Una comunitat de veïns joves i grans única a Mallorca: "Si necessit alguna cosa, sé que la puc demanar"

Un grup de senyores s’arremolina a la sala on rebran la classe de gimnàstica. Passen dels 70 anys, arriben perfectament equipades per fer-hi esport i es tracten amb la companyonia d’un grup que sembla conèixer-se de tota la vida. “Agafau una cadira cadascuna”, els ordena Miquel Àngel, un preparador físic de tot just 30 anys. Elles la col·loquen, però estan passant llista mentalment i es miren entre elles com si els en faltàs alguna de les habituals. “L’avisam?”, demana una. “No et preocupis, ella sol arribar més tard”, respon una altra. I Miquel Àngel espera que s’asseguin per donar les primeres instruccions: “Començarem relaxant una mica el cos. Més o menys un minut”. És el primer de l’hora que durarà una classe preparada amb cura i adaptada a les necessitats psicomotrius de les dones. La setmana passada varen tenir pilates. La pròxima, potser taitxí. Però aquesta sala no és la de cap gimnàs, sinó l’espai multiusos de la primera promoció d’habitatge públic intergeneracional a Mallorca, construïda per l’Institut Balear d’Habitatge (Ibavi) al barri del Molinar. Aquí ni les dones paguen per les classes ni l’instructor les cobra. Cadascun dels llogaters dels 57 habitatges de protecció oficial (HPO) reservats per a menors de 35 anys (un 20%) i majors de 65 anys (80%) del carrer de Cuba a Palma es va comprometre a participar en la convivència i ajudar-se mútuament.

La classe de gimnàstica acaba amb un aplaudiment al voltant del professor al qual les dones demanen que esperi. Del berenar veïnal del dia anterior va sobrar ensalada russa i van a la gelera per lliurar-la-hi. Ell ha contribuït a enfortir l’equilibri per prevenir caigudes amb els seus exercicis i elles li han solucionat el dinar. Quid pro quo.

Un pis nou devora la mar per 423 euros

Miquel Àngel no havia sentit a parlar d’habitatge intergeneracional de lloguer quan va rebre un correu electrònic de l’Ibavi amb la proposta. Havia de dedicar, almenys, quatre hores setmanals a tallers, cursos o activitats en els quals es fomentàs aquest intercanvi per combatre la vulnerabilitat i la solitud de les persones grans. Va passar les entrevistes i va esperar la selecció. Fins que li varen confirmar que era un dels triats. “Tot em va semblar bé. M’agrada molt el projecte. Jo vivia amb la meva mare i cercava anar-me’n a viure tot sol, però sabia que no era possible”, confessa. L’Ibavi va calcular el 25% dels seus ingressos i va establir que la quota que havia de pagar per un pis nou d’uns 40 metres quadrats amb una habitació i devora la mar era de 423 euros. Llum i aigua, a part. “Amb la qualitat que té aquest habitatge, perfectament et cobrarien més de 1.000 euros i jo he pogut accedir-hi amb el compromís de col·laborar socialment. Contribuir al benestar d’altres persones em fa sentir acompanyat”, comparteix. 

El contracte que signen els joves és de set anys i només es pot renovar si, arribat aquest moment, no tenen 35 anys. “El meu somni després de ser aquí és poder continuar vivint tot sol, però em sembla molt difícil. El meu pla és estalviar tot el que pugui perquè, si no, hauré de tornar a viure amb la meva mare o en parella”, afegeix abans de confessar què n’està aprenent, de l’experiència: “Que l’edat no és un impediment per fer coses. Hem creat una comunitat que gaudeix de temps de qualitat”.

Catalina Coll és la dinamitzadora intergeneracional de l’entitat Vincle, contractada per l’Ibavi perquè el projecte creixi. Primer va passar uns qüestionaris als veïns per conèixer-ne els interessos i què podien aportar-hi i, d’aquí han sorgit, a més de les classes de gimnàstica, tallers de pintura, de cuina i de costura, entre d’altres. Els imparteixen dones que en tenen coneixements i volen compartir-los. El de costura el dirigeix una modista jubilada. I un dels joves baixa amb la seva màquina de cosir a compartir l’horabaixa amb elles.

