“Cuidar i donar calor familiar al fill d’altres és enriquidor”

PalmaLa nina de tres anys que juga amb la plastilina reclama ser atesa com una filla ho faria amb una mare. Però Virgínia –funcionària de 46 anys, soltera i sense parella– no l’ha parit. A 41 anys va sentir la crida de la maternitat, però no la clàssica. “No volia tenir fills biològics i no havia format una família, però volia llevar-me les ganes i, alhora, ajudar”, explica. Podia conciliar i va decidir acollir temporalment un nin. “Com que no tenia experiència, em vaig estrenar en tots els sentits. Volia intentar-ho, que els pares d’acolliment siguem un pont és un avantatge. Donam una llar i oferim un futur a aquests nins”, explica.

Virgínia va contactar amb l’Institut Mallorquí d’Assumptes Socials (IMAS), responsable del programa d’acolliment familiar i allà va saber que n’existeixen de dos tipus: cangur o niu. El primer és temporal per a nins de 0 a 6 anys: si és urgent (pendent que es decreti algun tipus de mesures) pot durar fins a sis mesos; si no, es perllongarà, d’entrada, no més de dos anys. El segon (de 7 a 18 anys) és permanent. En tots dos casos es manté el contacte amb la família biològica, a la qual se li ha retirat la tutela perquè no compleix les condicions exigibles per cuidar-los. Però en cap dels dos casos el procés culminarà en una adopció. No és l’objectiu del programa i el menor conservarà sempre legalment els seus cognoms.

Els requisits per poder acollir inclouen tenir entre 25 i 55 anys, uns ingressos mínims, un habitatge d’almanco dues habitacions i no tenir fills menors de dos anys. El procés es desenvolupa amb totes les garanties per al benestar dels nins. Els sol·licitants han de presentar un certificat d’antecedents sexuals i penals, respondre un qüestionari i assistir a un curs formatiu de vuit sessions. Després, els beneficis per als menors acollits són múltiples, segons la pedagoga de l’IMAS Bel Comas: “És una mesura de protecció, la millor per als que més ho necessiten. Assoleixen una major estabilitat i una integració més social no estigmatitzada perquè no viuen en un centre d’acollida”.

Les famílies reben un mínim de 500 euros mensuals per cobrir les despeses més bàsiques, així com altres ajudes per a menjador, llibres de text o activitats extraescolars. Tenen també l’assessorament dels tècnics i un telèfon 24 hores per resoldre qualsevol dubte.

L’IMAS va posar en marxa el programa d’acolliment familiar fa ara dues dècades. Actualment, tenen 487 infants en acolliment i un número similar roman en centres. “Tenc la sensació que va minvant el compromís social amb aquest tema. Abans la gent estava més sensibilitzada i, ara, en canvi, és cada vegada més individualista”, lamenta Comes.

Maria i Pau (noms ficticis) estan casats, tenen 50 anys i un fill que en té nou. Encaixen de ple en el perfil mitjà de les famílies acollidores a Mallorca, que solen ser parelles d’entre 40 i 55 anys amb descendents. Aquest matrimoni feia temps que pensava “aprofitar l’estructura familiar creada per donar una oportunitat a altres nins”, assegura Maria. Sabien (perquè és una de les regles) que no els assignarien un nin més gran que el seu fill. Varen sospesar pros i contres i van optar per l’acollida Cangur, la de caràcter temporal. Varen emplenar el qüestionari, varen passar l’entrevista i les vuit sessions del curs. “Semblava dissenyat per llevar-te les ganes. Et plantegen les pitjors situacions, perquè sàpigues on et fiques: problemes de conducta o relatius als contactes amb la família biològica”, relata Pau. No va tenir un efecte dissuasiu en la parella. Més aviat al contrari. Els van assignar “una MENA de quatre anys”, una menor que va arribar sense els pares en una pastera des de l’Àfrica. El seu cas és especial, perquè el retorn de la petita no és molt factible. No obstant això, el matrimoni té clar que podria ser donada en adopció. Perquè així li ho varen aclarir i així, d’entrada, ho estableixen els documents que han signat. “Et preparen per a la sortida des del dia que arriba, però preferim no pensar què passarà. Nosaltres continuarem amb ella fins al final, sigui el que sigui”.

