COP26: impulsar la dècada del canvi o enterrar l'esperança del planeta

BarcelonaPortem un any de retard i en sumem sis d'estancament. Des que es va assolir l'Acord de París el 2015, el món no ha aconseguit encara posar rumb cap als objectius que marcava aquell pacte històric: mantenir l'escalfament global per sota dels 2 ºC, com a mínim, i idealment dels 1,5 ºC. La cimera climàtica de l'ONU que arrenca aquest diumenge a Glasgow, la COP26, és una nova oportunitat històrica per aconseguir-ho. Una trobada clau que hauria d'establir les bases de la transformació econòmica i energètica radical que els científics demanen per abans del 2030. Però els 190 països signants d'aquell acord hi arriben amb els deures per fer i amb una credibilitat molt qüestionada.

El fet de ser la primera cimera després de l'era Trump, amb els Estats Units de nou al capdavant de la lluita climàtica, tampoc és pas una garantia d'èxit. No només perquè les promeses del demòcrata Joe Biden corren el risc de quedar enterrades al Congrés dels EUA, sinó també perquè, malgrat els anuncis pomposos d’algunes potències, els compromisos estatals que hi ha damunt la taula continuen sent del tot insuficients, tal com han constatat els últims dies tant l'ONU com l'Agència Internacional de l'Energia.

Què han de fer, doncs, els governs reunits a Glasgow? Què se n'espera, de la cimera? Us expliquem les claus per entendre què està en joc a la COP26.

El límit dels 1,5 ºC, encara en joc

Les promeses de la UE i dels EUA no són suficients, cal més ambició

La dècada clau per aturar els pitjors efectes de la crisi climàtica va arrencar amb una pandèmia que ho va aturar tot. L’any 2020 era l’any en què l’Acord de París començava a funcionar oficialment, tot i haver entrat en vigor el 2016, i els països havien d’actualitzar els compromisos climàtics que havien presentat a París cinc anys abans, el que es coneix com a contribucions determinades nacionalment (NDC). Aquestes NDC revisades arriben ara un any tard i encara no hi són totes. Dels 194 estats signants, 151 han actualitzat les NDC que van presentar a París (molts en aquests últims dies) i només 13 estats petits han presentat compromisos nous (una segona NDC, que tècnicament s'ha de presentar el 2025 però que la urgència de la situació recomana avançar).

"La primera NDC és la que hauria de tenir un horitzó temporal 2030 i que s'ha d'haver presentat ara. La segona NDC s'hauria de presentar el 2025 amb un horitzó temporal que encara està per determinar. Aquest horitzó temporal, i el de les successives NDC, encara s'està negociant", explica Olga Alcaraz, del Grup de Governança pel Clima de la UPC. L'objectiu d'aquesta negociació és també que tothom presenti els seus compromisos amb els mateixos anys de referència i els mateixos barems de càlcul, cosa que no passa ara. Més deures per a la COP26.

Entre les NDC actualitzades hi ha els nous compromisos anunciats aquest any per la Unió Europea i els Estats Units de retallar a la meitat les emissions el 2030 i arribar al zero net el 2050, i fins i tot el de la Xina d’assolir el zero net el 2060, formalitzat davant l’ONU aquest mateix dijous. Però encara no n'hi ha prou. Altres països com Austràlia, el Brasil i Mèxic han presentat NDC en què mantenen igual o fins i tot eleven les seves emissions futures. Tot plegat ens encamina a augmentar prop de 3 ºC la temperatura global a finals de segle, amb les nefastes conseqüències que això implica.

Finançament

Aconseguir els 100.000 milions promesos per als països rics, una qüestió de "credibilitat"

També el 2020 s'havia de posar en marxa el fons de 100.000 milions anuals que els països rics es van comprometre a "mobilitzar" (amb inversions tant públiques com privades) per ajudar els estats més pobres a retallar les emissions i adaptar-se als efectes de la crisi climàtica, que els colpeja de manera més forta. Però quan ja passa un any d'aquella data, el fons només ha aconseguit promeses per valor de 80.000 milions. Aconseguir la xifra total i un compromís ferm per repetir-la i fins i tot elevar-la cada any és l'objectiu més important d'aquesta cimera per als països més vulnerables al canvi climàtic. El president de la COP26, de moment, ha assegurat que els 100.000 estaran disponibles a partir del 2023. Tres anys tard.

