Abraçades després de la mort: el consol de les famílies

El PapiolL'Ana abraça amb força l'urna amb les cendres de la seva mare. Fins i tot hi recolza la galta com si aquell atuell de fang fos encara el seu cos amb vida. És l'únic que li han deixat fer. Mentre la seva mare va estar hospitalitzada, no li van permetre anar a veure-la, ni acomiadar-se'n, ni tan sols fer-li aquesta última abraçada. I ara no té més remei que conformar-se amb fer-l'hi quan ja només és pols.

Durant els últims dies molts familiars han començat a donar sepultura a les cendres dels seus éssers estimats que van morir durant els mesos de pandèmia en què els cementiris estaven tancats i només es permetia que tres persones assistissin als enterraments. A Barcelona i la seva àrea metropolitana els cementiris obren aquest dilluns, però a la fase 0,5 i a la 1 que comencem ara ja és possible que quinze persones puguin estar presents en el sepeli. No són gaires, però sí que més que abans.

El cementiri de Roques Blanques –considerat un referent a l'Estat en la gestió sostenible de cendres i situat en el terme municipal del Papiol, a només 27 quilòmetres de Barcelona, en ple Parc Natural de la Serra de Collserola– té una llista de 75 famílies que esperen per enterrar les cendres dels seus difunts. No ho van fer abans precisament per això, perquè no volien que el sepeli fos una mena de loteria en què només tres afortunats poguessin assistir-hi.

Mort en soledat

Ana Jurado Varona arriba al cementiri de Roques Blanques vestida de negre rigorós i amb cara compungida. La seva mare, María Pilar Varona Huidobro, va morir l'11 de maig passat, amb només 57 anys, a causa d'una trombosi i després de 50 dies hospitalitzada. "Mai es va contagiar de coronavirus", aclareix la noia, que es queda en silenci un instant quan aquestes periodistes li plantegen si poden acompanyar-la en un moment tan dolorós i íntim com és l'enterrament. "Em pregunto si a la mare li hauria agradat", reflexiona. "A la teva mare li agradaria qualsevol cosa que servís per fer el bé", contesta el marit de la difunta, Manuel Gil. L'Ana arrenca aleshores a parlar.

"Se suposa que les mesures que es prenen són pel bé de les persones que estan malaltes. La meva mare va estar sola a l'hospital durant els seus últims dies", explica la noia abans que se li trenqui la veu i no pugui continuar. Es mossega un llavi i torna a armar-se de força: "A qui prioritzem aleshores? Al malalt? A ma mare la van aïllar de la seva família, que és el que més necessitava en aquell moment. Va morir sola, sense ningú". I no ho diu només per ella, sinó perquè això no torni a passar ni en aquesta pandèmia ni mai.

Manuel Gil també lamenta que no hagin pogut acomiadar com cal la seva dona. "Ni cerimònia, ni capellà, ni res", resumeix amb poques paraules. Durant l'enterrament ell mateix fa de mestre de cerimònies i fa sonar amb el seu mòbil una salve rociera: "Olé, olé, olé, olé, olé, olé, olé, al Rocío yo quiero volver a cantarle a la Virgen con fe con un olé", diu la cançó insistentment. L'Ana abraça l'urna amb força durant una llarga estona, mentre cinc familiars més, amb rams de flors a les mans, l'observen en silenci o ploren. Dos operaris del cementiri esperen pacientment amb mascareta i guants de làtex. María Pilar Varona Huidobro descansarà a terra, sota l'ombra d'un arbre.

El cementiri de Roques Blanques és realment un cementiri especial. Ofereix la possibilitat d'inhumar les cendres d'una manera respectuosa amb el medi ambient: al peu d'un dels molts arbres autòctons del Parc de Collserola o en un entorn envoltat de gespa i plantes. 25 de març, 12 d'abril, 16 d'abril, 24 d'abril, 26 d'abril ... Impressiona veure les dates de les últimes sepultures. Els dies es repeteixen, i tots són dels mesos de març i abril.

El cementiri va augmentar els seus serveis un 235% durant aquelles dates, segons Joan Ventura, director de cementiris d'Áltima, l'empresa que gestiona Roques Blanques. De fet, els dos crematoris del cementiri van funcionar dia i nit durant jornades per poder donar l'abast. La gerent del cementiri, Laura Escobedo, també explica que fins i tot van haver d'habilitar una sala especial per custodiar les cendres perquè s'hi van acumular centenars d'urnes que les famílies no podien anar a recollir. Els únics difunts que no van poder incinerar, declara, van ser els que portaven marcapassos. No podien manipular el cos per treure'n l'aparell, que és el que sempre es fa per evitar que exploti amb les altes temperatures.

Per sort, ara l'activitat s'ha normalitzat i, per exemple, ja poden tornar a obrir els fèretres perquè la família vegi el difunt per última vegada abans de la incineració. Durant les pitjors setmanes de la pandèmia això tampoc estava permès.

Jonathan Castillo és un dels operaris que treballen en el crematori de Roques Blanques, i ha de passar pel tràngol d'acompanyar les famílies durant la incineració. "T’acabes acostumant a veure el patiment de la gent", diu amb una enteresa que sorprèn. Això sí, sua de valent. Potser per la calor que fa o potser perquè no és agradable recordar tot el que ha viscut. Hi ha una cosa, però, que confessa que li ha dolgut i que encara li continua fent mal: haver de dir a les famílies que només tres persones poden entrar al crematori per mantenir la distància de seguretat. "Jo no puc saltar-me les lleis, però una cosa és la llei i una altra és haver d'estar aquí, davant de la família".