Joves i adolescents, arraconats i superats per la pandèmia

Barcelona / PalmaLa pandèmia ha trastocat les rutines, els somnis i els projectes de milers d’adolescents, que s’han vist obligats a fer classe i a mantenir el contacte amb els amics a través de les pantalles. Durant aquests mesos s’han sentit oblidats i alhora injustament culpabilitzats per l’augment dels contagis, una barreja d’emocions que els provoca indignació. Donam veu a testimonis de la generació d’adolescents que s’estan fent grans aïllats i tancats a casa, just al contrari del que marquen les seves necessitats socials i evolutives en una etapa clau per al seu creixement personal

“Noto falta d’empatia dels adults”

Laia Garsaball 17 anys, segon de batxillerat

“Els ànims? Un zero. La meva opinió és que el curs que va fer la Selectivitat l’any passat ho van passar malament, sí. Però els que més hem pillat som nosaltres, els que la tenim aquest juny. Ells, en realitat, quan ens van confinar, havien vist ja gairebé tot el temari. En canvi, nosaltres ara estem fent matèria que hauríem d’haver vist la primavera passada. I els profes, com veuen que no arribarem, van molt més a saco i ens posen moltíssima feina. A una assignatura, hem vist des de Grècia a l’Edat Mitjana en dos mesos. I això genera –almenys a mi– molta ansietat. Estic en un moment en què no penso en una altra cosa que no sigui treballar, treballar i treballar. Tot és “heu de treballar més perquè això us entrarà a la Sele”. Els caps de setmana, em puc passar entre 7 i 10 hores estudiant tranquil·lament. No ho sé, en general, noto falta d’empatia per part dels adults en aquests temps de pandèmia.

El que més enyoro són moments en què el cap em descansi, així de clar. Perquè és que després arribes a casa, estàs insuportable i normal que la família no t’aguanti. També he plorat molt aquesta tardor. I sincerament no saps per què plores! No és per res en concret. Suposo que és perquè hi ha moments en què recordes que tot és una merda i t’enfonses. Ens falten els moments feliços d’abans... Per exemple, jo toco a la banda simfònica de Cerdanyola del Vallès, el meu poble, i podia tenir setmanes complicades, com ara, però el divendres, a l’assaig, veia la gent, l’abraçava, anàvem a sopar un kebab i això em donava la vida. Els espais de lleure, en aquest sentit, jo crec que fan una feina molt necessària per a tothom, però sobretot pels joves. Perquè en el nostre cas toquem, val, però la banda és molt més que això. Són vies d’escapament, espais de socialització on pots ser tu mateixa al 100%, entorns que tenien molt pes a les nostres vides i que ara han desaparegut gairebé del tot.

També una altra conseqüència d’aquest estat d’ànim que ens ha portat la pandèmia és que ens enfadem molt amb els amics perquè no tenim paciència. O almenys al meu entorn. Ah, i que menjo més –i mira que era difícil! [riu]–. I que m’he cansat fins i tot de Netflix. Si veig alguna sèrie ha de ser molt chill. Com la música que escolto. No em poseu alguna cosa molt complexa que m’explota el cap. Està sonant bastant Pero no pasa nada d’Amaia”.

“Havia de ser un any brutal”

Ivet Molas, 21 anys, estudia 4t d’infermeria

“Afecta molt a la salut mental, perquè tenir poca vida social és complicat, i estic més cansada i apàtica. Abans anava a la uni i a les tardes feia de profe de música o sortia i feia esport. Ara faig pràctiques a l’hospital i a les tardes estic a casa, perquè no tinc tantes ganes de fer coses. Els meus amics diuen que soc exagerada, però intento no tenir gaire contacte amb ningú per la feina que tinc. El virus ha canviat tota la meva vida. Havia de marxar d’Erasmus a la Xina i em van dir que no, i després vaig intentar anar a Finlàndia i tampoc. Em sap molt de greu perquè sempre havia volgut viure aquesta experiència i crec que era una bona oportunitat pels idiomes. Hauria sigut un any brutal... I és un any tirant com podem”.

“No és fàcil aprendre amb el profe lluny”

Sora Ndiaye, 17 anys, ha començat microbiologia

Que com estic? Doncs bastant agobiada. Van trigar molt a dir-nos com seria la docència del nostre primer any d’universitat i, quan encara teníem esperança de poder conèixer la gent, ens van dir que seria semipresencial (cosa que a la pràctica significa que un cop a la setmana puc relacionar-me amb un grup d’11 persones amb mascareta en un laboratori amb els microscopis súper separats). Això ja va ser: "D'acord, adéu vida universitària". I, bueno, després va venir la feina, que en tenim moltíssima: hi ha la sensació que s’aprofiten que no podem gairebé sortir de casa i estan penjant molta més matèria de la que podrien donar en 50 minuts de classe – la gent de cursos més avançats també ho diu–, i no és tan fàcil aprendre tenint el profe lluny.

