Eulàlia Bosch: “La concepció del món que arribes a tenir ha de guiar la teva acció”

PalmaEulàlia Bosch (Barcelona, 1949) és professora de Filosofia i impulsora de programes que connecten les arts, l’educació i la vida urbana. Ha combinat la seva activitat docent amb l’organització d’exposicions, l’edició de llibres i l’escriptura. És autora de diversos llibres, entre els quals destacam El plaer de mirar. El museu del visitant (Actar 1998), Un lloc anomenat escola (Graó 2010) i Qui educa a qui? Històries breus de llarga durada (Eumo 2013). Va fundar el Departament d’Educació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) i va participar en la fundació del Grup d’Innovació i Recerca per a l’Ensenyament de la Filosofia (grup IREF). Amb Eulàlia Bosch parlam de les relacions entre art, educació i filosofia i de l’ensenyament de la filosofia als infants.

Com aconseguiu connectar els vostres interessos artístics, l’educació i la vida urbana amb l’ensenyament de la filosofia?

La pregunta seria difícil si me la fessis a l’inrevés, si em demanessis com es poden separar totes aquestes disciplines, perquè a mi em sembla que són molt properes. Hi ha una preocupació filosòfica comuna en tots els infants que neixen. Tots els infants volen saber a quin món han arribat i es pregunten d’on ve la vida, qui som nosaltres o per què les coses són com són. Els infants es fan les mateixes preguntes que van preocupar els primers filòsofs. La filosofia sempre ha estat oberta a les arts i les ciències. I des de la música, la dansa, el teatre i fins i tot les històries explicades abans d’anar a dormir es poden donar respostes filosòfiques. Totes les formes artístiques possibles són part de la filosofia, eduquen i transmeten la humanitat als nouvinguts.

Quina és la raó per la qual els infants formulen contínuament preguntes? Potser necessiten coneixements i certeses que els ajudin a viure, conèixer-se i orientar les seves accions?

Sí, per tot això que dius i, sobretot, per fer front a la por que els provoca el fet de no saber on són. Els nens i les nenes són els més estrangers de tots els estrangers possibles, perquè han arribat a un món desconegut que no saben transformar en paraules. El món fa por i la por al món explica que els nins petits s’agafin molt fort el pare, la mare o els germans, i també, que mirin amb desconfiança els desconeguts. Els nens petits dormen tant perquè volen tornar al món del qual venen, que coneixen i en el qual se senten segurs. A poc a poc, quan els infants accedeixen al llenguatge, van trobant la manera de demanar coses que els ajuden a dibuixar el seu espai i temps, i així van perdent la por.

Hi ha algunes etapes i moments a la vida en què filosofar és més necessari?

No sé si hi ha moments en què filosofar es fa més necessari. Jo diria més bé que hi ha etapes en què filosofar és més espontani, com, per exemple, en el cas dels nens petits, de tres, quatre o cinc anys. Els infants d’aquestes edats demanen de manera espontània perquè tenen la necessitat de crear-se un ambient conegut. Més tard, amb l’educació, la filosofia es transforma en una branca més del saber, amb la seva història i continuïtat, a la qual s’accedeix per voluntat pròpia. Però és important remarcar que tots passem pel moment primer de sorpresa infinita que Aristòtil deia que era l’origen de la filosofia.

No creis que la filosofia té un problema de continuïtat a l’adolescència, quan es manifesta la pèrdua de la il·lusió infantil per preguntar?

Aquí podríem distingir entre la filosofia com a disciplina, que té a veure amb l’aprenentatge de la filosofia, i la filosofia com a capacitat, que tenen tots els joves i les persones a quedar connectats amb la sorpresa que la vida els va generar quan eren petits. Pens que el moment en el qual vivim és més filosòfic que mai, en el sentit que els joves no tenen una vida ja pautada que els permeti viure amb seguretat, com teníem nosaltres. El nostre món no ofereix gaires certeses, sinó que genera moltes pors. Ens fan por l’emergència climàtica, les guerres i la manifestació descarada de la força del poder i els diners. Quan la por es fa més gran s’incrementa la necessitat d’una conversa que aclareixi i ens porti a saber quin tipus de vida volem viure. Per això, ara parlem i citem molt més els filòsofs que fa uns anys.

De quina manera un professor de Filosofia pot ajudar a relacionar el que varen dir els grans pensadors amb les preguntes que un jove pot arribar a fer-se per entendre el món actual?

Quan els nens petits fan preguntes originàries fan que el seu professor de Filosofia pensi en Plató, Aristòtil, Kant o Marx, però no els ho fa saber, perquè vol afavorir que no perdin el fil. I a l’inrevés, arriba un moment en què el professor estableix un lligam entre tots els pensadors que han anat seguint una mateixa qüestió i aleshores és quan l’estudiant troba en aquesta línia un fil antic que havia tingut i s’adona que forma part d’una madeixa existent prèviament. Descobrir aquesta relació és entranyable perquè et fa sentir humà entre humans i et fa saber que hi hagut altres gents que s’han preocupat del mateix tema i que han trobat veritats parcials que van component el mosaic de la teva concepció del món. I la concepció del món que arribes a tenir ha de guiar la teva acció. La filosofia és la disciplina mare que fa creuar les coses. S’ha de tornar a citar Plató i la seva idea que les disciplines s’han de trobar entre si per ajudar a saber com volem viure. Vivim com realment voldríem viure? Aquesta pregunta ha d’estar damunt totes les taules de negociació, contestació i revolució i es respon tenint molt present la història de la humanitat.

Un bon professor de Filosofia hauria de deixar que les preguntes dels estudiants les responguessin ells mateixos, els hauria d’ensenyar que les respostes són provisionals i que amb l’experiència de viure es tornaran més definitives?

El bon professor de Filosofia, i, en general, el bon professor, és el que sap escoltar molt i parla a poc a poc i després que ho facin els seus alumnes. El gran curs de formació per als professors de Filosofia que treballen amb estudiants de Primària és el d’escoltar, escoltar i escoltar sempre. Cal fer que l’escolta sigui tan òbvia per als mateixos estudiants que acabin aprenent a escoltar. Moltes de les coses les ensenyem no perquè les diem, sinó perquè les practiquem. Practicar l’escolta, per a un professor que té estudiants de tres, quatre o cinc anys, voldria dir que, per un moment, se situa en el paper dels alumnes i els alumnes ho fan en el lloc del professor, no com un joc, sinó com una realitat, perquè aquest nen o nena està dient el que diu perquè té la força del pensament originari. I ell o ella té moltes respostes, però si el professor no deixa sortir la pregunta i porta les respostes, la pregunta quedarà anul·lada. I en la pregunta hi ha el motor del pensament.