PalmaAina Calvo (Palma, 1969) va assumir el càrrec de delegada del govern espanyol a les Balears fa gairebé dos anys. En aquesta entrevista, repassa els reptes que ha hagut d’afrontar amb la pandèmia –i que han marcat el seu dia a dia–, la gestió en l’arribada de pasteres, les relacions entre l’Estat i les Illes, i la perspectiva en la seva carrera política.
Hem encetat aquest 2022 amb l’arribada d’un nombre molt important de pasteres: 162 persones, 10 embarcacions. Com s’entén en un moment de l’any amb temperatura tan baixa?
— És, sens dubte, una xifra significativa, i l’any passat també tinguérem una forta arribada en aquesta època. Òbviament, que una persona decideixi llançar-se a la mar com a opció per construir-se un projecte viable de futur, i amb unes condicions tèrmiques tan dures. ens ha de fer reflexionar sobre què passa en aquest país d’origen i quins són els motius que els mouen per fer això. Dit això, des del 2019 tenim clarament una tendència a l’alça en l’arribada de persones migrants irregulars a les nostres costes. De moment, jo crec que no podem deslligar la interpretació del que ens està passant de la pandèmia. Crec que no és casual que l’increment fort es produeixi l’any 2020, quan hi ha un tancament de fronteres i una fuita de moltes persones cap aquí.
Algunes fronteres, com la d’Algèria, ja s’han obertes. La ruta que passa per les Illes la donen per consolidada?
— No m’atreviria a afirmar-ho perquè crec que la situació està molt condicionada a la pandèmia.
Com es pot ajudar la gent que vol venir perquè no caigui en les màfies?
— No podem defallir i hem de reforçar les polítiques de cooperació. I ens hem de demanar com podem treballar en origen per intentar que aquestes persones puguin trobar oportunitats. Hem d’avançar en l’exploració de la immigració circular, que és retornar al país d’origen per reinvertir allò que han aconseguit sumar. També hem de ser molt durs des d’un punt de vista de seguretat amb els que trafiquen. En aquests moments, Europa està molt més vinculada a una política de gestió del flux migratori que no de solucions, perquè les solucions no les té un sol país i s’ha de gaudir d’una gran complicitat de la comunitat internacional, i això, en aquests moments, fins i tot dins el marc europeu, és complex.
Europa acaba dictaminant les polítiques a seguir?
— Sí, marca molt les polítiques migratòries. I dins el context europeu, Espanya, Itàlia i Grècia estan influint perquè la política migratòria sigui compartida i ens permeti tenir un treball cooperatiu d’origen. Per mi, un mantra que ens ha de guiar, i que està estipulat en el marc de les Nacions Unides, és que la migració ha de ser regulada, ordenada i segura. Quan el flux migratori acaba en la irregularitat, va a parar en mans de la màfia i acaba sent una amenaça no per al país d’acollida, sinó per a les persones que migren. Nosaltres ens escandalitzam, ens impacta l’arribada de pasteres; però què passa en aquelles hores que passen dins les embarcacions?
Hem d’estar empegueïts?
— Efectivament.
Com ho viviu vós?
— Amb molt de dolor, però no hem de tolerar que això ens paralitzi. És a dir, no ens podem quedar a pensar que no hi ha res a fer. Molt de dolor, sí; resignació i ingenuïtat, no. Hem de saber que les solucions no són immediates, costa trobar-les. Les mirades a Europa són distintes, no són compartides, no es tracta d’una visió única. El nostre país està compromès amb una acció humanitària del flux migratori. De fet, l’atenció primerenca que es presta a les persones que arriben és una ajuda que finança l’Estat.
Ha estat complicat trobar unes instal·lacions per allotjar els migrants quan n’han arribat molts alhora?
— Sí. Ara a Son Tous tenim un equipament per substituir les instal·lacions policials. No és una residència. En aquestes 72 hores, en lloc d’estar saturats en una comissaria, per evitar el pàrquing famós, això ens permet una atenció més còmoda.
El 2022 s’adaptarà?
— El Ministeri d’Interior ha tret una licitació per convertir les tendes en habitacles amb panells. L’estructura de provisionalitat hi és, no es construirà un edifici, però sí que s’intentarà que no sigui una tela, sinó panells que donin menys calor a l’estiu i més calentor a l’hivern.