Taller de costura

La llogatera més gran de la comunitat té 87 anys. Paula, una administrativa de 27 anys, n’és la benjamina i de les més actives del projecte. No sabia ni enfilar una agulla, però es va unir al taller de costura. “No havia cosit en la meva vida i elles me’n varen ensenyar”, assegura. Tot i això, no serà la seva nova afició. “No m’agrada. Em vaig posar nerviosa fent coixins, però m’ho pas molt bé. Hi vaig només perquè m’agrada estar amb ells”, confessa entre rialles. “Això no va del fet que nosaltres els configurem el televisor, sinó del que ens donen les persones grans als joves”, assevera, i recorda la nit en què, acabada de mudar, va sortir al passadís i se li va tancar la porta amb la clau dins. Les seves veïnes li varen dur una bata per llevar-li el fred, la varen calmar, consolar i ajudar a resoldre el problema. Elles són les que, si té un virus de panxa, li diuen que s’oblidi de menjar salsa de tomàtiga fregida perquè li’n prepararan una de natural. “Si aquestes coses et passen a un altre lloc, no tens suport. Visc tota sola, però no estic tota sola. Si necessit alguna cosa, sé que la puc demanar. Em tranquil·litza molt”, prossegueix qui és conscient de la seva fortuna en una comunitat autònoma on els joves necessiten més del 100% del sou per pagar un lloguer i independitzar-se. I no perd de vista que viu a un barri on el preu del metre quadrat supera els 7.000 euros. “Els meus amics em diuen que m’ha tocat la loteria. Tots viuen amb els seus pares i no tenen perspectiva que la situació canviï. Sense aquest pis hauria estat impossible viure sola”, afegeix.

Els dies de berenar la dinamitzadora recull un euro per veí i fa la compra. Uns dies, una xocolata amb ensaïmada; uns altres, un pa amb oli. Junts socialitzen. Es coneixen, es posen nom i identifiquen el número de la seva porta tot i que només faci uns mesos que comparteixen edifici. “No pretenem que els joves siguin cuidadors, no és un suport assistencial. Em crida l’atenció com funcionen plegats. Pot semblar estrany que dues persones de 27 i 77 anys siguin amigues, però és així. Es crea un vincle”, aclareix Coll. A la finca només hi ha quatre matrimonis. La resta, són majoria de dones totes soles. Els joves estan distribuïts estratègicament per una ràtio entre els habitatges de la gent gran. “Un dels objectius era recuperar la figura del bon veí, aquell a qui pots tocar a la porta. Entre ells tenen una bona xarxa i els seus familiars estan contents perquè saben que viuen bé en comunitat. La convivència és molt tranquil·la. No hi ha problemes de renous i està comprovat que el projecte fa que els conflictes siguin menys habituals que a altres comunitats”, afegeix la també pedagoga. El repte és involucrar-hi els homes grans, més reticents a socialitzar.

"El món és boig"

Olga, de 77 anys, i el seu marit Carlos, de 79, varen arribar de l’Argentina fa 25 anys, en una d’aquestes crisis perennes al seu país. Ja aquí, la de 2008 els va deixar a tots dos sense feina a punt de jubilar-se. Vivien de lloguer amb tot just 600 euros de pensió cadascun. Durant dotze anys varen esperar si l’Ibavi els canviava la vida. “Ens varen cridar d’un dia per l’altre. En el sorteig dels pisos, els darrers noms varen ser els nostres. Ens ha tocat la loteria. Ara sabem que si un dels dos es mor, l’altre no quedarà al carrer”, explica Olga. El seu lloguer és de 434 euros, un 30% dels seus ingressos, percentatge aplicat a la gent gran de manera vitalícia. “Aquest preu devora la mar. Hauria de ser raonable per a tothom, però aquest món és boig. Amb això podem fer una vida normal, sortir a dinar d'un menú de tant en tant. Morirem aquí, és el darrer estatge. I estar entre gent gran ens aporta la felicitat de parlar el mateix idioma. Els joves ens donen alegria i són molt afectuosos”, prossegueix i es desfà en elogis cap a Miquel Àngel i Paula. “Són divins. És com tenir fills. Som feliç i agraesc cada dia que m’aixec en aquest lloc”, diu il·lusionada. 

Catalina mira en el mòbil la comunitat de WhatsApp amb la qual es comunica amb els llogaters. Està plena de grups específics amb els diferents tallers i on tots comparteixen les seves necessitats. Un veí demana el número que identifica l’entitat bancària del barri. Un dels joves respon tot d’una gràcies als seus coneixements digitals. Tenen una altra petició: el padrí que va a la farmàcia diàriament perquè li posin gotes als ulls necessita que algú ho faci diumenge, quan l’apotecària tanca. Arriba el dia i un jove fa toc-toc a la porta de l’home. Problema resolt.