De la costa verge i brava a la costa urbanitzada

Girona“Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! […] Des de la Tordera al cap de Creus, i seguint el Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu i bordada pels besos de la bonança, com una exquisidesa de monja pacienta per qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps”. Són les paraules que va fer servir el periodista, poeta i polític Ferran Agulló per descriure el litoral gironí en un article publicat a La Veu de Catalunya el 12 de setembre del 1908, que es titulava “Per la costa brava”. Un escrit que, segons explica la llegenda -no exempta d’unes quantes versions-, es va convertir en el bateig de la costa gironina que, fins llavors, no tenia un nom comú.

Però el litoral que va conèixer Agulló i que va descriure al text és molt diferent de l’actual: aquell territori verge, format per poblets de pescadors mal comunicats per camins de sorra, es va convertir en una destinació turística que cada any rep milers de visitants provinents de tot el món, sobretot a l’estiu, quan els municipis costaners multipliquen per dos i per tres la població hivernal.

Una evolució i un creixement urbanístic que ha perjudicat la fauna i la flora del litoral, que han vist reduït el seu hàbitat natural. “El gran efecte va aparèixer amb el boom turístic dels anys 60 i 70: perquè es van començar a ressecar els aiguamolls i a fer malbé trams de costa, i van desaparèixer moltes espècies emblemàtiques com el corb marí emplomallat i la foca mediterrània”, exposa el naturalista i ornitòleg Jordi Sargatal.

Efecte barrera

Una de les conseqüències d’urbanitzar el litoral és que es crea “un efecte barrera entre el mar i la terra, el que alguns autors anomenen mur de formigó, de manera que no hi ha espais lliures naturals que uneixin els dos hàbitats; i aquesta connexió, que ha desaparegut, és necessària per al bon manteniment dels ecosistemes i per a la qualitat del paisatge”, indica el geòleg i responsable de recerca de l’Escola de Turisme de la UAB Francesc Romagosa. El geògraf Narcís Sastre afegeix: “Quan construeixes, substitueixes un hàbitat natural per un d’artificial i no només això, sinó que també pots provocar una fragmentació dels hàbitats”.

Per això aconsella que les urbanitzacions es facin com més compactes i concentrades millor: “No com illes segregades, perquè llavors crees una barrera i les espècies, que es mouen pel territori, no hi poden passar. I és important permetre una connectivitat ecològica per assegurar-ne la supervivència”.

De fet, una de les conseqüències de la pèrdua d’espais naturals és que s’ha reduït la població de determinades espècies, com el corriol camanegre i l’àguila pescadora, que han deixat de criar al litoral; i n’hi ha d’altres que actualment estan en perill d’extinció, com el duc, l’eriçó terrestre i l’òliba.

Destruir construccions

I malgrat que durant molts anys es van permetre atrocitats urbanístiques, també s’han fet passos importants per preservar el medi natural. Per exemple, la declaració dels tres parcs naturals: el dels Aiguamolls, el de Cap Roig i el del Montgrí i les Illes Medes, segons destaca Sargatal. “Els tres espais protegits han compensat moltes zones que havien desaparegut, i ara hi ha més fauna a l’Empordà que fa vint anys. Perquè va baixar molt després del boom, però els parcs han potenciat la vida de diverses espècies”.

Una altra manera de compensar errors del passat és tirant a terra antigues construccions, com es va fer amb el vell Club Mediterranée de Cadaqués i amb l’antiga urbanització de la Pletera de l’Estartit. El primer era una ciutat de vacances que es va construir als anys 60 al cap de Creus, formada per 440 edificacions a tocar del mar, 370 de les quals eren bungalous. Es va tancar el 2004 i al cap de sis anys la Generalitat va enderrocar totes les construccions i va recuperar el paratge de Tudela que havia inspirat artistes com Salvador Dalí.

El cas de l’Estartit

Més recent és l’exemple de l’Estartit. El febrer passat es va posar punt final al projecte de desurbanització per eliminar els elements construïts i abandonats als anys 90 a la platja de la Pletera i, després de quatre anys de feina, es van restaurar els aiguamolls per crear-hi un sistema de llacunes.

“Aquest cas mostra que també es pot optar per fer marxa enrere en comptes de continuar urbanitzant”, apunta Romagosa, que recomana, com també Sargatal, que s’aprofiti la moratòria i el nou pla director urbanístic (PDU) per frenar la construcció a la Costa Brava si es volen mantenir “els valors ecològics i naturals que la fan tan preuada”.

Per la seva banda, Sastre defensa fer un pas més: “S’ha de buscar una altra via de finançament municipal. Perquè ara mateix molts municipis tenen incentius perversos per urbanitzar, perquè el seu finançament està molt lligat a la construcció. I si no canvies aquest sistema o crees un instrument de compensació pressupostària, els incentius perversos continuaran allà mateix”.