El cor que alimenta Mallorca

PalmaKamal va amunt i avall sense descansar. Descarrega camions que acaben d’arribar plens a vessar de raïm, síndries, melons, carabassons, enciams, patates i tota mena de verdures, fruites i tubercles. La nau on treballa –com totes– està construïda amb l’altura exacta perquè els camions puguin encaixar, fent marxa enrere, a les grans portes de càrrega i descàrrega. Així és més fàcil dur a dins cambres frigorífiques les pesades files de caixons. Cada tràiler té un elevador a la part de darrere; allà, amb una carreta amb dos braços de ferros, enganxa els palets, fa marxa enrere i els carrega dins les cambres.

És de nit i Mallorca encara dorm, però al polígon de Son Ferriol, i sobretot a MercaPalma, el dia comença prest. Són les 4.30 h de la matinada i per a Kamal i una setantena de treballadors més com ell la jornada ja fa mitja hora que ha arrencat. Els esperen quasi vuit hores de feina a ritme intens perquè, en sortir el sol i quan les botigues aixequin la barrera, cap mallorquí quedi sense poder omplir el rebost.

L’activitat nocturna, a MercaPalma, és frenètica, encara que ho podria ser més. Abans del covid-19 hi passaven 1,3 milions de camions cada any i unes 5.000 persones cada dia. En dotze mesos s’hi venien un quart de milió de tones de fruites, hortalisses i carn per valor de 356 milions d’euros. Amb la crisi sanitària aquestes xifres, segons fonts de MercaPalma mateix, han caigut a la meitat.

Diferència de temperatura

A la sala de vendes el termòmetre de la paret marca sempre 13 graus, sigui l’estació que sigui. Kamal, com la resta de l’equip amb qui tragina i ordena caixons, vesteix més d’una capa de roba, però amb la intensitat de la seva feina acaba agafant calor i fent alguna suada. Tots duen calçons curts perquè quan surten a l’entrada dels camions el contrast es nota, fins i tot ara que és primavera. L’agost, en què en la majoria de nits se superen els 25 graus, la diferència de l’exterior amb les cambres és de 12 graus, i amb les geleres, d’una vintena. Allà dins els més fredolecs, alguns subsaharians, duen fins i tot gorra de llana.

Kamal fa una breu pausa per llevar-se una capa de roba i es baixa uns segons la mascareta per beure un glop d’aigua. En un intent de parlar castellà, conta que aquest serà el seu vuitè any treballant per a PalmaFruit, una de les prop de 40 empreses majoristes de MercaPalma. “Tenim molt a agrair al nostre cap, Rafel. Amb la pandèmia, ens hauria pogut fer un ERTO i deixar a tots fora feina. Gràcies a ell, hem pogut continuar aportant un sou a casa i un plat damunt la taula”, diu. Rafel Morey els ha mantingut la jornada de sempre: de dilluns a dissabte de les quatre de la matinada a les dotze del migdia.

Kamal continua explicant com pot que PalmaFruit és com una gran família. La majoria dels que arrosseguen carretes i organitzen els productes per categoria són parents entre si i quasi tots viuen a Inca. “Molts dels meus germans i cosins que varen arribar fa un parell d’anys també fan feina aquí i cada matí feim cotxades per venir –explica. Saïd, el meu germà petit, va ser el darrer a incorporar-se. Ell treballa a la nau dels caixons buits que els pagesos se’n tornen a endur per reomplir”.

A diferència dels seus treballadors, Rafel Morey vesteix una camisa de màniga curta. Només s’abriga amb un guardapits polar amb el logo de l’empresa. Amb vint anys fent feina quasi cada dia ja s’ha acostumat a la fresca. Darrere d’una barra on s’amunteguen les fitxes de l’inventari, just al costat d’una balança, dirigeix i supervisa tota la cadena perquè no hi hagi cap error en les comandes. Apunta tots els quilos d’aliment que entren i que sortiran avui de la nau i indica la varietat de cada fruita i verdura, el preu per quilo, el total de cada paquet, el proveïdor i el lloc d’origen i la destinació final.

Abans de la pandèmia, la meitat de totes les fruites i verdures anaven a parar a l’hostaleria. Amb l’esclat de la crisi sanitària, el dirigent de PalmaFruit va veure que les pèrdues es disparaven i s’arribà a superar el milió d’euros. “Sense hotels i amb restaurants a mig gas, només amb el que es reparteix als supermercats, PalmaFruit ha venut un 30% menys i no ha bastat per empatar el compte de pèrdues i guanys”. Té 70 treballadors i no s’ha acollit a cap ERTO perquè vol “recompensar tota la feina que han fet en el passat”.

Els treballadors més veterans fa més d’una dècada que hi fan feina i tots són d’origen estranger, la majoria immigrants de països musulmans que varen arribar a Europa sense papers, però que han pogut regularitzar la seva situació gràcies a una feina que, pels horaris que té, la majoria d’autòctons rebutgen. “Kola, que està al departament dels caixons buits, va venir fa 9 anys d’amagat davall un camió de mercaderia que transportava un dels vaixells comercials que travessen l’Estret de Gibraltar”, recorda Rafel.

La nau dels caixons buits és l’única que està a temperatura ambient i no té aire condicionat. És molt més alta que la que guarda el gènere. Amb l’ajuda del cranc, el carretó mecànic que fan servir per moure el gènere, Kola davalla un palet de caixons apilats. No li tremola el pols. Amb una dècada fent aquesta tasca ha aconseguit trobar el punt de precisió exacte per no tomar res. Un palet, format per nou columnes de caixes que aplegades en sumen 608, pesa al voltant de 130 quilos. Fins que no va agafar el truc al cranc, Kola en va bolcar més d’un.

Amb un castellà molt més àgil que el de Kamal, Kola explica que gràcies a aquesta feina els primers anys enviava doblers a la seva família, al Marroc, i més tard va dur la dona i els fills a Mallorca. “Per la gent del meu país, els sous que ens paguen són molt generosos. Als autòctons els sembla poc, però nosaltres amb els diners que guanyam aquí en un mes podem mantenir tota la família allà”.