Com es combaten missatges com els que diuen que els migrants reben més ajudes que les jubilades?
— Som partidària d’explicar molt. Hi ha un discurs que atempta directament contra les persones i que està fonamentat a assenyalar el que és diferent com a culpable dels nostres mals. És una argumentació clarament interessada que cerca falsos culpables. Primera: és incert que els immigrants que arriben de manera irregular a les nostres costes rebin doblers. Fals. Ningú n’aportarà una sola dada. La xarxa, a més, permet això: canalitzar els vòmits d’aquestes fal·làcies. I només genera por i incertesa.
Condiciona, però, políticament, poder plantejar ajudes més marcades?
— No podem obviar que aquestes veus són als parlaments perquè hi ha persones que els han votat. La meva experiència és que treballam sempre amb la mateixa voluntat per oferir una millor atenció a aquestes persones i respecte a les regles del joc. Jo no he viscut com a delegada que aquest discurs i degoteig constant de culpabilització condicioni la tasca dels agents que hi participam. Em dolen les devolucions, però s’han de produir. Som ferms i compromesos. La pregunta és per què hi ha una part de la població que és capaç de digerir aquest discurs que a mi m’escarrufa.
El discurs encara és pitjor en el cas els menors d’edat no acompanyats, que l’extrema dreta empra com a sinònim de delinqüents.
— A mi em provoca molta tristor i desencís. El sistema de protecció de menors és per ajudar aquells que han passat històries difícils. Mai m’hauria imaginat que, davant un centre d’atenció de menors, tindríem manifestacions provocades per un discurs racista.
CIE sí o no?
— CIE no. Crec que no l’hem de menester. No hem de tenir un CIE perquè el nostre volum i la nostra realitat no ho requereixen, això no vol dir que no emprem els de la Península.
Com va ser possible que s’escapassin 22 persones de l’aeroport?
— Perquè allò que és insòlit de vegades es converteix en una realitat o la realitat supera la ficció. Partiren per una tanca. Ningú imaginava que hi havia un forat. Res estava pensat perquè ningú s’ho podia imaginar, ni aquí ni a Heathrow.
Dos fins i tot partiren a la Península...
— Perquè quan es dicta l’ordre de captura s’ha de fer a partir de la comprovació de les identitats que fan les autoritats marroquines. Ells varen fer més via.
Vàreu rebre moltes telefonades de Madrid?
— Moltes cridades de Madrid i de tothom. Jo m’escoltava i deia: què estam dient!
Conclusions?
— De les detencions ningú ha volgut declarar; això no ajuda a aclarir els fets. Tothom ha pres nota que en termes de seguretat aèria això és un fet que es pot produir i no podríem perdonar-nos mai que es tornàs a succeir en qualsevol altre aeroport.
Fa poc vàreu dir: “L’Estat no maltracta les Illes”.
— Ho pens. Hi ha coses que es poden millorar, però l’Estat no maltracta les Illes, i menys aquest govern d’Espanya.
Creis que arribarà de veres un nou sistema de finançament i es compensarà el deute històric?
— Jo crec que l’arribada del REB és una bona notícia. És una clara declaració d’intencions per avançar des del diàleg i la tasca compartida per reconèixer l’especificitat de les Balears. Estam davant un govern autonòmic combatiu i en un moment de capacitat d’empatia institucional esperançador.
Van arribant coses, però ho fan en comptagotes.
— Som una comunitat petita, amb poca representació parlamentària, però el victimisme no és una estratègia. Ens hem enfrontat a una negociació que, lluny de ser només d’un govern, són un govern sumat a la societat civil i empresarial, i això ens ha ajudat a accelerar aquest goteig que descriviu i que només puc reconèixer. A part del tema pandèmic, hem tingut ajudes per als empresaris sense sostre de despesa, ajuts que abans només eren per a les Canàries, i 140 milions d’euros per a la depuradora.
Pendent des de fa segles...
— Sí, però a la fi. No hem de fer una festa perquè arriba tard, però a la fi ho tenim. L’Estat fa una inversió en transició ecològica, perquè les Illes fan una aposta importantíssima en la seva transformació. Crec que hi ha una connivència política molt important i que l’Estat té voluntat perquè les Canàries i sobretot les Balears siguin acceleradors de la transició ecològica. Tot això em fa ser categòrica quan dic no es maltracta les Illes.
