Quan començàrem a reciclar

PalmaE l mallorquí Xavier Pastor, director general de Greenpeace Espanya durant 17 anys, recorda com si fos ahir el juny del 1996. Va ser quan començà a cremar la moderna planta incineradora de Son Reus de Palma. Naixia sobre un antic forn per prestar servei a tota l’illa. “La tònica habitual de l’època –apunta l’antic dirigent ecologista– era construir incineradores per posar fi al problema dels abocadors. A Greenpeace consideràvem que aquella era una opció fàcil i que, a més, tenia greus conseqüències per al medi ambient i la salut pública. Si impedeixes la incineració, forces les institucions a engegar programes de recollida selectiva i a reduir els residus en origen”. 

La incineradora de Son Reus havia estat dissenyada a principi dels anys noranta per un Consell de Mallorca presidit per Joan Verger (PP). Es posaria, però, en funcionament amb el primer Pacte de Progrés liderat per Maria Antònia Munar (UM). Greenpeace aconseguí aturar la construcció de moltes incineradores d’Espanya. La de Palma, en canvi, seria una de les poques que es resistiren a les seves mobilitzacions. “I mira –assegura Pastor– que en boicotejàrem les obres. Tanmateix, no perdérem del tot aquella batalla. De l’aleshores conseller insular de Medi Ambient, el socialista Francesc Antich, n’arrancàrem un compromís important. Per una part, Tirme, l’empresa concessionària de la infraestructura, augmentaria la temperatura dels forns, amb la qual cosa les dioxines emeses ja no serien tan contaminants. I per l’altra, per compensar aquella contaminació, s’apostaria per una campanya potent de reciclatge, que aleshores estava a les beceroles”.

El 1997, un any després de la inauguració de la incineradora de Son Reus, Espanya complia la normativa europea i pujava definitivament a l’ecocarro amb l’aprovació de la Llei d’envasos. Ja el 1982 s’havien instal·lat a Madrid i Barcelona els primers contenidors de vidre del país. El 1997, seguint el principi de ‘qui contamina paga’, s’obligà les empreses a pagar, a través de l’anomenat punt verd, els costos dels residus dels productes que posen al mercat. Així, varen aparèixer les actuals organitzacions que en principi actuen com a ‘àrbitres’ del reciclatge. Ho fan sota les sigles SCRAP (Sistemes Col·lectius de Responsabilitat Ampliada del Productor). A casa nostra, les més conegudes són Ecoembes i Ecovidrio per a envasos de plàstic i vidre, respectivament.

Campions en contaminació

Qui segueix de prop tots aquests moviments és Rezero, una fundació catalana privada sense ànim de lucre nascuda fa quinze anys per fomentar la prevenció de residus i el consum responsable. Sobre la taula té el darrer informe de la Conselleria de Medi Ambient del Govern amb una conclusió demolidora: la pressió humana causada pel turisme fa que Balears sigui la comunitat que genera més residus de tot l’Estat –el 2018 generà 874.366 tones de residus, un 21,5% més que el 2010. Eivissa i Formentera són les illes que generen més residus per població de dret (1.036 kg per habitant), seguides per Mallorca (757 kg) i Menorca (634 kg). Segons dades també del 2018, entre plàstic, vidre, paper i orgànic, del total de residus que generen les quatre illes només se’n recicla un 16,4%. En el conjunt de l’Estat aquesta xifra, que vulnera el marc europeu, és del 34,7%.

L’informe de la Conselleria té una altra dada preocupant: a Balears només es recicla un 25% dels envasos que es posen al mercat. Roser Badia, la delegada a les Illes de Rezero, explica el perquè d’aquesta situació: “Malgrat la llei del 1997, els fabricants treuen tot tipus de productes envasats sense preveure com es gestionaran i sense assumir la totalitat dels costos d’aquests envasos quan esdevenen residus”. Badia apunta, a més, a una anomalia dels contenidors grocs pensats per als envasos: “Ecoembes no es fa càrrec d’aquells productes de plàstic o alumini els costos de reciclatge dels quals no ha pagat ningú. Així i tot, alguns dels envasos que gestiona no s’acaben reciclant a causa de la seva mida, color o multicapes dels materials”.

