PalmaEn el món intel·lectual i cultural de Mallorca, cal recordar que els anys 50 suposaren una certa obertura a la cultura en català, i els anys 60, la consolidació de la seva tolerància, encara que s’havia d’estar vigilant. Així ens ho conta Francesc de Borja Moll: “Devers l’any 60 em vingué a veure Mn. Guillem Fiol, director de Radio Popular Diocesana de Mallorca, i em va demanar autorització per fer emissions periòdiques de rondalles de Mn. Alcover. Naturalment li vaig dir que sí i amb molt de gust. M’alegrà molt aquella iniciativa, que significava un principi de normalització de la nostra llengua a la difusió radiofònica”.
Ara bé, el més transcendental dels anys 60 per a la vida de Moll –i de retruc per a tots els mallorquins i catalans– va ser la finalització, el 1962, del Diccionari Català-Valencià-Balear que va començar Alcover a principi de segle i que va rebre una empenta de 300.000 pessetes de la Fundació Joan March. Una tirada d’un milió i mig de fulletons turístics sobre les Balears costava, el 1962, 4.350.000 pessetes, el que es gastava la Direcció General de Turisme per promocionar unes illes que ja creixien sense límits.
Un altre fet cabdal d’aquells temps i que encara dura va ser la creació de l’Obra Cultural Balear, impulsada pel mateix Moll i presidida per Miquel Forteza Pinya, germà de Guillem Forteza, juntament amb altres persones, algunes a l’Associació de Cultura de Mallorca, entitat que aglutinava els intel·lectuals regionalistes d’abans de la Guerra Civil.
Al costat de personalitats internacionals que venien de viatge de plaer o de negoci, també hi havia un corrent intel·lectual que es movia per Ciutat amb molta energia i projectes molt importants. No hi havia una Palma cosmopolita que parlava anglès o francès i una Palma provincial aïllada i tancada que parlava el mallorquí, sinó una ciutat que es feia internacional mitjançant la cultura pròpia i de la mà de tota la cultura catalana. Una bona mostra són els viatges i les col·laboracions acadèmiques que tenia Moll amb universitats alemanyes, franceses i japoneses.
Un fenomen que va emergir aquells anys i que agermanà emocionalment una altra vegada Palma i Barcelona va ser el de la Nova Cançó. Eren els temps del Festival de la Elegancia y la Belleza per a l’elecció de Miss Nacions Unides i el Festival Internacional de la Canción de Mallorca, generosament finançat pel Foment del Turisme. Idò sense cap finançament i d’una manera modesta però intensa, començaren a aparèixer els anys 60 un seguit de cantautors que parlaven de les coses que rodaven pel cap de molta gent jove. Raimon, amb el seu Cara al vent, va cantar a Palma l’any 1965. Joan Ramon Bonet llançava Alça sa cara en es blau, la seva cançó més popular, i la seva germana Maria del Mar Bonet triomfava l’any 1970 amb Mercè, aquella cançó dedicada a la seva mare que era també una cançó d’amor a la Ciutat:
“Mercè. Palma n’és llunyana. Sóc lluny dels carrers. Lluny dels ametllers
I d’aquells carrers que clou la murada.
Mercè. Lluny del teu esguard, del vent tranquil. De la casa clara.
Mercè. Lluny d’aquells terrats on els gorrions s’estimen i canten i les monges estenen
els pecats del món i la roba blanca.
I un frare balla arran de teulada. Esperant prendre el vol cap al cel tan blau. Faldilles enlaire.
Mercè. Taronges i flors damunt de la taula. Les gavines t’acompanyin
El lent caminar cap a l’hora baixa.
Sempre tornaré a la nostra platja
Les ones no em deixen, mu mare, allunyar-me’n massa”.
