Condemnats a conviure amb els botxins

PalmaEn Bartomeu Ballester Montserrat, de 91 anys, té gravat en foc el dia que va prendre consciència de l’implacable imperi de la por que imposaren els vencedors de la Guerra Civil: “Era final de 1936. Feia poc temps que havien assassinat mon pare. Jo tenia quatre anys i la meva germana, dos. Anàvem per un carrer de Campos agafats de la mà de ma mare. De sobte, se’ns creuà un home. Ma mare, en veure’l, va dir a la meva germana: ‘Mira’l bé! Aquest home és qui va matar ton pare’. I l’altre li va etzibar: ‘Si ara dugués una pistola, et pegaria un tir aquí ara mateix’. Ballester no pot reprimir el plor en recordar aquella vivència, que el marcaria per sempre. Ens rep a la seva casa de Campos. Tot d’una, d’un prestatge, treu el llibre Campos. Rosaris i pistoles, de Montserrat Alcaraz Vich (Documenta Balear, 2020). És la crònica de la barbàrie que també es produí en altres punts de les Illes.

Bartomeu Ballester Roig, Catoi, era membre d’una prestigiosa nissaga de ferrers de Campos. Tenia 31 anys quan el varen assassinar juntament amb tres companys més del poble: Antoni Vidal, Apagafocs; Miquel Mascaró Ballester, Paies, i Jaume Puig Puigserver, Bestard. Fou el 29 d’octubre de 1936. “En esclatar la guerra –assegura el fill– els recomanaren que partissin en barca a Alger. Ells s’hi oposaren. Deien: ‘Per què hem de partir si no hem fet res dolent?’. Passat un temps els enviaren a demanar a l’escola vella del poble, que feia de presó. D’allà se’ls endugueren a matar a Porreres, però un dels integrants de l’escamot s’hi negà perquè era amic íntim d’un d’ells. Aleshores els traslladaren al cementeri de Montuïri, on finalment foren afusellats”.

Represàlies

A poc a poc la memòria del pare s’anà diluint en el record. “Ma mare me’n parlava quan érem tots sols. Però dins la família era un tema tabú. Hi havia molta de por. Al carrer, ningú, ni els meus amics, em demanava què havia passat amb el meu pare”. La por es veia accentuada per la repressió que patiren també el padrí patern i matern, a qui detingueren: “A un se l’endugueren a la base d’hidroavions del port de Pollença a fer de mecànic. I a l’altre li feren construir carreteres amb altres presos republicans”.

En ser alliberat, el padrí patern no pogué recuperar la maquinària de la ferreria que li havien requisat els insurrectes. Hagué de muntar un altre taller. Els nous amos de l’statu quo no es conformaren a matar-li un fill. “El 1942 el seu altre fill –diu el net– fou obligat a anar a Rússia amb la División Azul a fer de mecànic. Ho hagué de fer per salvar el meu padrí”. Amb el temps, Ballester net anà coneixent els motius oficials de l’assassinat del seu pare: “A ells i als seus tres companys els acusaren d’haver calat foc a l’església quatre mesos abans del cop d’estat. Darrere d’aquell acte, però, hi havia la mà de l’escolà major. Ell mateix ho confessà a un grup d’amics un dia que havia begut molt”.

L’ecònom (suplent del rector) de Campos, Pere Antoni Mateu, natural de Palma, no faria res per aturar la bogeria feixista. “Ell –afirma Ballester– més aviat l’alimentà. Fou una de les forces vives del poble, juntament amb el cap de la Guàrdia Civil i el batle, que era el cap de la Falange. Després fou ascendit a canonge de la Seu”. Hi hagué gent que no es volgué mossegar la llengua: “Un dia la vídua d’un dels altres campaners assassinats es trobà pel carrer amb el botxí del seu marit. Li digué de tot. No la varen detenir, però feren que se n’anàs a viure a Llucmajor”.

Protegir els descendents

El 2017 Ballester va assistir a l’exhumació de la fossa comuna de Montuïri amb l’esperança que hi trobassin els ossos del seu pare. Fou, però, debades. Com a membre de l’ Associació Memòria de Mallorca, aquesta víctima de l’horror té clara una cosa: “Jo sé qui foren els assassins del meu pare. No vull, però, donar els seus noms ni llinatges per protegir els seus descendents, que no tenen culpa de res. Els podem fer un mal molt gros”.

Un dels assassins del pare de Ballester era un cosí bo de la padrina paterna. “Quan va morir el padrí –recorda, plorant, el nonagenari campaner– un fill d’aquest assassí ens va venir a donar el condol. S’aferrà a mi i a la meva padrina i ens demanà perdó entre llàgrimes. Ma mare ja no hi era, morí a 47 anys de càncer”. El moment, però, més emotiu arribà fa pocs anys: “Un dia era al taller de metal·lúrgia dels meus fills. Va comparèixer un home, que va demanar poder xerrar en privat amb mi. La conversa va anar de la següent manera: ‘Em coneixeu? No. Jo som el fill de tal persona [no vol dir el nom]. El coneixíeu? Sí. És vera que va intervenir en la mort del vostre pare?’. Jo li vaig dir que sí. Llavors ens aferràrem i ens posàrem a plorar els dos [el relat s’atura una estona per poder pair tanta emoció]. Ell em comentà que sempre n’havia tingut sospites malgrat que a casa seva ningú mai li havia dit res”.