Tenint en compte aquestes deficiències del sistema de reciclatge, ara Rezero valora molt positivament la nova Llei balear de residus, que entrà en vigor el passat mes de març. “És una llei –destaca Badia– que ja marca tendència a Europa, a l’espera de la redacció final de la nova llei estatal del ram”. Amb vista al 2030, la norma s’ha fixat com a objectiu ambiciós reduir un 20% els residus generats. Preveu la creació d’un nou contenidor específic per a materials de plàstic, diferent al dels envasos, com juguetes o penjadors. I entre les mesures contundents ja en marxa hi ha la prohibició o el cobrament de bosses de plàstic en funció del tipus d’establiment; la prohibició de la venda de plats, coberts i tassons també de plàstic d’un sol ús, o la implantació de sistemes que obliguin els productors a assumir la totalitat dels costos de gestió dels seus productes un cop esdevenen residus.

Margalida Ramis, portaveu de l’entitat ecologista GOB, també celebra el punt d’inflexió que suposa la nova Llei balear de residus per mitigar el col·lapse ambiental. “A Alemanya –diu– ja fa temps que, quan vas a comprar una botella de Coca-Cola o un tetrabric de llet, a part del preu del producte, pagues uns cèntims de dipòsit. Els recuperes en tornar l’envàs a les botigues. És un bon sistema per incentivar el reciclatge”.

Interessos empresarials

A Mallorca, tot aquell material que no es pot reciclar acaba cremat a Son Reus. “La incineració –ressalta Ramis– és una de les pitjors opcions. Genera cendres i escòries tòxiques que s’han de tractar en abocadors de seguretat. N’hi ha dos: un a Santa Margalida i un altre de més petit a Son Reus mateix”. Els residus tòxics provinents de la incineradora que no van als abocadors poden tenir destins ben polèmics. Fa dos anys es va conèixer l’ús d’escòries en la construcció de l’autopista Llucmajor-Campos. Aleshores al capdavant del Consell de Mallorca hi havia Miquel Ensenyat (MES) i la socialista Mercedes Garrido era la consellera insular de Territori. La resta d’illes no tenen incineradora, però sí abocadors legals: la del Milà (Maó) i Ca na Putxa (Eivissa). Hi van a parar aquells residus que no han pogut ser reciclats. D’altra banda, mentre a les Pitiüses encara no tenen el servei de recollida selectiva porta a porta, a Menorca està a punt d’implantar-s’hi.

L’informe de la Conselleria té una altra dada preocupant: a Balears només es recicla un 25% dels envasos que es posen al mercat. Roser Badia, la delegada a les Illes de Rezero, explica el perquè d’aquesta situació: “Malgrat la llei del 1997, els fabricants treuen tot tipus de productes envasats sense preveure com es gestionaran i sense assumir la totalitat dels costos d’aquests envasos quan esdevenen residus”. Badia apunta, a més, a una anomalia dels contenidors grocs pensats per als envasos: “Ecoembes no es fa càrrec d’aquells productes de plàstic o alumini els costos de reciclatge dels quals no ha pagat ningú. Així i tot, alguns dels envasos que gestiona no s’acaben reciclant a causa de la seva mida, color o multicapes dels materials”.

Tenint en compte aquestes deficiències del sistema de reciclatge, ara Rezero valora molt positivament la nova Llei balear de residus, que entrà en vigor el passat mes de març. “És una llei –destaca Badia– que ja marca tendència a Europa, a l’espera de la redacció final de la nova llei estatal del ram”. Amb vista al 2030, la norma s’ha fixat com a objectiu ambiciós reduir un 20% els residus generats. Preveu la creació d’un nou contenidor específic per a materials de plàstic, diferent al dels envasos, com juguetes o penjadors. I entre les mesures contundents ja en marxa hi ha la prohibició o el cobrament de bosses de plàstic en funció del tipus d’establiment; la prohibició de la venda de plats, coberts i tassons també de plàstic d’un sol ús, o la implantació de sistemes que obliguin els productors a assumir la totalitat dels costos de gestió dels seus productes un cop esdevenen residus. 

