D'Alves a Pelicot, els judicis desmunten la violència masclista

BarcelonaDe Dani Alves a Dominique Pelicot. Si el 2024 arrencava amb el judici i la condemna al milionari futbolista per la violació d’una noia, l’any va acabar amb la sentència del septuagenari francès que sedava la seva dona Gisèle perquè mig centenar d’homes la violessin. Seguint el fil que uneix Alves i Pelicot, l’any que hem deixat enrere es podria resumir del "Jo si que et crec, germana" al "Que la vergonya canviï de bàndol", dos lemes que il·lustren la voluntat del feminisme de posar el focus definitivament en els homes perpetradors de la violència masclista. Si la primera de les frases ha servit per fer costat a les dones que han denunciat o assenyalat públicament el seu agressor, la segona apunta directament als agressors. De desig de la mateixa Gisèle Pelicot ha passat a ser un lema mundial i la jove periodista que va acusar l’exdirector de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, també el va fer seu perquè no havia “fet res mal fet”. Les feministes ho tenen clar: la violència no es pot combatre fent canviar actituds, hàbits o la manera de vestir de les dones, sinó adreçant els homes enganxats al masclisme.

Per a Isabel Muntané, periodista especialitzada en gènere i coautora d’Ets una exagerada (Raig Verd), l’encert de la frase de Gisèle Pelicot és evident, com ho demostren que els seus agressors van estar sempre tapats, lluny d’altres processats amb “actituds arrogants". Amb tot, afirma que “el que ha de canviar de bàndol és la por”, el temor dels perpetradors a ser “identificats com a tals i, sobretot, a tenir un judici social”. En aquest sentit, indica que el càstig no pot ser només per la via judicial, sinó que hi ha d’haver també una “resposta social” recriminatòria als agressors. I critica que Saül Gordillo, un cop condemnat, mantingui el reconeixement amb una columna d’opinió en un mitjà. “Han de sentir que la comunitat també els culpa, si no pot ser que paguin una fiança o surtin abans de la presó, com va passar amb Alves”, indica.

Reconeixement i impunitat

En aquest punt, Alba F. Pous, directora del centre de masculinitats Plural de l’Ajuntament de Barcelona, apunta que els agressors “no se senten interpel·lats si no els enxampen” i, fins i tot, es creuen “impunes”. A més, incideix que les víctimes també necessiten aquest reconeixement social i mecanismes que els ajudin a tenir una “recuperació real” dels danys causats. Muntané introdueix que pocs homes han demanat perdó i, fins i tot, han burxat la víctima.

Fins a Plural, gestionat per la Fundació IRES, arriben homes que volen canviar i avançar cap a una masculinitat sana. El focus són aquests homes, però Pous adverteix que tots els tractaments es fan “des d’un punt de vista feminista”, així que des de la primera visita es marca una línia vermella: “No comprem el relat que són víctimes del patriarcat”, indica Pous, que explica que el treball s’enfoca que aquests homes “prenguin la responsabilitat” dels seus actes i comportaments, alhora que es tingui en compte el "respecte cap a la víctima", també en el procés de restitució. “És cert que "Not all men" [No tots els homes], però les agressions són pràcticament totes d’homes, així que podrien preguntar als homes que no agredeixen perquè no ho fan”, emfatitza la responsable del servei.

Sense perfil únic

Què hi ha darrere de les agressions masclistes? “El poder, sotmetre la dona”, respon Paco Abril, sociòleg expert en gènere i masculinitats i professor de la Universitat de Girona i impulsor d’Homes Igualitaris, que confia en el sentit reparador d’un Me Too a la inversa d’homes, que assumeixin públicament haver exercit violència. No obstant això, entén que pocs s'identifiquen amb els agressors de manual, així que anima els homes a prendre la iniciativa d’assenyalar amics i familiars masclistes.

Però Pous alerta del risc dels "adolescents rebotats", que segueixen el discurs negacionista de la dreta extrema contra la violència masclista i se senten agreujats pel feminisme. La força del moviment ha estat tan gran, indica Muntané, que ha rebut atacs. La solució ha de venir de la suma d’esforços de l'administració, de l'escola i la família, però sobretot implementant l’educació sexoafectiva des dels zero anys, afirma la responsable de Plural.

Per a Muntané i Pous, si s’ha avançat contra aquesta impunitat de la violència masclista ha estat per l’impuls del feminisme, però alhora aquesta situació ha fet que tot el pes hagi “recaigut en les dones”. Se'ls ha prejutjat la vida sexual, la mida de la faldilla, les hores que caminen soles pel carrer o el nivell d’embriaguesa en un ambient festiu. En definitiva, se les obliga a ser “bones víctimes”, assenyala la periodista, que també critica que se'ls exigeix, per una banda, a fer una denúncia formal, però a les que ho fan també se'ls retreu el moment, per si van aguantar massa l’agressió o si van callar mentre se n’aprofitaven. Com que no hi ha un perfil únic de víctimes, tampoc es pot perfilar un retrat robot dels agressors.