L'ENTREVISTA DEL DIRECTOR

Eduard Punset: "El que compta no és el pensament racional, sinó la intuïció"

El director de l'ARA, Carles Capdevila, entrevista l'advocat, economista i divulgador científic, que ha publicat 'El sueño de Alicia', el seu últim llibre, que apropa al gran públic els darrers descobriments sobre ciència, en una història que barreja vida i coneixement

Carles Capdevila
20/10/2013
10 min

Punset riu de manera escandalosa quan li fan les fotos. S'interessa pels joves que l'aturen al carrer, els demana què estudien. Presumeix sense que l'hi pregunti del seu gairebé milió de fans al Facebook. I combina de manera aleatòria quatre idiomes durant la conversa. Els he respectat a la transcripció perquè si no probablement no sonaria a Punset.

Com és que té tanta connexió amb els joves?

I don't know. Jo sempre miro l'evolució, perquè m'ensenya coses. [Abans] quan hi havia una gran dificultat, com pujar una muntanya o passar un riu, la gent recorria als joves. Perquè els joves eren els que tenien la força, l'actitud de risc. I els va anar molt bé. I no sé per què ara els consells d'administració de les grans empreses estan plens de vells. És un dels grans errors que hem comès.

Com ho tenen els joves?

Els seus pares es movien amb competències típiques de la societat sorgida de la Revolució Industrial. Comptava el coeficient intel·lectual. És a dir, no es tractava de ser autàrquic o innovador, sinó de saber molt bé el que volies. Ara il y a un reversement incroyable . Un canvi prodigiós. Has d'aprendre a conciliar entreteniment i coneixement, esto lo primero . I la segona cosa importantíssima és aprendre a conèixer les emocions i la gestió de les emocions. Quan mires l'evolució te das cuenta que quan es menyspreava algú el fotien fora de la cova, o sigui, era la mort segura. I avui, quan jo pregunto a les meves nétes sobre el menyspreu, se creen que estoy riendo . Em diuen: "Abu, qué cuentas" . No els ensenyen el contingut de cada emoció. I el que és pitjor, no els ensenyen a gestionar aquestes emocions.

Però gestionar no vol dir dissimular-les.

Al cervell quasi tot ve de la intuïció. El que compta no és el pensament racional que ens ensenyaven de petitets, sinó la intuïció. La intuïció necessita una certa pràctica per poder-la deduir bé i no equivocar-se. La intuïció té un entramat que necessita un cert coneixement. La gestió emocional, les intuïcions i les xarxes socials són els tres pilars fonamentals del nou coneixement. I no en sabem res, d'això.

Vostè pren decisions basant-se en la intuïció?

Jo crec que sí. És una qüestió de formació des de petit. Jo vaig néixer l'any 1936, hi va haver la Guerra Civil i vaig haver d'aprendre que demà les coses podien ser diferents de com eren ahir. No pots creure que tot seguirà com sempre ha sigut.

Vostè parla de la plasticitat cerebral, que el cervell va canviant l'estructura a partir de les experiències.

Una de les coses que hem après recentment és el poder inigualable i increïble del cervell per canviar les estructures cerebrals i les genètiques. Hi ha el famós experiment d'uns ratolinets i una mare que no cesaba de lamerlos , de llepar-los, per calmar-los. I hi havia l'altre grup de ratolinets de què la mare s'enfotia, ni els mirava. I bé, doncs l'esperança de vida del primer grup era més llarga que l'esperança de vida del segon grup. O sigui, que el puro afecto, el puro cariño , feia que la vida d'una persona, que l'estructura genètica d'una persona, canviés.

Vostè diu que ser feliç és una qüestió de voluntat, que és feliç qui vol. Però això ens dóna molta responsabilitat, això ens pot fer més infeliços. El que no és feliç, a sobre és culpa d'ell.

Bé, és que els estudis sobre la solitud indiquen això. Moltes vegades el que és víctima de la solitud no ho és perquè els altres diguin: " Lo haces mal, eres un desastre" . És per l'odi a si mateix. O sigui, hi ha gent que se desprecia a si mismo, y que se odia. Pero eso hay que explicarlo .