Insultada

A 90 anys, qui també viu marcada per la barbàrie franquista és Magdalena Nebot Vaquer, de Capdepera. Ens rep a foravila, a la casa on l’agost de 1936 dos feixistes anaren a cercar la seva mare, Maria Vaquer Moll. Era una modista de 33 anys, afiliada al partit socialista i considerada una de les precursores del feminisme a Mallorca. “Jo –diu– tenia tres anys, però tenc ben present aquell dia. Era amb els meus padrins materns i el meu germà de vuit anys. Ficaren ma mare dins d’una camioneta. Tots la seguírem amb la mirada i ens posàrem a plorar, ella també. No sabíem què li farien”. Un dels feixistes que la van detenir nomia Bartomeu Alzina Melis, en Puig, de Manacor.

En esclatar la Guerra Civil, el pare de Nebot ja havia decidit amagar-se. Acabaria refugiant-se a Menorca, l’única illa que restaria fidel a la República fins gairebé el final de la contesa. Al cap d’uns dies, sense saber on era encara la mare, la petita gabellina hagué de presenciar una nova desaparició: la del padrí matern, Francesc Vaquer Veny. Mentre era a la consulta del metge, en Puig, de Manacor, va entrar per detenir-lo. Poc temps després saberen que se l’havien enduit a les voltes de l’Ajuntament de Capdepera, on fou torturat juntament amb altres veïns del poble. “A la meva padrina –recorda– li digueren que el meu padrí no aturava de cridar durant la pallissa que li propinà en Puig i que li acabà provocant la mort”.

Mentre la família assumia el dolor per la pèrdua del padrí, arribaren notícies que la mare de Nebot estava tancada a la presó de dones de Can Sales de Palma: “La vaig anar a visitar unes quantes vegades. Només la podia veure entre reixes”. Pels carrers de Capdepera, aviat arribaren les befes: “Hi havia nines que m’insultaven i dones que em deien: ‘Quina nina més simpàtica, però quina llàstima que tingui la mare a la presó’. A mi, tanmateix, tant m’era. La padrina m’insistia: ‘Magdalena, ta mare no ha fet mal a ningú, no te n’has d’empegueir’”.

Fantasmes del passat

A Can Sales, Maria Vaquer hi coincidiria amb Aurora Picornell i les conegudes Roges del Molinar, les gabellines Catalina Flaquer i les seves filles Antònia i Maria –Catalina era cunyada de la seva mare. “La nit dels Reis de 1937 ma mare va veure com se les enduien a matar. Cap de les preses pogué dormir aquell vespre”. Vaquer fou condemnada a mort, acusada d’haver estès uns llençols blancs al terrat per comunicar-se amb els avions republicans. Finalment, però, la pena fou commutada per presó, de la qual pogué sortir al cap de set anys. El 1951 la gabellina partí a Alger dalt d’una barca de contraban. Ho feu amb la seva filla, que ja tenia 18 anys. Esperant-los a la colònia francesa hi havia el seu marit, que havia decidit marxar després d’haver estat tancat al camp de concentració de Formentera.

A Alger Magdalena es casaria amb un jove de sa Pobla, un altre represaliat de la dictadura. Un dia, des de Mallorca, els arribà una notícia inquietant: un veí, llaurant el camp amb un tractor, havia trobat uns ossos humans: “Per altra gent, sabíem que eren del meu padrí matern, que havia estat enterrat allà anys enrere. El meu germà, que encara era a Capdepera, va demanar a les autoritats endur-se’ls, però l’hi denegaren perquè li digueren que eren d’animals”. El 1958, en plena Guerra de la Independència d’Algèria, tota la família es traslladà a viure a París. S’hi estaria fins al 1964, quan Franco ja havia permès tornar a Espanya només a aquells exiliats republicans que no tenien delictes de sang.

Un dia, havent-se instal·lat ja a Mallorca, els pares de Magdalena es tornaren a trobar amb els fantasmes del passat: “Anaven en cotxe per Manacor i un guàrdia civil els aturà. Els va demanar si, ja que es dirigien a Capdepera, podien acompanyar fins a Artà un home. Dins del cotxe ma mare es posà a xerrar amb ell i quedà blanca en adonar-se que era en Puig, l’assassí del seu pare. No digué res al seu marit, que conduïa. No es volia cercar més problemes”. Fa uns anys la filla tancaria el cercle: “Vaig tenir la necessitat de visitar les nebodes d’aquell matón. Es varen mostrar molt disgustades amb el que havia fet. Elles, però, no tenen culpa de res”.