La corrupció penetra a l’Ajuntament de Palma
PalmaÉs evident que a principi dels anys 90 el context econòmic internacional era difícil, en part a causa dels problemes de la guerra a l’Orient Mitjà que amenaçava la distribució mundial del petroli. A Espanya, les Olimpíades de Barcelona i l’Exposició Universal de Sevilla, el 1992, varen amagar la crisi que venia i que va esclatar una vegada acabats aquests esdeveniments. El deute públic era molt gran i l’atur també, raons que expliquen la preocupació del batle sorgit de les eleccions del 91, Joan Fageda, del Partit Popular. Fageda deia que l’Ajuntament que havia heretat tenia una situació econòmica molt precària, semblant a la situació econòmica de l’any 1945. Aquest argument tan inversemblant li va servir per justificar la supressió, entre altres coses, dels festivals internacionals de teatre i de jazz, dos festivals de molt èxit introduïts en l’etapa del govern d’esquerres.
A les eleccions següents, del 1995, el PP hi anava en solitari, sense UM. Va guanyar per una folgada majoria absoluta i l’esquerra es va fragmentar en tres parts: PSOE, PSM i Esquerra Unida. El mandat de 12 anys de Fageda va ser segurament el més uniforme de tota la història de Ciutat, un mandat que el PP va allargar quatre anys més, ja que el 2003 Catalina Cirer obtindria la majoria absoluta amb millors resultats i seria la primera dona batlessa de Palma.
La confiança que dona la majoria absoluta va permetre a Joan Fageda relacionar-se amb igualtat amb els mandataris del Consell de Mallorca i del Govern balear, cada vegada més poderosos. La primera legislatura, del 1991 fins al 1995, va haver de compartir el poder institucional amb els seus companys de partit, el president del Consell Insular de Mallorca, Joan Verger, i el president del Govern, Gabriel Cañellas. En la segona legislatura, del 95 al 99, va tenir Maria Antònia Munar de presidenta del Consell i Jaume Matas de president del Govern. En la tercera, i definitiva, va tenir una altra vegada Maria Antònia Munar al Consell i Francesc Antich, del PSOE, al Govern. Per tant, va saber conviure en l’escena política amb persones de partits diferents. En el seu llibre autobiogràfic, descobrim que una font de la seva inspiració política era Antonio Cánovas del Castillo, del qual cita: “La política és l’art d’aplicar en cada època aquella part de l’ideal que les circumstàncies fan possible”. Amb aquesta premissa s’entén el seu estil de govern de la ciutat, liberal i tolerant, que li va donar vots però va acabar debilitat per la corrupció, una urbanització descontrolada i la massificació turística.
Les successives majories absolutes de Fageda varen suposar la pujada de nous polítics i d’una nova manera de fer política, basada a entendre que la ciutat havia d’estar orientada al negoci i que alguns polítics se’n podien beneficiar si anaven vius. Paral·lelament, la pèrdua per part de l’esquerra de quatre legislatures seguides la va enfonsar i distanciar d’aquells que havien recuperat la democràcia i havien governat Cort durant 12 anys. Amb la baixada dels socialistes, l’esquerra sencera va baixar i els principals líders varen anar abandonant la política municipal, així com molts moviments socials que també anaren decaient, a més de la divisió provocada pel PP al moviment de les associacions de veïns.