La nina du amb ells un any i dos mesos. El primer dia d’escola –només dues setmanes després d’arribar– i, amb la barrera de l’idioma, Pau va sentir “molta angoixa”, perquè no podia explicar-li que aniria a cercar-la, que no l’havien portat allà per abandonar-la. La presència del fill biològic la va tranquil·litzar. Es va convertir en el seu model, el seu guia i referència. Avui, la nina domina la llengua amb un nivell més alt que la resta de companys de classe. “És una campiona, amb una autonomia, educació i capacitat d’adaptació de deu”, destaca, orgullós, Pau, a qui va costar guanyar-se la confiança i l’afecte de qui tracta com una filla. “Al principi, érem com a proveïdors de serveis”, fa broma, abans de recomanar l’experiència. “Diria a tothom que ho intenti, si pot assumir el compromís. El programa és una meravella i els tècnics són increïbles”, assegura. Maria incideix en com d’“enriquidor” resulta “cuidar el fill d’una altra família”. “I saber que tornarà amb els seus i tu li hauràs evitat estar en un centre. Hauràs aconseguit que tingui la calor d’una família”, conclou.

Virgínia sí que sap què suposa acomiadar-se d’un nin acollit. Ho ha fet més d’un pic. El primer tenia quatre anys “i molts problemes”, però ella va ser “la seva infermera, la seva mami” i li va donar “tot l’amor possible”. “Li faltava atenció i afecte. Vàrem estar junts un any i mig i el comiat va ser fàcil. Quan em van dir que havien trobat uns papis, els dos estàvem preparats. Va ser molt emocionant lliurar-lo en adopció”. Per respecte als adoptants, Virgínia prefereix no mantenir el contacte una vegada ha complert amb la seva comesa. En una altra ocasió, es va fer càrrec d’un bebè i va gaudir de la baixa maternal. “Tens tots els drets i permisos d’un fill biològic”, aclareix.

Ara té cura i cria des de fa tot just dos mesos aquesta nina que juga amb la plastilina. “Érem una desconeguda l’una per a l’altra. No et donen informació sobre la seva situació prèvia, però saps que si te la duen és perquè hi ha motius suficients. A vegades, deixen una vida enrere que desencadena que plorin a la nit o tinguin por. Però la teva funció és acaronar-los, donar-los una bona infància”. I les famílies biològiques, amb les quals pot creuar-se durant les visites, valoren aquesta generositat. “Ells saben que jo no som la culpable d’aquesta situació, sinó la persona que es preocupa per la seva filla fins que, tant de bo, pugui tornar amb ells. Aquesta és la meva funció”.

Els comiats no sempre són fàcils i un va agafar Virgínia amb la guàrdia baixa. Aquí va pensar “mai més”, però continua ajudant. “Em fa feliç, és una manera de vida que he creat. La família i amics em demanen per què torn a fer-ho si tot això m’ha fet plorar. Jo els record com he gaudit fent coses amb ells que no faria sola: viatjar, anar d’acampada o veure musicals, que m’horroritzen. La seva felicitat és la meva”, confessa.

Joana té 17 anys i, des dels quatre, ha conviscut amb menors en acolliment a qui ha considerat germans. “No tenc dubte que part de la meva personalitat està influïda pels nins que hem tingut a ca nostra”, reconeix. Té dues germanes biològiques de 35 i 26 anys. I altres dos (de 8 i 13 anys), que van arribar de bebès i ja són part de la seva família. “Per a mi no existeix diferència entre uns i altres. Els estim igual. No em planteig la vida sense cap d’ells”. No haurà de fer-ho perquè el seu acolliment és permanent, però per a qui van formar part de la seva vida temporalment, la seva mare va aportar una frase que Joana recorda: “Deia que, quan els fills creixen, també els has de deixar anar i que volin. Per a ella amb els acolliments és el mateix”.