El confinament, un oasi de pressions estètiques per a les dones

BarcelonaLa pandèmia ha portat una transformació profunda a les nostres vides que ha passat completament desapercebuda. Com si, com el mateix virus, fos imperceptible a la vista humana; com si fos gairebé invisible. Es tracta d’un canvi que s’està produint ara mateix a l’interior de moltes cases catalanes, i no precisament d’amagat. Ens referim a la transformació que està experimentant la relació amb els seus cossos de moltes dones, que voluntàriament s’han deixat créixer més els pèls, s’han maquillat menys o senzillament han deixat de portar sostenidors sota la samarreta. Quan es compleixen dos mesos de la reclusió, a l’ARA parlem d’aquells cossos femenins que davant la prohibició de sortir de casa han relaxat algunes de les imposicions estètiques que seguien diàriament per encaixar amb el cànon de bellesa establert a la nostra societat. Un canvi de rutines de cura personal que, més enllà d’aquest parèntesi en el temps, fa saltar molts interrogants. ¿Sense la mirada externa, tindríem una altra imatge? Si les dones no tinguessin tantes pressions estètiques, ¿tindrien més temps per fer altres coses? ¿El post covid-19 portarà canvis en la nostra cura personal?

A l’Eixample barceloní, en un pis de poc més de cinquanta metres, hi viu Paula Clemente, que amb poc més de vint anys s’ha trobat confinada, a l’atur i convivint amb la seva parella. “Som moltes les que aquestes setmanes de tancament hem optat per deixar fluir més el nostre cos”, afirma. En el seu cas, explica per Zoom, aquest “deixar fluir” ha passat per aparcar la roba estreta, abandonar els sostenidors –“Porto dos mesos sense notar l’opressió de tenir una peça que em subjecta el poc pit que tinc”– i depilar-se molt menys que abans.

D’històries semblants a la de Clemente se’n troben a cabassos a les xarxes socials. En part perquè col·lectius com Mandràgores han convidat les seves seguidores a compartir imatges dels seus cossos aquestes setmanes en què “la pressió que hi exerceix l’entorn social ha disminuït”. El resultat de la crida #desconfinemelscossos és una fotogaleria de retrats inèdits de la quotidianitat del confinament: melenes femenines amb canes, aixelles sense depilar, dones amb barba, panxes sense pantalons estrets, mugrons peluts… "Les han enviat dones que han permès que el seu cos s'expressi per si mateix, i això és molt sanador, perquè les dones creixem amb el missatge que sense modificar-lo som desagradables", assegura l’educadora sexual Laura Arcarons, una de les fundadores de l’entitat.

A la pantalla de la videotrucada no se li veuen les cames, a Clemente, però ja avisa que ella també les té més peludes del que és habitual. Durant el confinament només s’ha fet la cera al bigoti. El temps que ha “estalviat” diu que l’ha dedicat a cures personals “més invisibles”, com ara les de la pell. “Bàsicament he adoptat uns hàbits que em feien sentir més a gust amb mi mateixa i, d’alguna manera, també més lliure”, reconeix. Però no s’atura: “M’he adonat que en el meu dia a dia dono massa importància al que pensen els altres”.

Més hores que els homes

El cert és que aquest “deixar fluir” el cos, que a priori responia a la comoditat que buscaven les dones dins de casa, ha anat acompanyat en molts casos de reflexions internes que demostren que aquests petits gestos tenen una dimensió més profunda. Segons la coordinadora de la unitat d’igualtat de la Universitat Oberta de Catalunya, Maria Olivella, el motiu és que afluixar les rutines “ha fet emergir tots els esforços que dediquen les dones a modificar el seu cos per adaptar-se a la norma de la feminitat”. O sigui, que els ha fet adonar del gruix de convencions estètiques que reprodueixen per defecte a les seves vides i que els comporten temps, diners i, en algun cas com la depilació, fins i tot dolor. “El confinament ens està donant una oportunitat que mai hem tingut: ser conscients del temps que dediquem per inèrcia a autodisciplinar-nos per encaixar com a dones a la societat”, clou Maria Olivella, que fa servir el terme tecnologies del gènere, en paraules de la teòrica Teresa de Lauretis, per referir-se a aquesta llarga llista de pràctiques que aprenen les persones des que naixen.