Però per sorpresa meva, tot això m’ha convertit en més passota. Aquest dilluns tinc un examen i vaig preparada zero: m’estaré fins l’hora que estigui cansada repassant apunts, i fins a on arribi. Crec que el que estem és molt saturats... És que si a la Sora del març li haguessin dit que començaria la uni així, hagués plorat durant dues setmanes seguides! Portem anys imaginant-nos com a universitaris: tot el dia fora de casa, a la biblioteca buscant llibres de coses súper interessants, sortint de festa els dijous, fent vida al campus... I ara és tot: casa, biblioteques tancades, pantalles. Estem, bàsicament, resignats.

Sí que és cert que ens han dit que hem de ser positius perquè ara voldran microbiòlegs a tot arreu i que hi ha moments en què penses, mira, veure alguns companys cada quinze dies val la pena per no sentir que has començat un grau tan sola. Que, per cert, en aquest sentit, hi ha confusions gracioses;com quan coneixes gent sense saber quina és ben bé la seva cara i després els veus amb mascareta i els dius “Però tu ets tal, no?” i no... Però la diversió s’acaba aquí. La trista realitat és que hem assumit que fins que no s’aixequin les restriccions, grup d’amics a la universitat no en farem. “Això quan calculeu?” A tercer de carrera. Que almenys puguem fer un Erasmus...”.

“Quan penso que no hi ha un final, m’estrés”

Alba Thompson Gayà, 15 anys, 4t d’ESO

"Durant el primer confinament estava més contenta i ara... uf, malament. Sobretot quan penso que no hi ha un final: llavors m'estresso moltíssim i em poso superimpacient. L'altre dia em va passar i em va sortir una actitud una mica estúpida a casa, i la meva mare m'ho va dir... I en vam parlar. Perquè és que tampoc pots fer massa res per solucionar-ho més enllà de parlar-ne amb les persones que tens més a prop i informar-te de com va evolucionant tot. Ves a saber quan s'acabarà tot... Però també hi ha estones que m'alegro, eh? Em dic: "Podries no tenir casa", i és veritat. Resumint, crec que el que estic tenint aquesta segona onada són molts alts i baixos. I mira que durant la setmana, a banda que hi ha dies que no anem a l'institut, és tot bastant com sempre. Però els caps de setmana... Ara faig una volta pel poble, ara vaig a casa una amiga i poca cosa més; quan, en realitat, voldríem quedar amb grups grans, sortir fins tard, ballar sense mascareta... A mi m'encanta conèixer gent nova i ara això no passa –fa molts mesos que no conec gairebé ningú nou!–. I bé, les poques vegades que ha passat tampoc m'hi he pogut fer amiga perquè aquesta persona no forma part de la meva bombolla i introduir-la faria créixer més les possibilitats de contagi. Mira, per posar-te un exemple: fa mesos vaig conèixer una persona –a la vida real, vull dir– i des d'aleshores parlem cada dia, però només per les xarxes! La nostra relació és virtual. Em consola que almenys sé com és, sé que és real. Però la conclusió és que és un plaer conèixer persones noves en persona i no a través d'una pantalla de mòbil. Gràcies! ¡És que m'encantaria tant que la meva bombolla fos infinita! A més, una idea que no m'agrada gens és que també sento que estic descuidant alguns amics a causa del covid. Hi ha una nena que està estudiant a Manacor i des d'abans de la pandèmia que no la veig! I és amiga meva! Hem compartit moltes coses. Potser la gent no ho entén, però és bastant bèstia no tenir els amics a prop en aquesta etapa de la vida. La teva mare et pot ajudar a resoldre un problema, però sempre ho farà des del punt de vista de mare. Però els amics... Bé, jo els disfruto moltíssim i em fan estar súper a gust, també amb mi mateixa".

“Amb pocs amics soc el més feliç del món”

Noureddine Salhi, 19 anys, treballa en una fusteria

“Al maig em vaig reincorporar a treballar en una fusteria de sa Pobla, i amb els diners que guanyo ajudo a casa. La idea era combinar-ho amb els estudis, però no m’han agafat al grau superior d’electricitat a què em vaig apuntar. Així que el dia a dia consisteix en treballar als matins. Alguns capvespres tinc futbol i la resta de dies quedo amb amics o amb la xicota. Abans de la pandèmia pensava que necessitava estar amb molta gent i sortir de festa, però he vist que no. Els joves vivim una vida que no és real, busquem sempre impressionar els altres, quedar per beure... I a l’estar tancat a casa m’he adonat que no necessito impressionar ningú, ni vestir de cap manera. No em cal la festa per viure. Si puc muntar una festa petita amb pocs amics, soc el més feliç del món. Ara amb poc ja en tinc prou. El confinament va ser dur, tot el dia a l’habitació. No sabia el que volia, no tenia ni fam i em feia mandra fins i tot anar a buscar el menjar a la nevera, imagina’t. Som una generació que quedarà per sempre marcada pel virus. Així com el meu padrí em diu sempre que ell va sobreviure a una guerra, jo explicaré als meus nets que també vaig sobreviure a una guerra, però des de casa!”.

