Les collidores, les més oblidades de la història de l’oli a Mallorca

PalmaDreta al terrat de casa seva, a Campanet, Bel Seguí assenyala la Serra. La recorre amb el dit i també amb la memòria. Recorda l’època que feia a peu els camins de muntanya per arribar a Cala Tuent, on va treballar de collidora d’olives. En aquesta mateixa època, fa més de seixanta anys, ella en tenia 15 i era allà, a la possessió de Can Palou, amb la seva mare, la seva germana petita i una dotzena de dones i nines més. Collien els mesos més freds: “Des de les Verges fins a Sant Antoni”, recorda Seguí, que, a 84 anys, reté en una memòria lucidíssima tots els detalls d’aquells temps.

Ella va ser una de les moltes collidores que feren aquesta feina a la Tramuntana. Amb la seva força de treball, contribuïren al desenvolupament de la producció oliera a Mallorca i a la transformació de la Serra que és ara Patrimoni de la Humanitat. Però la seva història ha estat invisibilitzada i poc reconeguda. És per aquest motiu que el Consell de Mallorca ha atorgat enguany la Medalla d’Honor i Gratitud a les collidores. “Eren la baula més feble de la cadena; feien una feina fonamental i en condicions molt dures”, afirma la consellera insular de Territori, Maria Antònia Garcias. “Gaudim d’un patrimoni que és d’orgull mundial i això no ha estat gratuït. Ha estat per l’acció de molta gent, entre la qual, les collidores”, continua Garcias, tot defensant que “és de justícia donar les gràcies i reconèixer tant d’esforç personal”.

Es tracta de la història de dones humils que, a més de cuidar els fills i la casa, es veien obligades a sortir a treballar per complementar el salari del seu marit, que no arribava per a viure. Algunes vivien a prop de les possessions i tornaven a casa cada dia, però d’altres, com Seguí, feien quilòmetres a peu des dels seus municipis per arribar al camp. “Anàvem amb la roba i el menjar per poder cuinar allà i hi quedàvem tres setmanes”, relata la campanetera. Allà, dormien en lliteres, de tres en tres. Netejaven la roba els diumenges, en una font propera, i cada dues setmanes hi anava un capellà per fer missa. 

Condicions extremes

La feina de collidora era molt dura: en ple hivern, collien les olives del terra, una a una, en terrenys molt rostos. “Teníem un paner perhom i quan l’omplíem, posàvem les olives en un sac, que els homes pujaven amb una somera a la tafona”, detalla Seguí. “No anàvem gens tapades, només amb una bata senzilla; no teníem fred al cos, però sí a les mans”, afegeix. Per pal·liar la fredor, “algunes vegades havíem d’encalentir una pedra al foc i posar-la a les butxaques per encalentir les mans”, rememora. Segons la quantitat que collien, rebien el jornal de dona o de nina. Seguí diu orgullosa que ella sempre va guanyar el de dona. Assegura que “el que més guanyaren foren 17 pessetes i, en acabar, ens donaven dues mesures d’oli”. Somriu mentre conta els bons records: el pa amb olives pansides per berenar, les visites a les collidores d’altres possessions, el sol amagant-se (“el veies caure dins la mar, era molt guapo”), les ballades abans de dormir gràcies a un gramòfon que tenien dues germanes que feien feina amb ella...

Joana Morell, també campanetera, va deixar l’escola per anar a collir a 9 anys. Per l’oliva, solia anar a la zona de Lluc. Però, segons la temporada, també es movia pel Pla per collir ametles, patates, garroves... “El que hi havia”, diu. Morell explica que anava a peu a la Serra i “hi havia un cafè on de vegades ens aturàvem i ens donaven una mica d’aigua”. “No teníem edat de fer feina, però en vaig fer molta, de feina, perquè jo era la major i ma mare ja no podia perquè estava malalta”, explica. Ara té 92 anys i ja li costa narrar les vivències. La seva filla, Jerònia Reus, l’ajuda. “Ens ho ha contat milions de vegades”, assegura. “La seva família era molt pobra i quan varen acabar de pagar els deutes del casament, el meu pare li va comprar una bicicleta i va començar a anar a collir amb ella”, conta Reus. “Va fer aquesta feina fins que va quedar embarassada de mi”, afegeix.

La vaga de Calvià

El setembre del 1932 les collidores de Calvià varen protagonitzar una de les lluites obreres més importants de la Segona República al municipi: setanta dones varen fer vaga per reclamar l’equiparació dels seus salaris amb els dels homes. “Els amos els digueren, textualment, que s’estimaven més veure podrir-se les olives als arbres que atendre les seves peticions; i aquí esclata tot”, explica l’investigador Manuel Suárez, que, amb l’obra Vaga de les collidores d’oliva de Calvià el 1932, va treure a la llum aquests fets. Suárez conta que les collidores estaven vinculades i participaven activament en el sindicat de resistència Federación Obrera Calvianense, que els va donar suport per fer l’aturada. També tenien a favor el govern municipal.

“La situació va ser molt conflictiva, perquè alguns amos les varen intentar agredir”, assenyala l’investigador. L’amo de Torà els va tirar el cavall que duia el seu carro i també va ordenar a un dels treballadors que les amenaçàs amb una escopeta. Finalment, hi va intervenir el governador civil, que va donar la raó a les collidores i va ordenar l’equiparació dels jornals. “Alguns amos, com els de Torà i Son Roig, no respectaren la norma i acomiadaren totes les dones que s’havien sumat a la vaga”, continua Suárez. Això provocà una gran manifestació al poble i la intervenció, un altre pic, del governador civil, que els va obligar a tornar-les a contractar. “Però la situació es va deteriorar molt, perquè contínuament en feien fora alguna i de bell nou hi havia manifestació”, matisa. El 1936, abans del cop d’Estat, la Federación Obrera Calvianense i La Fraternal (una altra organització obrera), es varen unir per reclamar que es respectassin les vuit hores de jornada laboral. Explica l’investigador que els homes encarregaren a les dones els preparatius de la vaga, perquè eren elles –és clar– les que en sabien, del tema.