Correu

A en Camús el molestaven, com a tothom, els correus electrònics falsos que li arribaven a la safata d’entrada. Arribaven mesclats amb els que eren publicitats d’alguna marca comercial, però els falsos eren fàcils de reconèixer perquè prometien una cosa o altra des de l’assumpte del missatge, a fi de fer picar qui el rebia i que l’obrís. I en fer-ho, en obrir-los, qualsevol programa maligne es podia introduir dins l’ordinador i causar-hi una destrossa en forma d’arxius danyats, o contrasenyes robades, o directament, robatoris en comptes corrents i targetes bancàries.

Les coses que prometien aquests missatges sempre eren les mateixes i es podien dividir en dos grans grups: sexe fàcil (un 85%) i doblers fàcils (14,9%). Quedava un 0,1% de propostes diverses, que majoritàriament eren derivades de les dues anteriors, o si no, coses esotèriques que podien anar des de cursos de sanació mental fins a trobades d’experts en història alternativa (“era Shakespeare en realitat de Burgos?”)

Tot això volia dir que un algoritme –o dos algoritmes, o molts algoritmes, en Camús no se n’entenia, d’aquestes coses– havia decidit, en funció de les seves característiques, que aquestes propostes li havien de convenir. D’acord amb les dades que ell mateix havia deixat escampades per internet, es podia saber que era home, que tenia més de quaranta anys, que havia estat casat, que tenia dos fills que estudiaven a l’escola pública, i que pagava les quotes d’una hipoteca i d’un cotxe. De tot això, l’algoritme n’extreia que un personatge amb aquest perfil havia d’anar desesperat per tenir sexe i per aconseguir ingressos, necessàriament per aquest ordre.

Allò que sincerament impressionava en Camús era que hi hagués persones que, efectivament, picassin amb els correus trampa. Més que res, perquè era obvi que eren trampes. Els enviaven adreces falses com Horny Pussy o Beneficios Claros, per dir-ne només dues, i des de l’assumpte deixaven anar frases explícites que no diu ningú que tingui un mínim de coneixement, i encara menys a un desconegut. Però si els que enviaven aquest tipus de correus insistien a fer-ho, volia dir que devien tenir èxit. Volia dir que molta gent (no uns pocs casos aïllats, sinó molts) els obrien per veure què deien. Volia dir que molts homes més o menys com ell mateix, com en Camús, pensaven que realment existia alguna possibilitat, ni que fos remota, d’haver rebut un correu d’alguna dona que els demanava una trobada sexual urgent, o un avís d’una fantasmagòrica companyia d’inversions, o d’assegurances, o del que fos, que els garantia que existia, en algun lloc, una important suma de doblers que només s’havien de molestar a recollir. El fet que hi donassin, encara que fos una mica de credibilitat, ja indicava de quina manera desesperada, de quina manera rabiosa, desitjaven que els passàs qualque cosa a la vida. Qualque cosa referida al sexe o als doblers, preferentment, però si no, qualque cosa que valgués la pena de ser esmentada. Que existissin persones que obrien els correus falsos corroborava a en Camús la sospita que molta gent vivia unes vides extremadament mediocres (si és que la mediocritat pot ser extrema, aquesta ja seria una altra qüestió).

Però el fet evident era que molts hi queien. A en Camús li agradava recordar, i ho feia quan sortia el tema als sopars amb amics, que Josep Borrell (exministre d’Exteriors del govern d’Espanya, i actual alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat) havia estat en una ocasió víctima d’una estafa d’internet, d’aquestes d’aconseguir duros a quatre pessetes, segons havia fet públic ell mateix. També el divertia, a en Camús, haver-se assabentat que el nom en anglès spam, amb el qual se solia denominar aquest tipus de correus electrònics falsos o perillosos, tenia alguna cosa a veure amb els Monty Python, dels quals era fan de tota la vida.

Amb tanta prevenció i distància com posava als correus electrònics no desitjats, en Camús, tanmateix, es va sorprendre quan en va rebre un que afirmava haver estat enviat des del Departament de Presidència del Govern Balear, amb un assumpte que deia “missatge de la presidenta per a en Camús”. I es va sorprendre perquè mai havia rebut cap correu fals que s’assemblàs a aquell. A diferència dels correus falsos a l’ús, aquell no tenia cap indici que fes pensar que ho era. Estava escrit i presentat correctament, i no utilitzava el llenguatge cridaner i pintoresc que sovintejava als correus de pega que habitualment li arribaven. Si era spam, era un spam de categoria (una altra contradicció en els termes, com la mediocritat extrema: en Camús es divertia amb ell mateix, perquè es trobava enginyós). Un spam institucional, dirigit a ell que sempre havia bravejat de ser una mica àcrata.

Després d’uns quants dies de no decidir-se a esborrar-lo, i de donar-se raons a ell mateix (a veure per què la presidenta no havia de tenir un missatge per a ell: que potser no ho mereixia? No tenia prou nivell, o què?), en Camús es va decidir a obrir el correu que li enviaven del Departament de Presidència. Va fer clic amb el ratolí damunt la línia de l’assumpte, amb les lletres en negreta. La pantalla va parpellejar un instant i immediatament van aparèixer unes altres paraules en pantalla, en caràcters grans i vistosos. Les va llegir: Benvingut al Pacte Social i Turístic per a la Sostenibilitat de les Illes Balears, deien. I en Camús va comprendre, amargament, que li acabaven de prendre el pèl.u