El cas extraordinari d'un pacient obre la porta a la cura de la diabetis de tipus 1

Nova YorkLa diabetis de tipus 1 condicionava totalment la vida de Brian Shelton. Quan el sucre li baixava en picat, perdia el coneixement de sobte. Una vegada es va estavellar contra una paret amb la moto. També es va desmaiar al jardí d’un client mentre repartia el correu. Arran d’aquell episodi, el seu supervisor li va dir que es jubilés després d’un quart de segle de treballar al servei postal. Tenia 57 anys.

La seva exdona, Cindy Shelton, se’l va endur a casa seva a Elyria (Ohio). “Em feia por deixar-lo sol tot el dia”, diu. A principis d’any Shelton va veure un anunci en què demanaven persones amb diabetis de tipus 1 disposades a participar en un assaig clínic de Vertex Pharmaceuticals. L’empresa volia provar un tractament que desenvolupava des de feia dècades un científic, Doug Melton, que es va jurar que trobaria un remei per a la diabetis quan el seu fill, encara un nadó, i després la seva filla adolescent van agafar aquesta malaltia.

Brian Shelton va ser el primer participant en l’assaig. El 29 de juny va rebre una infusió de cèl·lules; s’havien cultivat a partir de cèl·lules mare però eren iguals que les cèl·lules del pàncrees que produeixen insulina, és a dir, les que a ell li faltaven. Ara el seu cos controla automàticament els nivells d’insulina i sucre en sang. Shelton, que ara té 64 anys, és potser la primera persona que s’ha curat de la malaltia amb un tractament nou. Els especialistes confien que aquesta ajuda podrà arribar a milions de pacients que pateixen diabetis de tipus1. “La vida m’ha canviat de dalt a baix -diu Shelton-. Sembla un miracle”.

Els especialistes en diabetis s’han quedat atònits, però demanen precaució. L’estudi continuarà durant cinc anys i hi participaran 17 persones amb casos greus de diabetis de tipus 1. El tractament no està pensat per a la diabetis de tipus 2, la més habitual. Com diu Irl Hirsch, un especialista en diabetis de la Universitat de Washington que no ha participat en la investigació: “Literalment fa dècades que esperàvem una cosa així”. Vol veure els resultats de l’assaig -que encara no s’ha publicat en una revista revisada per experts- en moltes més persones. També vol saber si tindrà efectes adversos inesperats i si les cèl·lules duraran tota la vida o s’haurà de repetir el tractament. “Però -afegeix-, comptat i debatut, és un resultat sorprenent”.

Una malaltia letal

Tot va començar fa trenta anys, quan un biòleg de la Universitat de Harvard, Doug Melton, va començar la seva recerca. Melton no havia pensat mai gaire en la diabetis fins al 1991, quan el seu fill Sam, un nadó de 6 mesos, va començar a tremolar, vomitar i esbufegar. “Estava molt malalt i el pediatre no sabia què tenia”, explica Melton. Ell i la seva dona, Gail O’Keefe, van portar el nen a l’Hospital Infantil de Boston. A l’orina del Sam hi havia moltíssim sucre, un indici de diabetis.

La malaltia, que apareix quan el sistema immunitari del cos destrueix les cèl·lules dels illots pancreàtics que secreten insulina, sol començar al voltant dels 13 o 14 anys. A diferència de la diabetis de tipus 2, més habitual i també més lleu, la de tipus 1 esdevé letal aviat si els pacients no reben injeccions d’insulina. Ningú millora espontàniament.

Els pacients corren el risc de quedar-se cecs: la diabetis és la principal causa de ceguesa als EUA. També és la principal causa d’insuficiència renal. Les persones amb diabetis de tipus 1 corren el risc que els hagin d’amputar les cames i també de morir de nit perquè el sucre en sang els cau en picat mentre dormen. La diabetis fa pujar molt les probabilitats de patir un atac de cor o un ictus i debilita el sistema immunitari: hi ha diabètics que han mort de covid-19 tot i haver rebut la pauta completa de vacunació.

