Al creuer, la finestra indiscreta

PalmaPodria ser el cartell d’una pel·lícula de Wes Anderson, però no ho és: el que veieu aquí és una imatge d’un creuer estacionat al port de Maó. Els creuers, com diu el tòpic, són petites ciutats que suren. O, en molts casos, grans ciutats que suren. Un creuer és una embarcació amb xifres que maregen, o com a mínim embafen, només d’escoltar-les. Milers de passatgers, alguns milers més de tripulants, centenars de milers de tones de pes, centenars de milers de tones de combustible, desenes de cobertes, diferents comunitats de veïns, parcs d’atraccions, tobogans aquàtics, pistes d’aterratge, casinos, discoteques, desenes de milers de milles en itineraris que van de Miami al Pireu, passant per Egipte, el Marroc, Venècia o Sicília. O per Maó, o per Palma, o per Eivissa. Hi va haver un moment que ens vam arribar a creure que regularíem l’activitat dels creuers, però resulta que també són fonamentals perquè ens vinguin a donar menjar a la boca. Si més no, així ho defensen algunes associacions de comerciants, uns quants politicastres i altres formes parasitàries de la nostra societat rica i diversa. A Menorca ens havíem fet la il·lusió que aconseguien esquivar la plaga dels macrovaixells, però massacrar un dels ports naturals més grans i més bells de la Mediterrània, com és el port de Maó, perquè els nostres amables explotadors facin el seu negoci devia ser una temptació impossible de superar.

Sigui com vulgui, aquí tenim un creuer de mides del tot desproporcionades, atracat a Maó aquest estiu que acabam de deixar enrere. El que veiem és una de les cobertes, més concretament una zona d’habitacions, cadascuna d’elles amb la corresponent terrasseta. La imatge resultant fa pensar en un rusc d’abelles, en un dels capricis geomètrics de Mondrian, en una pel·lícula de ciència-ficció o en una historieta de 13, Rue del Percebe. Paradoxalment, tal vegada, la quadrícula estimula la imaginació. Sobretot si és una quadrícula poblada de figures humanes, com és el cas.

El primer que tal vegada ens crida l’atenció és la presència de persones vestides en bata de bany, allò que molts anomenen amb el castellanisme batín. No són bates que els viatgers hagin dut de ca seva, sinó que són, ostensiblement, peces de les que solen oferir els hotels (i, per tant, també els creuers) als seus clients. En veiem a la filera superior i a les dues d’enmig, només que una diferència ens inquieta: a les fileres centrals hi ha dues parelles (dona i home) vestits cadascú amb la seva bata, mentre que a la filera de dalt també hi trobam una parella, però dels dos individus que la formen, només la dona du la bata (mentre es pren un cafè, o una altra infusió, amb una tassa també blanca): l’home va vestit amb una dessuadora i unes bermudes, i sospitosament es cobreix els ulls amb unes ulleres de sol mentre li diu alguna cosa a la dona, que l’escolta seriosa (però sense amollar la tassa). Les parelles de les fileres d’enmig, per contra, estan en silenci i es dediquen a mirar distretament per la borda un paisatge que no veiem. Totes aquestes persones, a més, són maduretes, per no dir velles. Es tracta d’un creuer de jubilats? Semblen confirmar aquesta hipòtesi dues figures enigmàtiques de la filera que fa tres, comptant des de dalt: un home amb camisa de quadres, quasi fora de camp, i una dona amb una brusa rosada i una permanent que sembla acabada de fer. Van desaparellats, cadascú a la seva terrasseta, i cap dels dos no du bata. La dona té a les mans una càmera fotogràfica, i mira fixament algú o alguna cosa que es disposa a captar amb l’objectiu. Qui són aquest home i aquesta dona? Què cerquen? Per què han pujat al creuer?

On és la víctima?

L’enigma, però, s’amaga a la filera inferior. Qui són els dos subjectes asseguts a banda i banda de la tauleta, amb una altra tassa blanca entre tots dos? Què li diu el tal del cap pelat al paio musculat i sense camisa que l’escolta atentament? I al requadre contigu, qui és aquest personatge que fa un estirament amb els auriculars posats i que va vestit com si sortís d’unes proves per fer d’extra a un musical muntat per una companyia teatral independent? L’aroma del crim sura a tota la fotografia: ja només us falta fixar-vos-hi encara una mica millor i descobrir on han deixat la víctima.