Hem abusat de l'autoajuda? ¿Tants esforços buscant la felicitat compensen?

En un país tan dogmàtic com ha sigut Espanya, el tema de l'autoajuda ha complert un fi que era necessari. La ciència, la comunitat científica, estava absolutament tancada i aïllada de la resta del país. I abans que hi hagués la divulgació científica, que els mateixos científics entressin a poc a poc en els problemes i a les xarxes socials, era difícil trobar una resposta. El gran canvi, ves per on, va ser del Partit Comunista. El Partit Comunista es va equivocar en moltes coses, però en una tenia raó. Deien: " Oye, no te preocupes tanto de lo que te pasa por dentro. Lo que tienes que hacer, el que has de fer, és assegurar-te que transformes el món de la manera més agradable i de la manera més útil i més justa per a la mateixa gent". I bé, han hagut de passar molts anys per descobrir que les dues coses són importants. Sí, importava fer tot el que fos possible per arreglar el món, però era molt més important començar a saber quines eren les teves emocions, com gestionar-les, quina era la teva intuïció, com preparar-la, i ara importa saber quines són les xarxes socials, que és un fenomen absolutament nou i per innovar. O sigui, jo, amb aquest milió d'amics al Facebook sé que puc preguntar a un milió de persones el que pensen. I quan tenim aquest excés d'informació, tenir aquesta rereguarda, tenir aquesta reserva, és fenomenal.

Les xarxes i la interconnexió generen molt estrès.

Hi ha moltes mares i molts pares que em diuen: " Es que mi hijo es un desastre , és incapaç de concentrar l'atenció perquè té tantes màquines..." I jo sempre els dic: "És una alegria, deixeu-los. O sigui, penseu que entren a l'ús d'altres idiomes, entren en altres universos, entren en altres mons on el coneixement és diferent". Jo sempre m'enrecordo de Sydney Brenner [biòleg, Nobel de fisiologia i medicina], que em deia això: " Los que más me han enseñado son los que menos sabían de lo mío". I acabo d'estar a Nueva York amb [Ajay] Royyuru, que és un director del departament d'investigació d'IBM, i li vaig preguntar: " Pero tú qué eres, en realidad? " I va dir: " I'm computational biologist ", és a dir, un biólogo computacional . I esclar, li vaig dir: "Però escolta, però això com es menja?" I em va dir: "És que si no sabés computació, no podria fer biologia". O sigui, potser seràs un advocat boníssim, però has de ser, a més, biòleg, i a més computador.

Vostè què és?

Jo sóc un gran curiós. Jo vaig fer dret i econòmiques, però bàsicament el que m'ha interessat és el coneixement, saber el que li passa a la gent per dintre, per què pensen i per què fan el que fan. I és un misteri i és una découverte tan enorme, tan gran, que t'hi passaries la vida sense adonar-te'n. A Espanya hi ha hagut una espècie de separació inèdita i increïble entre els diversos tipus de coneixement. O sea , de ciències o de lletres. Això ha sigut un gran error de l'educació espanyola.

I com s'arregla?

El que importa és la creativitat de la gent, que sàpiguen entrar al món digital i comunicar digitalment, la capacitat de concentració. Tot el que importa és la creativitat.

Però la dispersió sí que és preocupant. La tendència natural és a distreure'ns.

Quan jo era petit la gent era molt avorrida. Aquesta necessitat de conciliar entreteniment i coneixement és nova. Sartre, o els grans mestres de la meva joventut, eren molt avorrits. Cuanto más pequeño, cuanto más feo, cuanto más dioptrías tenías, más futuro académico tenías . Avui el món és diferent. O sea, tienes que sonreír, perquè potser amb el simple fet de somriure perllongues l'esperança de vida de la persona que tens davant.

Vostè és divertit?

Bé, la meva curiositat per saber el que passa és tan enorme que no puedo dejar de sonreír .

Diu que els pròxims vint anys hem d'aprendre a redistribuir la feina. Treballarem menys?

