El creuer de les gavines
Tal com ho veim a la foto, fa l’efecte que les gavines ataquin el creuer, a l’estil del famós film de Hitchcock
PalmaEls ocells, a les imatges, quasi sempre són inquietants. Trets dels llibres, els articles i els reportatges sobre ornitologia i sobre noms d’ocells, que són els coneixements més civilitzats del món, quan els ocells apareixen en una fotografia o en una pel·lícula aporten una presència misteriosa. Naturalment, això és perquè volen i ens fan enveja: ja ens agradaria als humans poder volar, i d’aquí fa milers d’anys que ploram. Hem inventat i construït tota casta d’artefactes que d’una manera o altra ens aixequen de terra, però volar, no volarem mai. Els ocells, en canvi, només han d’obrir les ales i ja travessen el cel. En comparació amb nosaltres, la seva superioritat és inqüestionable.
També hem construït artefactes per navegar, perquè de nedar sí que en som capaços, però amb grans limitacions. Altra vegada, no resistim la comparança amb els animals: una simple sardina pot nedar més de dos mil quilòmetres a la recerca d’aigües càlides, mentre que el més preparat dels humans (Michael Phelps, per exemple) estableix un rècord si neda quatre-cents tristos metres en quatre minuts. De manera que –fa milers d’anys, també– construïm embarcacions: barques, canoes, piragües, xalupes, llanxes, velers, llaüts, gavarres. A les imatges, els vaixells surten afavorits: van associats amb una certa idea d’alegria, de llibertat (quan aquesta paraula no havia estat confiscada per la dretota), fins i tot de calma, malgrat les mil i una històries de naufragis i de desastres mariners, i a pesar de la funesta presència dels bucs de guerra de totes les èpoques i països. Segurament, la bona premsa dels vaixells tingui a veure amb el fet que no són causants del misteri, sinó que el solquen. La mar és misteriosa, el vaixell s’hi aventura. Amb nosaltres a bord.
Per altra banda, una cosa és parlar d’ocells, en general, i una altra de diferent és parlar de gavines, en particular. De la mateixa manera, tampoc és el mateix parlar de vaixells que fer-ho de creuers. Això succeeix perquè tant les unes com els altres són els carronyers de les respectives espècies. El creuer és al vaixell el que la gavina és als ocells: una bèstia que s’alimenta de carronya. Bèsties més aviat grans o molt grans, que alguns troben boniques, però que no duen res de bo. Temps enrere, les gavines varen protagonitzar alguns poemes, a càrrec de poetes que els varen donar un prestigi clarament immerescut. Tal vegada això expliqui que, anys més tard, la gavina acabàs sent el logotip del Partit Popular, que es caracteritza per la rectitud i exemplaritat dels seus dirigents i que ara mateix tenen oberta una estimulant croada contra la corrupció política. Segur que, si els hagués passat pel cap que es tractava d’un ocellot rapinyaire, no l’haurien volgut a la seva imatge corporativa.
Depredadors oportunistes
Cadascú en el seu ram, dèiem, tant les gavines com els creuers són depredadors oportunistes, de mala raça. Tal com ho veim a la foto, fa l’efecte que les gavines ataquin el creuer, a l’estil del famós film de Hitchcock. En realitat, l’únic que fan és sobrevolar-lo a la recerca de menjar, perquè els passatgers n’hi llencen. A part d’això, alguns d’ells –dels passatgers– fan fotos de les gavines, perquè un creuer no és res sense les seves fotos compartides a les xarxes socials. Un altre, de la piscina estant, s’ho mira amb ulleres de sol, banyador, còctel a la mà i posat de fanfarró, com un bon cunyat. És fàcil sentir els xiscles de les gavines, les veus dels que se les miren, la remor del motor. Fins i tot, és fàcil recordar sensorialment la calor del sol alt, l’olor de la mar mentre la navegació va endavant.
En algun moment, el creuer amarrarà a un port –el de Palma, per exemple– i els passatgers baixaran a fer una volta pel centre de la ciutat que sigui. No es comportaran, tampoc, de manera molt diferent de la de les gavines.