Colleen: electrònica interior

BarcelonaPer al mestre sufí Ruzbihan Baqli, nascut a Shiraz al segle XII, Déu parla a través dels ocells. Quan el 2013 Colleen es disposava a reprendre els concerts després de cinc anys d’haver parat, una munió de falciots sobrevolaven la terrassa de Lisboa on havia d’actuar. “Volaven com bojos i recordo que estava molt estressada pel fet de tornar a tocar en directe. Veure aquella potència del seu vol i els seus sons tan impactants em va marcar”. 

La música no té fronteres, diu el tòpic, però sí moltes etiquetes que, en certa manera, funcionen com les fronteres polítiques: emmarquen i donen identitat alhora que separen i dificulten processos més naturals, com canviar de residència. L’etiqueta experimental ens pot dur a una pàtria musical determinada, complexa i potser poc plàcida, però en realitat experimentar és cerca constant, inconformisme, derrocar murs. 

Cécile Schott, nascuda a França el 1976, va començar amb la música d’una manera intuïtiva i solitària sota el nom artístic de Colleen. Si la seva música pot denominar-se experimental és en aquest sentit de cerca oberta. “Sí que és experimental –afirma–, però alhora sempre tinc un format de cançó, per molt rara que sigui comparada amb una cosa més pop. M’han catalogat de folk, electrònica… La gent no sap on posar-me i això és un avantatge”. 

Explorar la vida interior

Després d’una frenada en sec de cinc anys, el 2013 va tornar als escenaris acompanyada pels falciots. També a la seva música hi sonava un nou cant: la veu. Els seus primers discos, publicats entre el 2003 i el 2007, eren instrumentals, principalment acústica, en especial la viola de gamba processada amb diferents pedals d’efectes. “Vaig descobrir aquest instrument a través de les interpretacions de Jordi Savall. Durant anys vaig escoltar la banda sonora de Tous les matins du monde i ell segueix sent un dels meus referents i quina casualitat que he acabat vivint a Barcelona”, comenta Schott, per a qui la incorporació de la seva veu i, per tant, de textos per ser cantats va marcar la diferència per decidir tornar a la música. “Va ser un procés llarg de trobar no només una veu, sinó una escriptura pròpia. Volia explorar aspectes de la intimitat i la ment, de la vida interior i com s’articula amb els altres. Aquest interès pels secrets del món interior i els seus funcionaments em ve, en gran part, perquè el meu únic germà, tres anys més gran, es va suïcidar als 21. Això ha marcat la meva vida, més del que podia intuir quan va passar. Les primeres lletres que vaig intentar escriure el 2010 van ser sobre ell, però no me’n vaig sortir. Especialment des de la pandèmia em sembla cada cop més important parlar d’aquestes coses”, confessa. 

“Ser músic et pot portar a centrar-te molt en tu i per a mi la natura i els ocells en particular són un contrapès molt important a la vida moderna i a l’excés de narcisisme. En l’escriptura vaig començar a tenir la veu que volia al disc Captain of none (Thrill Jockey, 2015), on vaig començar a explorar els temes de la ment i la pèrdua de control. Els meus treballs són cada vegada més íntims i vinculats a la pròpia vida, sigui per atzars o pel procés d’envellir. Per exemple, el disc A flame my love, a frequency (Thrill Jockey, 2017) surt de l’única nit a París que vaig passar el 2015, la dels atemptats al Bataclan. A més, tenia la mare molt malalta i, per tant, és un disc on intento pair la meva por a la mort. L’últim, The tunnel and the clearing (Thrill Jockey, 2021), el vaig gravar després de la ruptura de relació de parella que em va impactar molt i va ser catàrtic per processar el que havia passat. En aquest sentit, les paraules que canto tenen aquest rerefons, però si no ho saps potser no ho veuràs fàcilment o hi posaràs un altre sentit”. 

Creure en la música

Ara des del seu estudi del Barri Gòtic Colleen està totalment centrada en la composició del nou disc, que també sortirà al segell nord-americà Thrill Jockey l’any vinent. “Per a mi la música s’ha convertit en una mena de religió. No només per la pràctica meditativa i la transformació personal, sinó perquè hi crec de manera absoluta. Crec en el poder de la música tal com ha estat feta pels altres des de sempre i arreu, i també el que puc fer jo pels altres. No sé explicar-ho amb un altre terme que no sigui el de creença. No es tracta de si està bé o malament, és un tipus de fe”. 

I què fa aquest poder? Cécile respon sense titubejos: “Fa més suportable el que és molt difícil de suportar, il·lumina la foscor, et connecta amb els altres d’una manera que només pot venir per la música. Qui s’hi dedica realment pot treure una cosa única que és pura vibració i això té el poder de posar emocions als cors i les ments dels altres. No veig res més màgic i a més ho pots repetir les vegades que vulguis, té el poder de fondre’s amb la vida. Una cosa que m’encanta, per exemple, és caminar per la ciutat amb els auriculars. La música té el do d’ubiqüitat que la fa més potent que les altres arts”.

Tot i que la seva intenció a l’hora de crear no és terapèutica, sovint els seus resultats ho són, tant per a ella com per als altres. “No he investigat la música com a teràpia, em baso en el que sento instintivament. Hi ha gent que m’escriu d’una manera bastant impactant i veig que la meva música funciona en aquest nivell; soc com una mena d’infermera musical i em sembla meravellós, és el més útil que puc fer. Sovint ser artista es veu com a prescindible, un luxe, però crec que hi ha una utilitat en l’art que cal tenir present”.

No és fàcil veure-la en directe, i més en aquesta època de pandèmia. No obstant això, aquest divendres 11 de març Colleen presenta a la sala El Pumarejo de l’Hospitalet els seus dos últims treballs amb el caràcter intemporal i profund d’un cant d’ocell enmig de la voràgine. “Avui hi ha tant contingut que sovint m’ofego encara que sigui bo. Per això penso que qui crea té el deure d’oferir la millor qualitat i alhora que sigui personal. Cadascú és responsable del que treu i cal posar-hi sempre molta cura”, conclou.