Això vol dir que hi haurà més gent treballant perquè haurem sabut com organitzar el tema. La gran preocupació del futur no serà com ha sigut el passat -i en això tenen raó- en el camp del repartiment de la riquesa, sinó en el del repartiment del treball. Què fareu amb els trenta anys de vida redundant que en terminis biològics tenim? ¿Donar feina als de 70 anys vol dir que el prenem als joves? Els primers experiments dels alemanys sobre aquest tema estan demostrant el contrari. Lluny de treure feina als joves, el que fa donar feina a la gent gran és multiplicar el dels joves.

Vostè treballa molt, però. No sé si és perquè és molt treballador o perquè li interessa molt el que fa.

Sí, perquè m'agrada. És el que ve. La gent, en els pròxims cinquanta anys, gaudirà de la seva feina. Aquesta separació, també absurda, entre diversión y trabajo , això és una història del passat. La gent del futur es divertirà treballant. Es lo que viene i és el que em passa a mi.

Li queda molta feina, perquè vostè li va dir a l'Albert Om que no tenia previst morir.

Sí, bé, jo li vaig dir la veritat a l'Albert. O sigui, ningú em pot dir que tal gen va a provocar mi muerte , no, no ho sabem. I podria ser que visqués forever .

Ara que diu forever

És molt curiós. La meva llengua materna, de petit, de casa, era el català. Però era en temps de Franco, quan el català no s'ensenyava a l'escola. Aleshores el meu pare, que era metge catalanista d'un poble, ens va enviar a estudiar a Madrid perquè aprenguéssim bé el castellà. O sigui, jo em vaig trobar ja de petit que hi havia sempre dos idiomes. En acabar, el que el pare volia és que sortíssim d'aquest país. I me'n vaig anar als Estats Units i a Anglaterra i vaig estar vint anys fora. I em vaig casar amb una francesa.

¿El català, el castellà, el francès i l'anglès els domina igual?

Sí, tots malament, com jo dic, però els puc parlar tots.

I no sap en quin pensa?

I don't know, really.

Fa molt d'avi?

No, som una generació que ha fet moltes coses supuestamente útiles però que no s'ha ocupat de l'important, que eren els fills, els néts...

Però els ha d'abraçar molt perquè visquin molts anys.

Sí, i sempre ens ha preocupat molt. Però som gent que ha estat obsedida per la situació política del país, gent que no anava al teatre. La meva filla fa sis mesos em va portar per primera vegada a un cine. No hi havia anat mai. I vaig veure unes pantalles fantàstiques.

M'està prenent el pèl.

Sí que hi havia anat, al cine, jo m'enrecordo d'alguna vegada. Ho feies per una noia que anava amb tu al cine i estaves amb ella a les fosques. Però no sabies què passava a la pantalla.

Es penedeix d'haver sigut polític?

No, no. El que passa és que crec que hi ha una edat per a cada cosa. I sens dubte la meva edat no és per estar a la política, és per escriure llibres.

S'ho va passar bé, fent de ministre?

Sí. Però hi havia una cosa que vaig intentar corregir, i que no vaig aconseguir. Sempre deia als meus companys: "No perdeu tant de temps a convèncer els belgues, els europeus, de les transformacions que hem de fer. Parleu amb els espanyols del que han de canviar perquè un dia el país pugui vraiment s'ouvrir i ser europeu".

Sap que aquí ara estem en aquest procés cap a l'estat propi.

L'evolució em diu que quan dues societats, dues nacions, dos països, no s'acaben d'entendre, han de fer un esforç molt gran per entendre's. I si no el fan, se acaba yendo uno . Jo el que diria ara és que és el moment de negociar, és el moment de parlar.

Vostè ja sap què votarà si hi ha un referèndum?

En primer lloc m'alegraré molt que em preguntin alguna cosa, perquè quasi mai m'han preguntat en aquesta vida sobre el que voldria. I en segon lloc, depèn de quina sigui la pregunta concreta.

Si li pregunten: ¿Catalunya ha de ser un estat independent? Sí o no?

