PalmaEls morts, un dels llibres de José Miguel L. Romero, editat el 2006 per l’editorial Mediterrània-Eivissa, ha esdevingut fonamental per a la història de la repressió a les Pitiüses. El seu subtítol és Les víctimes de la Guerra Civil a Eivissa i Formentera, 1936-1945. El pare Massot, que tristament ha faltat d’entre nosaltres fa ben poc, n’és el prologuista i qualifica el llibre d’esforç honest amb un resultat rellevant.
Posant ordre en els nombrosos relats “de desapareguts, de sepultures ignotes, de famílies encalçades durant anys pels vencedors, de mentides, de documents cremats i falsificats per esquivar el destí, d’exilis forçats...”, Romero obté finalment una quantificació de l’horror de la guerra, la mesura de la collita de la mort durant aquells anys tenebrosos.
“Des de casa vàrem sentir els tirs de quan els mataven”. De sobte, sense treure cap a res, un testimoni octogenari que entrevistàvem sobre els molins fariners moguts per l’aigua del riu va fer derivar la conversa cap als seus records d’infantesa en guerra. Ara ja falta i, sense haver-li demanat permís aleshores per treure el seu nom sobre aquest tema, és millor deixar-lo anònim. Tanmateix, el comentari sobre el so dels trets el va fer durant un moment en què l’enregistradora estava aturada i no n’ha quedat prova objectiva ni tampoc la literalitat de la referència. En aquell moment, enlluernats pel que ens contava sobre els molins, no vàrem copsar del tot la importància d’aquella altra informació que ens oferia, espontàniament i sense més censures que les integrades en l’elaboració del record.
El llibre d’en Romero dedica un testimoni als morts a Santa Eulària l’agost de 1936, executats per membres de la columna del capità Albert Bayo, desembarcades al Pou des Lleó el 8 d’agost. En foren cinc, però cap d’ells assassinat al puig de Missa, lloc d’on el testimoni afirma que provenien les detonacions que ell recordava haver sentit de petit.
Passat el temps d’aquella entrevista, un company em comentà que li havia passat pràcticament el mateix. Un dels informants d’una recerca sobre ball i música tradicional havia duit la conversa al temps de la guerra. En aquesta ocasió tampoc no se’n pot dir el nom, però les seves frases, ara sí, quedaren enregistrades. N’he normalitzat el llenguatge i he canviat el nom de qui, segons el testimoni, era el “jefe dels matons”: “A mi les injustícies no m’han agradat per a ningú mai. Jo estava de falangista a Santa Eulària, que havia d’estar a Artilleria a Vila i el capità ens va cridar, però en Joan, que era el cap de Santa Eulària, el ‘cap dels matadors’, en podem dir, ens va dir ‘tu, tu i tu quedareu a Santa Eulària’, i no anàrem a Vila. Hi estiguérem uns dos mesos. Em cag en el món! Vàrem veure allí una mà de desastres que feia aborronar. Dies que venien amb tres homes lligats braç per braç, i jo haver-los de fer guàrdia, quan eren els més veïns que jo tenia. I em varen dir: ‘Demana a en Joan quan ens durà el sopar’. I jo vaig deixar el fusell i vaig baixar una mica l’escala i vaig dir: ‘Ei, Joan, aquí hi ha aquests tres homes que em demanen quan els durem el sopar’. ‘Digues-los que ara els el durem, d’aquí a un poquet’. I al cap de mitja horeta agafar aquells tres homes braç per braç, lligats, i dur-los al cementeri i fotre’ls quatre tirs a cada un... Allò era un desastre. Aquell home que feia fer això es mereixia que també haguessin fet d’ell... no això, fer-lo patir una mica més. Llavors es feia vigilància per dins Santa Eulària, pels molins, que deien, que no pujàs ni vingués ningú. Era una guàrdia que fèiem a la nit, un dia de cada tants. I el caporal va demanar: “Què hi ha hagut, Joan, que hem sentit uns trons?”. “Res, no ha passat res, vigilau”. Quan es va acabar el torn, vaig anar al quarter, que era la casa d’en Toni des Pla, i anàrem a deixar el fusell, el màuser, i el primer que vaig veure a la porta de l’habitació varen ser les gorres i el capell –que un duia capell pagès i els altres duien gorra. Allò em va llevar el dormir, perquè un era del poble, era d’aquí, de dins Peralta, i els altres de més endavant, però els tenia coneguts. Homes que no havien fet cap mal. I aquest de Peralta sabeu per què el mataren? Perquè quan vingueren els rojos es varen aturar a ca seva, menjaven i bevien allí i estaven allí. Però bé, era un bar públic, l’amo no en tenia cap culpa, d’això, l’amo no va fer matar ningú, ni l’amo no va posar-se en res. I per què l’havien de matar, aquell home? La dona estava que treia foc, de la injustícia que li varen fer. No tenien més que una filla i eren el matrimoni i matar-li l’home només per aquestes manies. I els altres no sé per què els mataren...”.
Ara sí, el llibre Els morts recull que el registre civil conté les inscripcions de defunció de tres homes que moriren “a causa de la guerra” el 27 d’octubre d’aquell mateix any 36. Aquestes inscripcions es feren anys més tard, una el 1938 i dues el 1939. Els tres foren encartats, després de morts, a la causa 437/37, on consten testimonis que asseguraren haver-los vist actuar de milicians. Tots tres eren del poble de Sant Carles de Peralta i foren enterrats al lloc del seu assassinat, el cementeri de Santa Eulària, al puig de Missa. És una fossa que no consta encara al mapa d’Eivissa.
