els qui trien el coliving sènior, cerquen una altra “riquesa” per als darrers anys de la vida, perquè veuen com una “pèrdua” el fet de tancar-se en una residència; Gascón creu que la pèrdua física i cognitiva no ha de suposar una “pèrdua de llibertats i de relacions”. Per això, vol viure fins al darrer dia envoltada de la gent que vol i prenent ella les seves pròpies decisions. Pel que fa a Fina Santiago, opina que és “una manera d’envellir diferent” i, per això, han creat “eines perquè es puguin desenvolupar en una forma nova de convivència”.