PalmaCristòfol Pons Tortella va tenir una vida de pel·lícula. Morí el 1998 a Andorra la Vella a noranta-un anys. Els darrers anys passava els estius en una caseta de pescadors a s’Estanyol (Llucmajor), enmig de la natura. Allà, sempre que podia, el visitava l’historiador Emilià Páez, qui avui, des de la pàgina d’internet Anarcoefemèrides, es preocupa de mantenir viva la memòria dels grans oblidats de la Transició, els anarquistes, també coneguts com a llibertaris.
“En Tòfol -assegura Paéz- era un militant arquetip de l’època, que, com tants altres, oferí la seva vida per a una causa. Quan el vaig conèixer no era un vell malsofrit. Es feia estimar pel seu vitalisme. Li encantava compartir les seves vivències amb gent jove com jo, que ja era anarquista”. Vint anys després de la seva mort, el 2018, Memòria Llibertària de Menorca i l’editorial Calúmnia li varen retre homenatge amb el documental Fora de sa ciutat: Una aproximació a la vida de Cristòfol Pons. I ben aviat els historiadors Jordi Maíz i Tomeu Miquel publicaran el primer volum de les seves interessants memòries.
Pons era fill d’una mallorquina i d’un menorquí. Va néixer a Ciutadella el 1907. Amb tretze anys ja es rebel·là contra els seus pares, que volien que fos militar o capellà. Aleshores l’enviaren a Cuba, on tenia uns familiars. A l’illa caribenya conegué el bandoler Patomacho, qui el posà en contacte amb el destacat militant anarquista Domingo Germinal. Sota el seu mestratge s’imbuí del pensament llibertari a través de la lectura de Kropotkin i de Guyau.
Contra Franco
El 1927 el jove menorquí tornà a Ciutadella i de seguida es feu militant del moviment anarcosindicalista de l’illa. El 1932 es traslladà a viure a Palma i es posà a fer de sabater sense deixar de banda el seu esperit reivindicatiu. Així arribà a ser president del sector anarcosindicalista de la societat de sabaters La Igualtat. També col·laborà en el periòdic del moviment Cultura Obrera i en la fundació de l’Ateneu de Divulgació Social La Llibertat, tot un referent de l’anarquisme. El novembre del 1933 va patir les càrregues de la policia en una manifestació en ple carrer de Sant Miquel de Ciutat. Va rebre un tret de bala a l’estómac, que gairebé posà fi a la seva vida. Al cap d’uns mesos, en recuperar-se, decidí passar a l’acció armada. Un dels seus objectius fou Francisco Franco, de 41 anys, qui des del febrer era comandant militar de Balears a instàncies del president de la Segona República, Manuel Azaña.
“Pons -recalca Paéz- no podia veure ni en pintura Franco. Era el típic general africanista. A més, l’octubre del 1934 també participaria en la repressió de la coneguda com la Revolució d’Astúries, una insurrecció obrera organitzada pel moviment anarquista”. El 12 de novembre de 1934 el menorquí esperà el futur dictador davant la Seu, on havia de presidir un acte oficial. Una trobada, però, inesperada amb un conegut avortà l’operació. Franco, que al cap de pocs mesos seria destinat a la Península, mai no va saber res d’aquell atemptat frustrat.
El juliol del 1936, en produir-se l’aixecament feixista, el menorquí, de 29 anys, ja vivia a Barcelona. El sindicat de la CNT, que aleshores era hegemònic a tot l’Estat, havia sol·licitat la seva ajuda. A la ciutat comtal Pons s’integrà en el grup anarquista Los Inexhaustos, amb els quals va combatre a peu de carrer durant els primers dies de l’Alzamiento. Un mes després, a mitjan agost, no dubtà a sumar-se a l’expedició republicana de reconquesta de Mallorca i les Pitiüses encapçalada pel capità Alberto Bayo. Ho feu dins l’anomenada Columna Roja i Negra, formada per uns quatre-cents anarquistes.
En haver acabat amb la resistència a les Pitiüses, Pons i els seus companys se’n varen anar amb una barca de pesca cap a l’arxipèlag de Cabrera, des d’on volien agrupar forces per començar una guerra de guerrilles per enderrocar els feixistes a Mallorca. Bayo els donà instruccions per fer una maniobra de distracció a l’illa de la Dragonera, però els anarquistes s’hi negaren. Aquella expedició acabà malament. Hagué de recular al cap de dues setmanes. “Pons -assegura l’historiador- sempre deia que Bayo havia organitzat malament el desembarcament a Portocristo. Ell era de la idea d’anar directament cap a Palma. Bayo, però, va decidir esperar a veure què passaria. Confiava en un aixecament de la població que mai no es va produir”.