Però l'acord per crear aquest fons, de fet, és previ a l'Acord de París: es va assolir a Copenhaguen el 2009. "Portem dotze anys de promeses incomplertes, el que està en joc en aquesta cimera és la credibilitat dels països rics", diu Farhana Yamin, del Climate Vulnerable Forum, que agrupa 48 estats en desenvolupament. Els estats pobres també reclamen que els diners vagin a un fons multilateral supervisat per l'ONU, però els estats rics volen gestionar les partides de manera bilateral amb els països de destinació.

Els 100.000 milions anuals acordats són molt poc en comparació amb el que caldria. Yamin calcula que farien falta 600.000 milions anuals, la meitat dels quals només per a projectes d'adaptació a l'impacte climàtic als països més vulnerables. I és que, més enllà de l'adaptació, l'IEA calcula que cal una inversió mundial en renovables de 4 bilions de dòlars anuals el 2030. "La transformació energètica ens costarà un 1% del PIB mundial, però evitarà la destrucció del 4% o el 5% i moltes misèries humanes", apunta Christiana Figueres, que encapçalava l'agència climàtica de l'ONU l'any 2015 quan es va assolir l'Acord de París.

Article 6

El Brasil continua bloquejant un acord als mercats de carboni, l'únic punt per tancar de l'Acord de París

La pedra a la sabata de l'Acord de París continua sent l'apartat dels mercats internacionals de carboni. És l'únic article d'aquell acord que no es va poder desplegar en el reglament aprovat a la COP24 de Polònia. I l'any següent a Madrid tampoc es va tancar. És un llegat del Protocol de Kioto del 1997, que va crear aquests mercats perquè els països que emeten per sota del que tenien permès segons aquell acord poguessin vendre els drets d'emissió no utilitzats a altres països. Fruit d'aquell sistema alguns estats com Rússia encara tenen drets d'emissió que no van vendre, i no hi volen renunciar.

Però, a més, el Brasil s'entesta en defensar una doble comptabilitat que no ha permès tancar l'acord: pretén que els drets d'emissió que li generen els seus boscos, com a embornals que capten carboni, es puguin vendre en aquest mercat mundial i alhora també comptin en el càlcul de la reducció d'emissions que fa el seu país. Exhaurides totes les vies tècniques, la solució haurà de ser política i caldrà veure quines concessions es fan al Brasil i a Rússia.

Alerta màxima

La ciència és més clara que mai, però els estats petroliers la volen obviar

L'únic apunt optimista de cara a la cimera governamental és l'ambient que es respira a fora. El moviment dels joves contra l'emergència climàtica és més fort que mai i Greta Thunberg anirà a Glasgow. L'opinió pública és molt més conscient del que ens hi juguem, sobretot perquè la ciència avui és més clara que mai. L'últim informe del grup de científics de l'ONU (l'IPCC), publicat a l'agost i amb un ressò extraordinari, deixava clar que tots els episodis extrems que vivim els últims anys, des d'huracans a inundacions i incendis devastadors, són fruit del canvi climàtic causat per l'home. Alguns d'aquests efectes de l'acció humana, de fet, ja són irreversibles, però molts es podrien evitar si mantenim l'escalfament global per sota dels 1,5 ºC.

Tot i això, com sempre, els països amb economies dependents dels combustibles fòssils es resisteixen al canvi, i s'han revelat en els últims dies els esforços d'alguns d'aquests, com l'Aràbia Saudita, Austràlia i el Japó, per aconseguir que s'eliminin algunes frases d'aquest informe científic.

Rerefons enrarit

El covid-19 i la crisi de preus elèctrics condicionen les converses

La pandèmia de covid-19 i la crisi energètica mundial condicionen aquestes noves negociacions climàtiques. La primera no només va retardar un any la cimera decisiva, sinó que també ha tingut efectes evidents en el procés de descarbonització. El confinament va aconseguir que l'any 2020 per primer cop es reduïssin les emissions que causen el canvi climàtic (en un 5,4%), però en comptes d'aprofitar-ho per mantenir aquell camí descendent els paquets de recuperació econòmica dels governs han generat un efecte rebot que les està fent pujar encara més que abans.

La crisi de preus de l'electricitat ocasionada pel gas té també un efecte contradictori sobre l'acció climàtica dels governs. Per una banda, constata la necessitat de posar fi a la dependència econòmica de combustibles fòssils importats i apostar per les renovables, de manera que "dona vent a les veles de la descarbonització del sector energètic", assegura Figueres. Però, per l'altra, ha comportat que governs com la Xina, el primer emissor de CO2 mundial, tornin a recórrer al carbó, encara més contaminant, per no quedar-se sense abastiment elèctric en ple hivern.