Sis nens i set adults en un pis de 50 metres quadrats

BarcelonaEl Jeyner, de 13 anys; el Jeanmar, de 10; la Jerlibeth, de 8; la Karolay, de 7; el Cristofer, de 6, i l’Ángel, de 4. Els nens estan asseguts al sofà del menjador sense fer soroll, callats i quiets, mentre la Nubia segueix amb la llarga ronda de presentacions. Quan acaba, és difícil saber qui és qui, de tanta gent que hi ha en aquella casa.

Nubia Barrera és una veneçolana de 47 anys que viu amb la seva extensa família en un pis minúscul del districte de Nou Barris de Barcelona. Són tretze persones, sis de les quals són nens, en un habitatge de cinquanta metres quadrats. Malgrat això, quan aquest diumenge per fi estigui permès que els nens surtin al carrer després de setmanes de confinament, ella diu que no hi traurà els seus. "No me'n fio", afirma movent el cap a banda i banda. "Millor quedar-se a casa, no fos cas que al carrer els afecti el coronavirus".

"Jo vull jugar, jo vull jugar!", comencen a barallar-se els més petits per una consola. Lògic, perquè tants nens i tanta quietud en una casa era una cosa que no lligava. "Aquests dos són de la meva filla", diu la Nubia després de renyar-los perquè no molestin i deixin parlar els adults. La filla vivia amb el pare, però quan va morir es va traslladar a la casa de la mare per no estar sola. El pare va morir fa res, el 24 de març, d'un accident laboral, així que la família també està de dol.

Això se suma al fet que una germana de la Nubia va aterrar a Barcelona des de Veneçuela amb el seu marit i els seus dos fills el 16 de març, just dos dies després que es decretés el confinament. "Va anar de l'aeroport fins aquí en taxi i ja no ha vist res més", assegura la Nubia, només les quatre parets de casa seva. D'aquesta manera, entre uns i altres, el seu pis es va anar convertint en una mena de cabina dels germans Marx.

Un 'tour' per la casa

"En aquesta habitació dormim la meva dona i els meus dos fills", diu el Lluís, el cunyat de la Nubia, mentre obre la porta d'un dormitori on hi ha una llitera i abans de seguir fent-me un tour per tota la casa, que acaba ràpid perquè és diminuta. Té dues habitacions més: en una hi ha un llit de matrimoni, i en una altra dues lliteres encaixades gairebé a pressió. No hi ha ni un pam de distància entre una i l'altra. A més el pis és en uns baixos, així que gairebé no hi entra llum de l'exterior, tot i que disposa d'un petit pati on hi ha el Manchas, el gos, perquè la família també té mascota.

Al menjador hi ha plegada una cadira de rodes en una cantonada, i una altra al rebedor. La Karolay, la nena de 7 anys, no pot caminar, té espina bífida. I una filla de la Nubia, de 31 anys, també té una altra discapacitat. Malgrat això, la Nubia insisteix que ells aquest diumenge continuaran confinats i no trauran els nens de casa. "No hi ha casos de nens amb coronavirus perquè de seguida que va començar la pandèmia tothom va deixar els nens a casa. Per tant, no sabem si el virus els afecta", insisteix, mentre les altres mares fan que sí amb el cap per donar-li la raó. "Tothom sortirà diumenge i hi haurà massa gent al carrer. Si els nens de les altres famílies no es posen malalts d'aquí uns dies, llavors nosaltres ja traurem els nostres", resol una.

"Jo vull anar al parc", deixa anar la Karolay, la nena de 7 anys, amb una veueta tímida. "Doncs mira, precisament al parc és un dels llocs on no es pot anar. Així que sortir és una tonteria", contesta la Nubia. El Jeyner, de 13 anys, assegura que ell ja està cansat d'ordinador i de mòbil, i perquè un nen d'aquesta edat digui això és que deu estar fart de veritat. "Fan deures, manualitats, veuen la televisió, i es barallen, que això també els ocupa temps". Aquest és el resum de la Nubia de com els nens passen el dia. Malgrat això, el que a ella li preocupa és una altra cosa: el seu marit és l'únic que treballa (de paleta) en aquella casa i hi ha 13 boques per alimentar. Càritas els ha facilitat una ajuda per comprar una mica de menjar i bolquers per a la nena que té espina bífida, però res més.