Crida’m d’una cabina

PalmaRetiren les darreres cabines telefòniques de Palma (les darreres 115, que són les que queden) i això ha despertat una certa nostàlgia. No és que les cabines telefòniques tinguessin gens de prestigi ni de predicament entre la ciutadania; encara tenien menys ús: ningú les feia servir –tot fa pensar que tampoc no n’hi havia cap que funcionàs– i quasi totes presentaven un aspecte d’abandonament ben evident. S’havien convertit en un d’aquests elements del mobiliari urbà que es tornen invisibles, que els passam pel costat sense fer-ne més cas de l’imprescindible per no ensopegar-hi. Una andròmina, un trasto inútil. Però l’anunci de la seva retirada, amb la consegüent i definitiva desaparició de la nostra vida quotidiana, ha generat aquesta reacció nostàlgica que dèiem.

Tal vegada hi tengui a veure l’historial cinematogràfic, certament notable, de les cabines telefòniques, un fet que els confereix glamur i potència icònica. En això, com en tantes coses, Spain is different, i ho és pel fet de tenir tot el segment central del seu segle XX infectat per una dictadura feixista. La cabina, el magistral migmetratge d’Antonio Mercero amb José Luis López Vázquez de protagonista, continua i continuarà sent la més important aportació del cinema espanyol a la filmografia sobre cabines. La història d’un home qualsevol que queda atrapat sense més explicacions dins una cabina telefònica, de la qual no el podran treure ni els bombers ni ningú, i que finalment és duit a un magatzem ple de moltes altres cabines, cadascuna amb un cadàver a dins, perquè ell també s’hi mori. La pel·lícula, que va obtenir un merescut reconeixement internacional, admet lectures existencials i fins i tot religioses, però també té una clara dimensió política que la converteix en una metàfora del franquisme, del tancament de tot un país sota l’asfíxia feixista: una asfíxia que acaba amb totes les llibertats i els drets dels ciutadans, i que per tant també els converteix en morts en vida, cadàvers dins un sarcòfag. Quan es va rodar aquesta pel·lícula, l’any 1972, de cabines telefòniques n’hi havia arreu del món, però a l’Espanya franquista havien estat instal·lades per Telefónica, un dels sinistres monopolis amb què la dictadura s’assegurava el control de grans mercats. D’alguna manera, quedar tancat dins una d’aquelles cabines (que al film surt estilitzada amb un color vermell que recorda el de les mítiques cabines telefòniques britàniques) tenia una càrrega simbòlica de la qual Mercero sap treure profit.

En d’altres latituds políticament més afortunades, les cabines telefòniques han anat associades a les pel·lícules romàntiques (els enamorats les feien servir per concertar cites o per dir-se coses amoroses a través de l’auricular, d’amagat) i a les de gàngsters (els mafiosos es comunicaven preferentment a través de cabines perquè les telefonades eren més males d’interceptar per la policia). En un cert moment de la història del cinema, varen representar la modernitat respecte d’aquelles pel·lícules en què el personatge parlava directament amb l’operadora per demanar-li que el posàs amb determinat telèfon (tots començaven per 555), o directament amb una persona concreta. En tot cas, les cabines duien lligada una certa idea de confidencialitat, fins i tot de clandestinitat. Per això també servien (les antigues, que consistien en cubicles tancats de vidre i alumini) com a punt de trobada, i fins i tot refugi, per a fumadors, bevedors i amants amb presses, particularment en nits d’hivern fredes i plujoses. Tampoc s’hi estaven molt de temps, perquè les cabines solien estar il·luminades per dins amb un fluorescent (magre), o situades a prop de qualque fanal, i passàs el que passàs a dins, es veia d’un tros enfora.

El trasto més beneit del món

En fi, després es varen imposar les cabines obertes i bona part d’aquests usos i costums de la vida urbana varen desaparèixer. De tota manera, varen seguir sent utilitzades durant un bon grapat d’anys, i fins i tot varen conviure amb els mòbils, si més no fins a l’era dels mòbils dits intel·ligents. Al costat del mòbil intel·ligent, el telèfon de cabina es va convertir a ulls de tothom en el trasto més beneit del món, i aleshores sí que el seu desús i la seva obsolescència varen ser la crònica d’una mort anunciada. Aviat les cabines (obertes) varen servir sobretot per deixar-hi els tassons de calimotxo o les botelles de la botellada, o els cartronets que sobraven després d’haver confeccionat el filtre del porro. Vàreu provar alguna vegada (perquè havíeu perdut el mòbil, o l’havíeu deixat a casa, o se us havia esgotat la bateria) de telefonar des d’una cabina des de, siguem generosos, l’any dos mil ençà? No funcionaven mai. Això, si no havien estat vandalitzades i l’únic que en quedava, del suposat telèfon, era el caixó, o el suport, o un cable mutilat sense l’auricular que se suposava que hi havia d’haver al seu extrem. En el cas raríssim que la cabina estigués intacta i provàssiu de fer-la servir, el més normal era que s’empassàs les monedes sense que arribàs a donar mai línia. Hi havia un també suposat botó de devolució de les monedes, però aquest sí que no va funcionar mai, ni en els bons temps de les cabines ni els de la seva decadència.

I la decadència, com va deixar escrit qualcú, és un riu que desemboca a la mar, que és la mort. En quedarà també, de les cabines, el record de les telefonades gamberres fetes a hores intempestives al telèfon d’algun contrari, havent obtingut el seu número a la guia telefònica. Però aquesta, com se sol dir, ja és una altra història.