A la servitud que representa la malaltia s’hi afegeix l’elevat cost de la insulina, que puja de preu cada any. L’únic remei que ha funcionat és el trasplantament de pàncrees o dels grups de cèl·lules productores d’insulina -denominades cèl·lules dels illots- del pàncrees d’un donant. Però l’escassetat d’òrgans fa que aquesta solució sigui inviable per a la gran majoria de malalts. “Ni en el millor dels mons possibles tindríem mai prou pàncrees”, afirma Ali Naji, cirurgià especialitzat en trasplantaments de la Universitat de Pennsilvània.

Un canvi d’orientació en la recerca

Per a Melton i Gail O’Keefe cuidar un nadó amb aquesta malaltia era terrible. O’Keefe li havia de punxar els dits i els peus al Sam quatre vegades al dia per controlar el nivell de sucre en sang. Aleshores li havia d’injectar la insulina. Ni tan sols es trobava a la venda la dosi d’insulina necessària per a un nadó tan petit. Els pares l’havien de diluir. “La Gail em va dir: «Jo faig tot això, però tu has de trobar una solució per a aquesta malaltia»”, recorda Melton. Al cap d’un temps, la seva filla Emma, quatre anys més gran que el Sam, també va desenvolupar la malaltia als 14.

Melton, que estudiava el desenvolupament de les granotes, va deixar córrer aquesta recerca, decidit a trobar una cura per a la diabetis. Va recórrer a les cèl·lules mare embrionàries, que tenen el potencial de convertir-se en qualsevol tipus de cèl·lula del cos. El seu objectiu era convertir-les en cèl·lules dels illots pancreàtics que servissin per tractar pacients.

L’origen de les cèl·lules va ser un dels problemes: provenien d’òvuls fecundats d’una clínica de fertilitat. Resulta, però, que l’agost del 2001 el president George W. Bush va prohibir l’ús de fons públics per a la investigació amb embrions humans. Melton va haver de desvincular el seu laboratori de les institucions de Harvard. Va obtenir finançament privat del Howard Hughes Medical Institute, Harvard i diversos mecenes per crear un laboratori totalment independent, amb un gestor que comptabilitzava totes les despeses per separat, fins i tot les bombetes.

20 anys de recerca

El laboratori, on treballaven unes 15 persones, ha tardat 20 anys a convertir les cèl·lules mare en cèl·lules d’illots pancreàtics, i Melton calcula que el projecte ha costat en total uns 50 milions de dòlars. L’objectiu era esbrinar quina seqüència de missatges químics convertiria les cèl·lules mare en cèl·lules d’illots pancreàtics secretores d’insulina. Calia desxifrar el desenvolupament normal del pàncrees, esbrinar com s’hi creen els illots i fer innombrables experiments per anar manipulant les cèl·lules mare embrionàries fins a aconseguir convertir-les en illots. El procés va ser lent.

Una nit del 2014, després d’anys sense resultats, el petit equip de científics de què formava part Felicia Pagliuca, investigadora postdoctoral, feia un experiment més al laboratori. “No érem gaire optimistes”, explica Pagliuca. Havien afegit un colorant al líquid on creixien les cèl·lules mare. Si les cèl·lules produïen insulina, el líquid es tornaria blau. El seu marit ja li havia trucat preguntant-li quan arribaria a casa. Llavors Pagliuca va veure una lleugera tonalitat blava que cada vegada es tornava més fosca. Tots estaven eufòrics. A partir de cèl·lules mare embrionàries havien creat, per primera vegada, cèl·lules d’illots pancreàtics funcionals.

Al laboratori ho van celebrar amb una petita festa i un pastís. Aleshores van encarregar, per posar-se-les ells mateixos, unes gorres de llana d’un blau brillant amb cinc cercles de colors: vermell, groc, verd, blau i morat, que representen les etapes per les quals han de passar les cèl·lules mare per convertir-se en cèl·lules d’illots funcionals. Sempre havien buscat les tonalitats morades, però fins aleshores s’havien quedat encallats en el verd.