Vanessa Aran, que treballa en una botiga de cosmètica, també reconeix que l’arribada del confinament va trastocar la seva rutina de cura personal. Però el seu cas és diferent. Després d’un primer moment d’incertesa –“Al principi estava més preocupada per altres coses”–, aquesta veïna de Cerdanyola del Vallès de seguida va creure que necessitava mantenir alguns hàbits perquè l’ajudava a nivell psicològic: “Em generava normalitat”. La rutina que va adoptar era semblant a la de l’era pre covid-19. El canvi més significatiu és que va optar per un maquillatge molt més subtil, cosa que calcula que li comporta uns deu minuts diaris menys. I com ella, tantes altres dones. De fet, aquestes setmanes, amb la seva botiga, la perfumeria Ópalo, ha publicat tutorials a les xarxes socials, i el que més èxit ha tingut ha sigut el de maquillar-se de forma natural en tres minuts. “Més enllà dels canvis que pugui fer cadascuna, aquest confinament està recordant a moltes mares que es mereixen dedicar un temps a cuidar el seu cos i alhora que ho han de fer respectant el que són elles mateixes”, apunta Aran.

Canvio els hàbits?

Més enllà de visibilitzar el temps que dediquen les dones a seguir el cànon preestablert de feminitat, aquest experiment temporal ha posat moltes dones davant d’una pregunta complicada de respondre: ¿Mantindré aquests nous hàbits amb el retorn de la normalitat? Paula Clemente fa dies que hi pensa: “Em fa ràbia perquè aquests dies jo he confirmat que m’agrado igual amb pèls, però sento que no estic preparada per ensenyar-los pel carrer”, admet. Martina Garcia, que prefereix que utilitzem aquest nom fals, també té dubtes: “L’altre dia vaig intentar sortir sense sostenidors perquè realment estic més còmoda i me’n vaig desdir quan vaig veure tanta gent”. Vanessa Aran té clar que recuperarà els hàbits previs a l’estat d’alarma perquè ja s’hi sentia còmode. Montse Moliner diu que sí, que introduirà alguns canvis: “Sortiré sense sostenidors, però seguiré posant-me colònia”.

La diversitat de postures postconfinament està servida. El motiu, argumenten des de la Unitat d’Igualtat de la Universitat Oberta de Catalunya, és que “a fora” la mirada externa “segueix castigant” aquelles persones que se surten de la norma. “Com més normatiu ets millor en molts àmbits de la vida: tindràs més oportunitats que et donin una feina, d’accedir a l’habitatge o de trobar parella”, explica l’antropòloga. Per això, després d’haver fet aquesta aturada, recorda que no s’han de jutjar les decisions que prengui cadascuna: “Hi haurà qui decideixi organitzar-se diferent el temps, qui deixarà de fer alguna cosa, qui incorpori nous hàbits i qui senzillament seguirà igual que abans de la pandèmia”, conclou Olivella.

Segons la presidenta de la secció de Psicologia de les Dones, Gèneres i Diversitat del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, Gemma Altell, la clau per replantejar-se com fer el desconfinament rau en saber quines rutines representen “una obligació” i quines “responen als nostres propis desitjos”, sempre tenint en compte que l’estètica és un dels pilars que construeixen la identitat amb què ens mostrem al món. Aquesta divisió és diferent per a cada persona i canvia al llarg de la vida. “Si visc un determinat aspecte com una cura personal estarà bé; si crec que no em fa falta per seguir sent jo mateixa segurament és que ho estic assumint com una esclavitud”, suggereix Altell.

En qualsevol cas, diu Olivella, el fet que hi hagi dones que hagin pres consciència del temps que destinen a modificar el seu cos ja és “positiu”, perquè aquest és el primer pas en el camí per “resignificar les tecnologies del gènere”. És a dir, perquè cada dona valori com l'afecten aquests hàbits i “els posi en línia amb els seus desitjos per ser feliç”. “Un altre aspecte a valorar també és que sovint aquestes rutines conformen espais de trobada que són refugi per a moltes dones. Només es tracta de reflexionar si hi estem dedicant massa hores, energia mental i diners”, afegeix la coordinadora de la Unitat d’Igualtat de la Universitat Oberta de Catalunya.

Rosa Mirete, que està a punt de fer setanta anys, va decidir deixar-se els cabells blancs fa temps. D’això ja fa uns anys, però la lluita per fer caure les “esclavituds” estètiques que ha sentit com a dona al llarg de la vida no es va acabar aquí. “Amb l’edat augmenta la pressió que sents per part de la societat”, lamenta aquesta psicòloga jubilada. La llarga llista d’imposicions que viuen les dones creix: prohibit fer-se gran. En aquest confinament ella gairebé no ha canviat les seves rutines. Tot just avui s’ha pintat les ungles dels peus perquè li venia de gust. La clau és, explica per WhatsApp, no aspirar a cap prototipus de feminitat inabastable: “Simplement sigues una dona, simplement sigues tu”.