Margalida Ramis, portaveu de l’entitat ecologista GOB, també celebra el punt d’inflexió que suposa la nova Llei balear de residus. “A Alemanya –diu– ja fa temps que, quan vas a comprar una botella de Coca-Cola o un tetrabric de llet, a part del preu del producte, pagues uns cèntims de dipòsit. Els recuperes en tornar l’envàs a les botigues. És un bon sistema per incentivar el reciclatge”.

Interessos empresarials

A Mallorca, tot aquell material que no es pot reciclar acaba cremat a Son Reus. “La incineració –ressalta Ramis– és una de les pitjors opcions. Genera cendres i escòries tòxiques que s’han de tractar en abocadors de seguretat. N’hi ha dos: un a Santa Margalida i un altre de més petit a Son Reus mateix”. Els residus tòxics provinents de la incineradora que no van als abocadors poden tenir destins ben polèmics. Fa dos anys es va conèixer l’ús d’escòries en la construcció de l’autopista Llucmajor-Campos. Aleshores al capdavant del Consell de Mallorca hi havia Miquel Ensenyat (MES) i la socialista Mercedes Garrido era la consellera insular de Territori. La resta d’illes no tenen incineradora, però sí abocadors legals: el del Milà (Maó) i el de Ca na Putxa (Eivissa). Hi van a parar aquells residus que no han pogut ser reciclats. D’altra banda, mentre a les Pitiüses encara no tenen el servei de recollida selectiva porta a porta, a Menorca està a punt d’implantar-s’hi.

El 2011 s’obriren dues noves línies de la incineradora de Son Reus amb l’objectiu d’adaptar-la a la pressió demogràfica provocada pel turisme. Ramis recorda que darrere aquella ampliació hi hagué capital de grans constructores com FCC: “Amb la crisi del totxo, es posaren a invertir en un sector segur perquè la gent sempre generarà residus. Tenim una incineradora que sortí cara i sobredimensionada per cobrir el creixement de residus durant l’estiu”. Igualment, la dirigent ecologista adverteix d’una contradicció: “Aquí, quan més reciclam, més pagam. Si Tirme incinera manco d’allò previst, els doblers perduts els recuperarà l’any següent, pujant una tarifa que ja és de les més cares d’Espanya. Això és un missatge del tot nefast per als ajuntaments i els ciutadans, que fan bé la seva feina de reciclar”.

El 2012, per rendibilitzar la incineradora de Son Reus, el Consell de Mallorca, presidit pel PP de Maria Salom, ja va proposar importar fems d’altres països d’Europa. “Es volia evitar, així, –recorda Ramis– apujar les taxes d’incineració que pagam els contribuents. El 2015, però, la proposta es va enterrar amb el nou canvi de govern progressista a la institució insular”. Avui Son Reus crema prop de 400.000 tones de residus, quan la seva capacitat és de 750.000 tones l’any.

Comerç de proximitat

La portaveu del GOB insisteix que cal més determinació de les administracions per mitigar el col·lapse ambiental: “Tots tenim la responsabilitat de reciclar, però la responsabilitat més grossa la tenen les institucions. Necessitam normatives més punitives. No és només un tema ecologista, sinó també de salut pública. Arribam a tenir plàstic a la sang i a l’orina perquè els aliments s’acaben impregnant dels plàstics amb què estan guardats. La situació s’agreuja quan els ficam dins carmanyoles o dins els microones”. 

En el camí per aconseguir el plàstic zero, també hi pot jugar un paper important el comerç de proximitat. “Molts d’aliments que venen de fora –conclou Ramis– s’han de plastificar perquè es conservin millor en les llargues distàncies que han de recórrer. Si consumim productes d’aquí, ens estalviarem tota aquesta cadena de conservació. Hem de posar fi ja a aquesta absurditat de consumir productes de l’altre cap de món”.