Idò què hauria fet obrir els ulls al govern d’Espanya?
— Crec que és una gestió molt compartida i una part de comunió d’ideologia política. I, a més, per primer pic vivim una segona legislatura progressista; això ajuda a consolidar i a marcar projecte.
Quan hi ha una discrepància entre els dos governs, què us pesa més: ser delegada del govern central o illenca?
— [Riu] La representació de l’administració de l’Estat, perquè és la meva feina, però també és vera que se’m demana molt sovint la visió local, més enllà de la informació proporcionada. No és una dicotomia mala de dur. És un moment dolç en el compromís tangible amb les Illes. L’executiu central escolta el Govern i em demanen com a ciutadana què en pens i procur, sempre que puc, acabar amb: “Recordau que a les Balears tenim una dificultat afegida, que és la nostra superpoblació”. Crec que hi ha d’haver aquesta complicitat amb les reivindicacions autonòmiques i el rigor institucional que representes. He defensat el PGE amb molt de gust, independentment que el Govern consideri que s’havia de millorar.
Va ser complicada la cogestió de l’estat d’alarma amb el Govern a causa de les manifestacions i posteriors multes?
— No.
Considerau que es va tractar d’una quimera mediàtica?
— Sí, jo no vaig tenir aquesta sensació. A veure, va ser complicat per a tots. Hi va haver un titular desconcertant sobre les càrregues policials, però no vaig tenir sensació de conflicte. Ningú em traslladà aquest malestar; ho vaig llegir, però ningú m’ho va traslladar oficialment. Jo som més partidària de qualsevol sanció administrativa que d’una càrrega policial. Val més jugar amb la paciència.
Vós sou la preferida de Pedro Sánchez al PSIB?
— [Riu] De veres que no sé d’on surt tot això. Jo us puc assegurar que milit al PSIB-PSOE, mantenc la meva activitat com a militant de base i no tenc cap responsabilitat orgànica.
Sí, però després d’haver dirigit una ponència en el darrer congrés del PSOE a Madrid, sonàveu com a possible ministra en la darrera crisi de govern.
— [Torna a riure]. Degué sonar allà, a mi no em va sonar ni el telèfon.
Però hi ha sintonia personal, malgrat que no us ha donat suport en les lluites internes per la secretaria general, no?
— Perquè afortunadament som un partit que ens permetem aquestes lliures eleccions. Si feim primàries és per fer possible que la gent triï lliurement. Jo em vaig presentar a unes primàries i no em puc imaginar que la gent que em va votar a mi no pogués formar part dels altres equips. Si ens regalam l’opció de poder triar, el que no pot ser és que després ens castiguem i ens autolimitem penalitzant aquells que trien. Si això és així, no hem de fer primàries.
Us heu penedit d’haver-vos presentat a les primàries del PSIB contra Francina Armengol?
— No, mai. Ni tampoc en cap decisió posterior. Ho vaig fer lliurement i no me’n penedesc.
Va ser dur?
— Les primàries generen tensió interna perquè la gent s’ha de posicionar. Qui es presenta ho ha de fer des de la responsabilitat que això sumi, no que ens destrueixi. Jo sempre he pretès no fer nosa. I això és el que vaig fer.
I des de llavors diríeu que la sintonia amb la presidenta Francina Armengol és absoluta?
— Tenim una bona sintonia. Sempre l’hem tinguda, independentment que després hi hagi llegendes. Sempre ens hem dit el que ens hem volgut dir i hem tingut una línia de comunicació directa. Després, hem pogut tenir més discrepàncies o menys, estar d’acord en certes coses o no, donar suport a persones distintes a les primàries, el que vulgueu. Però sempre hem tingut una via de comunicació. Sempre.
Amb quin us quedau dels càrrecs que heu ocupat?: batlessa, alt càrrec ministerial o delegada del govern espanyol?
— Ui, esper no haver de triar. Tota la meva trajectòria ha estat un cúmul de fets inesperats. Així que del futur no en tenc ni idea i m’agrada no tenir-ne ni idea.