“El color és perillós perquè és incontrolable”

L’historiador Michel Pastoureau defensa la reflexió sobre els colors devant de qui ho considera frívol o inútil

Llegir és construir racons de pau i és una manera de resistir en aquests temps en què els nervis estan a flor de pell.
Dídac P. Lagarriga
18/10/2017
4 min

BarcelonaFa gairebé un mes (20 de setembre), a quarts de deu del matí. Estic llegint assegut en un banc de la rambla de Catalunya amb Consell de Cent. Una mica més enllà, a la Gran Via, se senten alguns crits: la gent va cap allà. Intento concentrar-me en la lectura, cosa fàcil pel ritme ràpid i fragmentat de l’autor, l’historiador dels colors Michel Pastoureau (París, 1947). El seu llibre Los colores de nuestros recuerdos (Periférica) combina aspectes autobiogràfics amb reflexions sobre un aspecte essencial de la nostra quotidianitat que, potser per això, sovint queda al marge, massa al marge. Aixeco la vista del llibre, va baixant més gent, alguns amb estelades al coll, molts amb cara encrespada i auriculars. No tinc per costum llevar-me amb la ràdio, ni mirar internet a primera hora, ni tinc Twitter ni pertanyo a cap grup de WhatsApp... Un fracàs de periodista, vaja. Torno al llibre, encisat malgrat saber que alguna cosa important està passant al meu voltant. Però no vull trencar amb la feina. (“¿Llegir un llibre sobre els colors és la teva feina?”, em podríeu preguntar... “Algú ho ha de fer”, us respondria.) No vull deixar el que tinc previst per entrar en aquesta excepcionalitat que amb les setmanes ha esdevingut poc excepcional, malauradament. Llegeixo com puc Pastoureau, que descriu la mateixa sensació que començo a tenir assegut al banc: “Vaig constatar que el meu treball no era ben rebut. O bé un tema així semblava poc seriós, fins i tot frívol, o bé semblava totalment banal i inútil... A més, resultava més o menys immoral. En aquella època [dècada del 1970] els historiadors -i més generalment els investigadors de ciències socials- tenien deures amb la societat, però molt pocs drets, i menys encara el dret de donar-se un plaer. La idea que el plaer individual de l’investigador pogués ser el motor de la seva investigació no s’estilava, fins i tot es condemnava. I, esclar, jo, amb les meves investigacions sobre la història dels colors, semblava donar-me massa plaer. Era una actitud individualista, gairebé indecent, sinó perillosa, i en tot cas contrària a l’ètica de l’investigador”.

Aixeco la vista, just al meu costat Lluís Llach i Jordi Sànchez s’han aturat a parlar. Dubto de saludar l’últim, però els veig massa nerviosos. Se’n van de pressa. Dos carrers més avall els crits corals ja són evidents. Penso en les paraules que acabo de llegir: “actitud individualista, gairebé indecent”... Veig arribar, també de pressa, el pintor i amic David Ymbernon. El saludo i se m’acosta, s’asseu un moment. “Mira -li dic-, aquest llibre t’agradaria molt”. Li explico per sobre el contingut, mostra el seu interès sincer, fins i tot treu el mòbil i en fotografia la portada. Em diu que va cap a la concentració, que ho ha sentit a la ràdio. Em parla de les detencions d’alts càrrecs de la Generalitat. Em quedo perplex. La mateixa perplexitat que anirà creixent al llarg d’aquestes setmanes -sumada a la indignació, la tristor i tot de sentiments que no cal descriure aquí.

Colors i resistència

Pensava fer un article sobre els colors i les reflexions de Pastoureau -persona altament sensible als colors des de la seva infància, fet que descriu poèticament al llibre i que li porta nombrosos problemes d’encaix social-. Però els dies passen, cada vegada més tumultuosos, i no em sembla adequat parlar de colors en un context social i històric com el que vivim.

Hi ha nervis, neguit, tot a flor de pell. Però, ¿hem de deixar-nos arrossegar sempre pel dictat dels que usen la força bruta? ¿No és també una manera de resistir continuar vivint amb dignitat, sense perdre definitivament el centre de les nostres vides? Així que per fi torno a Pastoureau, no per evadir-me, no per desconnectar, sinó tot el contrari: per connectar, per no haver de triar entre contemplació i acció. Reflexionar sobre els colors és endinsar-nos encara més en el que som, i no defugir-ne. Perquè, com diu aquest historiador francès, autor de diversos llibres sobre la història dels colors -fins i tot en té un de dedicat només al blau-, “parlar del color és, sobretot, parlar del lloc que ocupa en la vida quotidiana, dels codis i sistemes que l’acompanyen, dels reglaments que emanen de les autoritats, de la moral i els símbols que instauren les religions, de les especulacions dels científics, de les invencions dels artistes”. En definitiva, el color constitueix, en essència, “un camp d’observació transdocumental”, i passar a l’acció deixant de banda la contemplació és anar esqueixat, coix.

La moralitat dels colors

“Més que el pigment, l’ull o el cervell -explica-, és la societat qui fa el color, qui li atorga definició i sentit, qui declina els seus codis i valors, qui organitza les seves pràctiques i determina les seves aportacions”. I per això val la pena endinsar-nos amb l’autor en aquest recorregut pels seus records i estudis, per entendre tot un món simbòlic que condiciona més del que ens pensem el nostre dia a dia, tot i el llegat cultural que hem heretat tan negatiu amb el color i que Pastoureau resumeix així: “Mentre que el dibuix -diuen els crítics-és la prolongació de la idea i es dirigeix a l’intel·lecte, el color només vol seduir, es dirigeix només als sentits. A vegades pertorba la mirada, i es tracta d’una seducció culpable, perquè ens distreu d’allò Veritable i del Bé. En fi, que només és falsedat, mentida, traïció: totes aquestes idees ja les va desenvolupar sant Bernat al segle XII, les van reprendre els reformadors protestants i les van tornar a treure al Renaixement. A aquests antics retrets cal afegir-hi la idea que el color és perillós perquè és incontrolable: el llenguatge no pot aprehendre’l -anomenar els colors i els seus matisos és un exercici incert- i defuig tota generalització, tota anàlisi. És un rebel: no pots refiar-te’n”.

Tancar el llibre és tornar a somriure, és mirar al voltant no des de la distància, sinó des de dins, és pensar que la serenor que tant necessitem i necessitarem també necessita el seu lloc d’expressió. Llegir és construir racons de pau, malgrat el foc.

stats