Després d’aquella desfeta, Pons retornà a Barcelona. L’octubre del 1936 la Generalitat el nomenà director general de les Indústries Socialitzades del Calçat. Durant els fets de maig del 1937 (del 3 al 7 de maig) sortí un altre cop a lluitar al carrer. Volia defensar els seus companys anarquistes de les forces d’ordre públic de la Generalitat. Aquells enfrontaments, que acabaren amb cinc-cents morts, significaven la culminació de les tensions entre comunistes i anarcosindicalistes en el si de les institucions republicanes. Els primers prioritzaven guanyar la guerra per tal de dur a terme posteriorment el programa revolucionari. Els segons, en canvi, propugnaven la simultaneïtat d’ambdós objectius.
Lluita revolucionària
El paper que tingueren els anarquistes en la Guerra Civil ha estat estudiat en profunditat per l’historiador uruguaià Rodrigo Vescovi, català d’adopció. Va tenir l’ocasió d’entrevistar Pons el 1996, dos anys abans de la seva mort. “A Barcelona varen ser els anarquistes els qui aturaren les forces franquistes. Tenien molta d’experiència en estratègia militar. Sabien actuar molt ben coordinats. A mi Pons em confessà que s’havia vist obligat a matar gent. Ell veia la violència revolucionària com una defensa contra l’explotació i l’opressió burgesa”.
L’historiador recalca que la Guerra Civil també va ser, en part, conseqüència de l’existència del moviment anarquista: “Ja feia temps que intentaven fer la revolució. Eren contraris al sistema capitalista d’aleshores i s’avançaren al seu temps en qüestions molt actuals com la protecció del medi ambient i la defensa dels drets de les dones. L’octubre del 1934 ja havien fet sentir la seva veu a Astúries. Aleshores, però, la República va reprimir aquells llibertaris i els va enviar a presons flotants a Àfrica. Després el colpistes decidiren posar ordre a la seva manera”.
En caure Barcelona el 26 de gener de 1939, Pons travessà la frontera pirinenca. El seu destí fou el mateix que la resta de 460.000 refugiats espanyols: els centres d’internament al sud de França, entre ells, el d’Argelers. Se n’arribà a escapar set vegades. Sempre, però, l’enxampaven i el traslladaven a un nou centre. El menorquí mai s’oblidaria d’aquell infern. Així ho relatà a Vescovi: “Ens volien mantenir aïllats perquè érem un problema d’ordre públic. En un dels camps, des de les torretes de vigilància ens apuntaven soldats senegalesos. No teníem ni tendes de campanya ni res. Passàrem l’hivern amb unes mantes, a la intempèrie. Cada matí dos o tres companys apareixien morts”.
Aviat Pons fou posat a treballar com a llenyataire al sud de França. Va ser aleshores quan s’integrà en la resistència amb els maquis francesos, els coneguts guerrillers de muntanya. Finalment el menorquí va ser alliberat i s’instal·là a Tolosa com a modelista. Allà va contreure matrimoni amb Maruja, una espanyola viuda d’un altre líder anarquista amb qui tingué dues filles. La seva casa donaria aixopluc a perseguits pels nazis.
Organització ETA
Durant aquells anys clandestins Pons hagué d’adoptar diversos àlies, com per exemple El Rubio o Pelayo. Va ser detingut uns quants cops per la Gestapo, la policia secreta oficial de l’Alemanya nazi. “Mai -assegura Emilià Páez- varen ser detencions que implicassin tortures. Mai no va estar a punt de ser executat. L’aturaven i li demanaven els papers. Però ell sempre duia documentació falsa i se’n sortia”. Després de la derrota alemanya, el menorquí es traslladà a Hendaia, on fou nomenat delegat de Frontera i secretari local de CNT. Es dedicava a donar suport logístic a la guerrilla llibertària que combatia a Espanya, entre ells els famosos germans catalans Sabaté.