El següent pas de Melton, conscient que necessitaria més recursos per fabricar un fàrmac que arribés al mercat, va ser crear una empresa.

El moment de la veritat

La seva empresa es va fundar el 2014 i es diu Semma, una combinació dels noms de Sam i Emma. Un dels objectius era descobrir com cultivar grans quantitats de cèl·lules d’illots pancreàtics amb un mètode que els altres poguessin aplicar. Van tardar cinc anys.

L’empresa va provar les cèl·lules en ratolins i rates; es va demostrar així que funcionaven bé en els rosegadors i els curaven la diabetis.

Per al següent pas -un assaig clínic amb pacients- necessitaven una empresa gran, ben finançada i experimentada, amb centenars d’empleats. Aleshores hi va intervenir l’atzar. L’abril del 2019, en una reunió a l’Hospital General de Massachusetts, Melton es va trobar amb un antic col·lega, David Altshuler, que havia sigut professor de genètica i medicina a Harvard i subdirector del Broad Institute. Durant el dinar, Altshuler, que havia accedit al càrrec de director científic de Vertex Pharmaceuticals, li va preguntar a Melton què hi havia de nou. Melton, que li va ensenyar un petit vial de vidre amb una boleta de color morat brillant al fons, li va dir: “Són cèl·lules d’illots pancreàtics que hem fet a Semma”. “Crec que potser tenim alguna possibilitat”, li va contestar Altshuler. Al cap de vuit setmanes, Vertex va adquirir Semma per 950 milions de dòlars.

Quan encara no feia dos anys de la compra de Semma, va començar un assaig clínic amb Brian Shelton com a primer pacient. Igual que els pacients de trasplantaments de pàncrees, Shelton ha de prendre fàrmacs immunosupressors. Diu que no li causen efectes secundaris, i considera que són molt menys molestos o arriscats que no pas haver de controlar-se constantment el sucre en sang i prendre insulina. Els haurà de continuar prenent per impedir que el seu cos rebutgi les cèl·lules infoses.

De tota manera, John Buse, un especialista en diabetis de la Universitat de Carolina del Nord que no té cap relació amb Vertex, diu que té dubtes sobre això de la immunosupressió: “Hem de sospesar detingudament les servituds de la diabetis i les possibles complicacions dels fàrmacs immunosupressors”.

L’empresa no farà públic el preu d’aquest tractament per a la diabetis fins que no l’hagin aprovat. Però segurament serà car. Com altres empreses, Vertex fa enfurismar els pacients pels elevats preus dels seus fàrmacs, que són difícils i cars de fabricar.

Un sopar molt especial

El mes passat, Vertex ja ho tenia tot a punt per revelar-li els resultats a Doug Melton, que no es feia gaires il·lusions: “Estava disposat a fer-los un discurset per donar-los ànims”. Melton, que acostuma a ser un home tranquil, estava com un flam quan va arribar el moment de la veritat. Havia invertit dècades i tota la seva passió en aquest projecte. Quan l’equip de Vèrtex va acabar la seva explicació, un gran somriure li va il·luminar la cara; les dades eren reals.

Se’n va anar cap a casa i va sopar amb el Sam, l’Emma i la Gail. Quan van seure a taula, Melton els va explicar els resultats. “Hi va haver moltes llàgrimes i abraçades, no cal dir res més”.

Per a Shelton el moment de la veritat va arribar uns dies després d’acabar el tractament, quan el van donar d’alta a l’hospital. Es va mesurar el sucre en sang. Estava perfecte. Ell i la seva exdona van fer un àpat. El nivell de sucre en sang es mantenia normal. Brian Shelton va plorar quan ho va veure. “L’únic que puc dir és «Gràcies»”.

Copyright The New York Times

Traducció Lídia Fernández Torrell