Cròniques a Marivent

PalmaUn any més s’ha celebrat la bonica i tradicional recepció estiuenca dels reis d’Espanya a Marivent sense que m’hi hagin convidat, una situació clarament anòmala que sens dubte només pot ser conseqüència del traspaperament de les meves dades de contacte (avui dia el populatxo fa les coses en digital, però en els llocs seriosos, com la casa reial, encara es fa tot en paper, i els papers, ja se sap, es traspaperen). Tinc per estrenar un camí d’escriptura que podria comportar per a mi, ho pressent, entrar en sèrio a la glòria del cel, com deia Salvat-Papasseit, i aquest camí no és altre que el de la crònica rosa. Sense sortir de Mallorca, tenim el millor material (la presència dels Borbons a l’illa, sostinguda en el temps a pesar d’escàndols i daltabaixos, és una font inesgotable) i fins i tot els millors mestres del gènere. N’hi ha un, de cronista, que considera molt més interessant explicar les seves aventures dins el món de la pomada que no les dels famosos, fins al punt de ser l’autor del millor peu de foto no ja de la història de la premsa rosa, sinó de tota la història de la premsa. A la foto en qüestió hi sortia una aristòcrata enjoiada i operada, de nom posem per cas Olita Sgaporsnaia, acompanyada pel cronista en qüestió. I el peu de foto era: “Yo y Olita Sgaporsnaia”. Això només està a l’abast dels millors.

Per altra banda, jo no faria com aquests polítics d’esquerra que, a damunt que el rei i la reina són considerats amb ells i els conviden a la recepció, no tenen altra idea que penjar la invitació a Twitter o a Instagram només per dir que no hi aniran. Només la invitació ja és tota guapa: de cap manera es tracta d’un vulgar correu electrònic o –encara pitjor– d’un whatsapp, sinó d’un targetó ben gros (un targetot) imprès damunt paper d’una qualitat excepcional, amb una tinta que deu ser bona per menjar i tot, i unes lletres plenes de reganyols que convoquen l’interessat o interessada. “Su majestad el Rey, y en su nombre el jefe de su Casa, tienen el honor de invitar al/la señor/a don/doña [aquí, nom, cognoms i càrrec o ofici] a la recepción que Sus Majestades los Reyes ofrecerán [aquí, dia i hora] en el Palacio de Marivent”. La frase “en su nombre el jefe de su Casa” s’ha de reconèixer que té un redactat una mica estrany que pot donar peu a confusions: vol dir que, a més del rei d’Espanya (la reina es veu que no hi pinta res, en l’assumpte), també sou convidats pel cap de la seva casa: no la de la vostra, sinó de la casa del rei, ja que cap de la casa reial és un càrrec (i un senyor càrrec, puix és la mà dreta del cap d’estat) que també pagam amb els nostres impostos i que actualment està ocupat pel senyor Jaime Alfonsín Alfonso, cosa que sens dubte vostè necessitava saber.

A les meves cròniques mariventianes no hi faltaria mai un esment al fascinant senyor Jaime Alfonsín Alfonso, i puc veure sense esforç una foto en què sortíssim retratats el cap de la casa reial i un servidor, amb el peu de foto: “Yo y don Jaime Alfonsín Alfonso”. Intentaria repetir la mateixa operació fotogràfica, amb la mateixa estructura de peu de foto, amb tots els convidats a la recepció, i així sortiria una galeria fotogràfica especialment lluïda: “Yo y el comandante general de Balears, Fernando Luis Gracia Herreiz”; “Yo y don Jordi Campos, de Vox”; “Yo y doña Leonor, que tiene el Toisón de Oro”. Seria entranyable.

Soparia amb molt de gust als estables, o a la sentina, o allà on sigui que serveixen el sopar a la premsa, i seria el company més alegre i entusiasta de tots pel fet de tenir la fortuna de poder compartir amb ells aquella vetllada de somni. Ponderaria la distinció del rei Felip VI, que no tan sols és natural sinó que ha estat treballada durant dècades de preparació per accedir al tron i administrar-lo amb mà ferma; la bellesa també natural (de les dones, ja se sap, se n’ha de elogiar la bellesa, sense cap altra qualitat) de la reina Letícia, i en particular de l’alegria que traspua tota ella cada vegada que es troba a Mallorca. Posaria malnoms als majordoms i a les criades, tocaria els cabells als infants, comentaria amb profusió l’encert d’haver celebrat, enguany, la recepció a l’aire lliure, per evitar les calorades i els sufocaments, tindria paraules per a cadascun dels jocs de sabates i combinacions de pedreria, i aplaudiria amb ganes el somriure lluminós dels representants de la societat balear, des del bisbe de Mallorca Sebastià Taltavull, a qui es veu més content a Marivent que no a un menjador social, fins a l’actor Joan Carles Bestard, de qui només cal lamentar que no acudís a la cita caracteritzat del seu personatge de Madò Pereta, que tant ha aportat a l’escena mallorquina moderna.

Un edifici usurpat

Ometria detalls innecessaris, com ara el fet que Marivent sigui, de fet, un edifici usurpat, ja que els seus propietaris (l’artista Joan de Saridakis i la seva dona Annunziata Marconi) el van cedir a les autoritats mallorquines perquè fos un museu i un centre cultural, no un lloc perquè hi desfilassin un estol de bufes a retre honors a un rei fracassat, arrenglerat políticament amb l’extrema dreta nacionalista i desacreditat internacionalment. O bé que el cap d’estat anterior i pare de l’actual, Joan Carles, hagi comès diversos delictes fiscals reconeguts per la Fiscalia, només que arxivats perquè han prescrit i s’emparen en la inviolabilitat del rei. Ometríem aquest tipus de coses i ens fixaríem intensament en com mira la reina Letícia la seva sogra, la també reina (però menys, ara) Sofia, aquella dona de qui el poble ras sempre comenta que ella sí que en sabia, de fer de reina.