“Quan vaig començar a fer feina, em confonien amb una menor infractora”

PalmaNuria López (Palma, 1970) és docent, però sobretot és una persona entusiasta, passional, amb les idees clares i que no es desanima davant els reptes que se li presenten. “A vegades som molt pesada i no accept un no per resposta”, afirma. En els 25 anys que fa que està al capdavant de centres educatius amb alumnes judicialitzats, ha après a “creure en les segones, terceres i desenes oportunitats”. “Som una dona d’edat avançada”, diu entre rialles, “però a dins som una adolescent que té mal de panxa cada vegada que té un nou objectiu”, explica. Actualment, és la directora de l’IES Can Balo, un institut que atén els joves interns a centres socioeducatius.

Nina i mestra.“No he volgut ser altra cosa en la meva vida”, confessa, en relació amb la seva professió. Té una germana petita que durant molts anys va ser la seva única i més estimada alumna. “Quan tornava de l’escola, la posava a ella envoltada de pepes i els explicava el que havia après durant el dia”, recorda. López va estudiar Magisteri, però es va adonar que Infantil no era la seva etapa. Posteriorment va fer Pedagogia: “Em vaig submergir en el món de la justícia social juvenil i vaig trobar el meu lloc, la meva vocació”, exposa.

Carambola. Va treure les oposicions de pedagoga terapèutica el 1995, en un moment en què a les escoles de Primària encara hi havia infants que, avui dia, per edat, van a l’institut. “Hi havia centres amb un alumnat molt desarrelat, desmotivat i sense suport de la família”. “Eren infants de 13 i 14 anys als quals se’ls deia que l’escola no era per a ells, i se’m rompia i se’m romp el cor quan escolt això”, confessa. La carambola va ser que poc temps després se li va oferir anar a fer feina a un centre de dia de justícia juvenil: “No m’ho vaig pensar”, assegura. El seu primer dia de feina va ser l’1 d’octubre de 1999 i de llavors ençà no ha deixat aquest món. I una curiositat: quan va començar a la seva nova destinació, feia un mes que s’havia casat. “Enguany tenc un doble aniversari de noces de plata”, explica amb il·lusió.

Una vida. Al llarg dels seus 25 anys d’exercici, ha viscut molts de moments alegres, i també de tristos. “Quan vaig començar era molt jove i en els primers anys tot eren educadors socials homes: em confonien amb una menor infractora”, explica. Ara és ella qui confon els educadors amb alumnes, diu. Per altra banda, recorda amb molta tristesa la mort de dos estudiants. “Estava embarassada i em vaig assabentar que havia mort de sobredosi”, diu, en relació amb un dels joves. L’altre va perdre la vida a un incendi. “Va ser dur i vaig estar molt de temps a poder parlar del tema”, confessa.

La meta. Si té una idea entre cella i cella és que “la vida passa molt i molt aviat”. “Em queden per aconseguir moltíssimes coses i tenc la sensació que mai hi arrib a temps”, diu. López està contenta del que ha aconseguit, pel que fa a la reintegració de l’alumnat infractor als centres educatius ordinaris, però no basta. “Queda molt camí. Aquest alumnat no està al marge del sistema, sinó defora. I té dret a estar dedins. És el deure de tots aconseguir recuperar-lo”. “Jo ja no podré, però darrere ve gent que lluitarà amb les urpes”, sentencia.