En morir Franco, Pons es reuní amb els seus companys llibertaris per decidir què feien amb les armes que tenien. Optaren per donar-les a un grup de bascos que continuaven amb la seva lluita antifranquista, ETA. Páez va parlar sobre aquest tema amb el menorquí els seus darrers anys a s’Estanyol: “Em va reconèixer que, en vista del que va fer ETA després, no ho hauria fet. Insistia que s’havien d’agafar les armes només quan no hi ha més remei”. La biografia de Pons s’ha d’entendre dins d’una gran moguda col·lectiva de persones anònimes que somiaren una societat més justa sense amos ni patrons. Avui, per desgràcia, sembla que la utopia ha donat pas a la resignació.
Els Norats
Abans d’acabar la Guerra Civil, Cristòfol Pons va estar a temps de partir a l’exili. Pitjor sort varen tenir els coneguts “talps de la postguerra”, que durant anys visqueren amagats per por de represàlies del règim franquista. Confiaven que els aliats, després de derrotar els nazis a la Segona Guerra Mundial, farien el mateix amb el nostre dictador. La figura d’aquests valents supervivents ha estat recentment reivindicada a la pel·lícula La trinchera infinita (2019), de Jon Garaño, Aitor Arregi i José Mari Goenada. El seu protagonista és Manuel Cortés, batle republicà de Mijas (Màlaga), que va estar trenta anys amagat dins un forat a la paret de casa seva. Pogué sortir d’aquella trinxera particular el març de 1969, any en què la dictadura va promulgar un decret pel qual prescrivien tots els presumptes delictes comesos abans de la fi de la guerra.
A les Balears, tot i que hi hagué republicans que s’amagaren, no ho feren tants d’anys com Manuel Cortés. Fou el cas de Gabriel Amengual Dolç Pereta, de Santa Maria. Estigué ocult a casa seva set anys, del 1936 al 1943. Només la seva dona sabia on era. De Santa Maria també foren els Norats, que ha estudiat l’historiador del poble Mateu Morro al llibre Muntanyes de Coanegra (Documenta Balear, 2010). Eren pare i fill, Honorat (Norat) i Jaume Trias, de 45 i 20 anys, respectivament. Residien a Santa Maria, encara que procedien de Pòrtol. Un era comunista i l’altre socialista. Feien de carreters. Durant tretze anys s’esmunyiren entre els boscos de la serra de Tramuntana.
L’odissea dels Norats començà el 28 de juliol de 1936, només deu dies després de l’aixecament feixista. Escaparen a una finca que tenien prop de Son Torrella, a la vall de Coanegra. Passaven pena que els afusellassin per la seva ideologia progressista. Armats, s’anaren movent principalment per les muntanyes dels municipis de Santa Maria, Bunyola i Alaró. Visqueren dins coves i barraques de carboner. “Es toparen -assegura Morro- amb els falangistes en diverses ocasions i més d’una vegada corregueren enmig dels xiulets de les bales. Si varen poder sobreviure tants d’anys en clandestinitat va ser gràcies a l’ajuda de veïns de la zona, que, jugant-se la vida, els proporcionaven menjar, roba i els informaven dels moviments dels seus adversaris”.
Aquells mateixos veïns foren els qui, davant la inacció dels aliats, el 1949 prepararen la fuita amb barca cap a l’Alger dels llegendaris fugitius. En la seva terra d’adopció, pare i fill primer treballaren al camp i després en la construcció. Aviat Jaume conegué la que seria la seva esposa, una al·lota eivissenca de Sant Joan de Labritja. El 1961 el matrimoni es traslladà a viure a Santa Eulària del Riu, on obriren una botiga de queviures. Temien ser assassinats durant la revolta dels algerians contra els francesos.
“Aquells anys -afirma l’historiador- els Norats s’atreviren a visitar en diverses ocasions Santa Maria. Un dia, en un cafè, en Jaume es trobà amb el falangista que més furiosament els havia perseguit. En veure’l, el falangista es va emocionar i li va demanar perdó”. El patriarca d’aquella peripècia va morir a Eivissa el 1981, a noranta anys. Aleshores Morro decidí anar a l’illa pitiüsa per entrevistar el seu fill. Aconseguí que el seu poble natal li fes un acte de reconeixement abans que morís el 2003, a vuitanta-set anys. El 2017, en record d’aquells herois silenciats, s’instal·là un monument en forma de pedra a Baix des Puig, un llogaret situat entre Santa Maria i Bunyola. IB3 Televisió igualment els dedicà un capítol de la docuficció Desconeguts.