Ah. Jo crec que és una mica d'hora per poder saber això. El que ara hauríem de voler és que ens facin la pregunta. Porque nadie me lo ha preguntado.

Vostè va estar al Banco Hispanoamericano de subdirector general d'estudis.

Exacte, sí.

Això dels bancs ha acabat molt malament.

Bé, jo estava a la banca en un moment simpàtic i molt curiós: va ser quan es va introduir el control de l'oferta monetària, el control dels diners que podien prestar, dels coeficients de caixa, etcètera.

Doncs no li han fet gaire cas.

Un dels errors que s'ha comès és donar un poder inusitat, excessiu, als bancs.

Vostè va presentar un estudi de l'Institut Coca-cola que demostra que els diners són la prioritat de la gent, quan abans no ho eren.

Sí, és la primera vegada que això passa. Realment, quan es tractava d'analitzar la felicitat, el que sabíem era que el tema de la salut era el primer, el tema de l'amor i de les relacions el segon i el tema dels diners el tercer. I només tenia importància quan es guanyava per sota del nivell de subsistència.

I ara és el primer.

I hauríem d'estudiar-ho molt bé i veure quines són les raons perquè això hagi passat, i sobretot què és el que es pot fer perquè torni a una situació normal. Normalment, la gent que té molts calés té molts problemes. O sigui, és molt infeliç, en contra del que creu molta gent. És a dir, tenir molts diners multiplica els problemes, has de prendre més decisions...

A vostè li passa?

Jo és que no sé mai quants diners tinc.

Deu guanyar diners...

No creguis, es paguen molts impostos. Però no és un tema que m'hagi preocupat.

A vostè què el preocupa més?

Jo posaria primer l'amor, després la salut i en últim lloc els diners.

Com va d'amor?

Vaig molt bé. Cómo vas a ir mal ? Si al carrer, a casa, arreu, hay un sobrante de amor.

I de salut?

Mai he donat gaire importància als temes de salut. L'important és quina és la diferència entre un año y un millón de años , de vegades ho pregunto als meus amics científics, i no està clar. Hem perdut massa temps intentando saber si había vida después de la muerte . En lloc de preocupar-se de saber si hi havia vida abans de la mort.

Sempre he sentit com l'admiren, fins que ha fet anuncis. Hi ha gent que diu: "Ah, això del pa Bimbo, per què ho ha de fer el Punset?"

Sí, però ja ho sabia abans de fer-ho. I no en vaig fer cas perquè sabia que la gent ho acabaria entenent molt bé. Quan em critiquen agraeixo les crítiques, com agraeixo el fet que hagin pensat una mica sobre aquests temes. Pero no me saca de lo mío . Que me digan, que me muestren otras fuentes de financiación más neutrales que la del pan Bimbo.

A vostè li agrada més parlar o escoltar?

M'agrada molt escoltar.

I què fa més, al cap del dia?

Parlar. Però escolto molt. I molta gent.

El perfil

La dimensió pública d’Eduard Punset (Barcelona, 1936) està clarament lligada a la seva dimensió de divulgador científic. Des de fa 16 anys dirigeix i presenta el programa Redes a TVE, i ha escrit una gran quantitat de llibres sobre ciència, amb un milió i mig de lectors. L’últim, El sueño de Alicia (Destino), apropa al gran públic els últims descobriments científics, en una història que barreja vida i coneixement.

Però en 77 anys de vida, aquest home que no té clar que s’hagi de morir (així l’hi va confessar a Albert Om al programa El convidat) ha tingut temps de fer moltes coses. Va estudiar dret i econòmiques, va iniciar la seva relació amb els mitjans de comunicació com a redactor a la BBC, més tard va ser director econòmic per a l’Amèrica Llatina de The Economist, va col·laborar amb el Fons Monetari Internacional als Estats Units i Haití i va fer carrera política.

Va ser ministre de Suárez i conseller de Finances amb Josep Tarradellas. Diu, però, que hi ha una edat per a cada cosa, i que el que ara li correspon és escriure.

stats