“Em sap greu que la uni estigui tancada”

Ariadna Solà 18 anys, estudiant de primer curs d’ADE i matemàtiques

“Ara parlem més pel WhatsApp i ens veiem menys i fem el mateix que fèiem a sisè de primària: comprar gominoles, seure al banc i xerrar. Als amics, mira, perquè els pots anar veient, però la universitat sí que em sap greu que estigui tancada, perquè feia tant de temps que ho estàvem esperant... Ens han dit «Feu-ho online, que ja sou grans», i ara ens passem el dia a l’ordinador, quan hauríem d’estar a la uni, sortint entre setmana, coneixent gent nova, anant a la bíblio... Estic decebuda perquè pensava que prioritzarien l’educació, perquè es mantenen les distàncies i sempre portem mascareta! Per a la sele sí que ens van organitzar però per a les coses que ens afecten emocionalment no ens han tingut en consideració. No vam poder acabar l’institut bé ni ens vam poder acomiadar dels amics, i ningú se’n va preocupar”.

“És difícil viure sense imaginar-te el futur”

Paula Morera, 21 anys, ha acabat la carrera de turisme

“La meva situació és que vaig acabar la carrera de turisme en plena pandèmia, imagina’t. En teoria havia de marxar a treballar a les Canàries gràcies a un contacte però, esclar, ara és impossible tot. Les pràctiques que vaig fer en un hotel em van servir per adonar-me que m’agradava més la gestió que estar a recepció, però ara no hi ha feina de res. Tampoc des de la uni ni la Generalitat he rebut cap ajuda per guiar-nos en aquest postcarrera. Així que els últims mesos no he tingut més remei que buscar feina del que fos, perquè a mi m’agrada tenir els meus diners. Per Infojobs, LinkedIn, directament en botigues... Ara porto dues setmanes de mitja jornada en una botiga de roba. No té res a veure amb el que he estudiat, però millor això que no estar fent res. Guanyo menys de 400 euros al mes i ho complemento fent cangurs. No estic deprimida, més aviat poc motivada: sento que la meva vida és molt rutinària, massa. Però tots estem igual. El que em fa por és que, a poc a poc, em vagi acostumant a estar més sola. Costarà fer tornar els ànims d’abans. Es fa difícil viure sense ni poder imaginar-te el teu futur. Dic jo que algun dia voldré tenir fills, no?”.

“No vull perdre les amigues”

Carla Di Pinto, 21 anys, estudia 4t de publicitat

“Soc una persona molt positiva i alegre i sempre he fet molts plans, però últimament la meva vida és rutinària, em passo moltes hores davant l’ordinador fent classes i treballs i tancada a casa. L’any passat vaig anar d’Erasmus i vaig desconnectar, i ara sento que també estic desconnectant de la meva gent, però en un sentit diferent, que no m’agrada gens. Noto que tinc l’obligació de cuidar les amistats, perquè no vull que això que està passant em faci perdre les amigues. Intento no perdre el contacte i preguntar «Com va? Com estàs?» Abans era com un tràmit però ara vull saber com estan, perquè a totes ens passa el mateix i així no em sento sola. A vegades sento que m’estan prenent l’últim any de carrera. Ens estem perdent la vida a la facultat, els amics, les festes, i potser no farem ni graduació. No em sento una víctima, perquè estem en una pandèmia i molta gent pateix més, però sí que em va fer molta pena pensar que potser ja no tornaré a la uni. Com que tinc poques vies de socialització, he buscat una nova manera de desconnectar de les coses que m’angoixen i és sortir a córrer, i també he après a valorar coses normals, com mirar un capítol de This is us a la nit. Intento no pensar gaire en el futur, perquè és una bomba d’incerteses, i tampoc en el passat, perquè entro en un bucle d’enyorança. Per això tampoc miro gaire Instagram. Des de fa quatre anys soc creadora de continguts, una influencer, i amb la pandèmia m’he notat molt estancada. Abans el meu contingut es basava en fer fotos dels plans que feia i em sortia de forma natural, i ara em costa molt més i gairebé tinc l’obligació de sortir per fer-me una foto. I com que també estic més negativa, em fa més mandra consumir Instagram i m’afecta veure stories d’altra gent de festa o anant a restaurants. Sé que la vida són ratxes, i al final tot és un exercici personal i un procés d’acceptació per dir com i què puc millorar i tornar a estar bé”.