D'on ve la ultradreta a les Illes?

PalmaCastellanització, nacionalisme espanyol, anticatalanisme, antimarxisme, antifeminisme, negacionisme o euroescepticisme. Aquests trets que caracteritzen l’actual ultradreta no són cap novetat a la història de les Balears. Des dels escriptors de les Illes que es passaren al castellà per ser la llengua de prestigi amb la poderosa monarquia hispànica, fins a l’arraconament de l’idioma i la cultura pròpies al franquisme, abunden els exemples d’aquestes posicions reaccionàries. No ja des de l’exterior, que per descomptat és així, sinó en el nostre àmbit.

El pes del castellà com a idioma de l’Espanya hegemònica va ocasionar que els escriptors de les Balears arraconassin el català matern en favor de la llengua de l’Imperi. Era un fenomen similar a l’actual, quan feim servir tants de termes en anglès, sense cap necessitat. Tant era així que fins i tot les cròniques de la història de les Illes, com recull l’historiador Antoni Mas, al segle XVII les redactaren directament en castellà tant Joan Dameto com Vicenç Mut: “Ho degueren fer per donar més difusió a les seves obres”. Joan Binimelis traduí ell mateix la seva crònica al castellà, presumiblement amb el mateix objectiu. Binimelis es distingia, així mateix, per la seva misogínia, ja que qualificava les dones d’“insegures, febles, covardes, dèbils, inconstants i volubles, xerraires, bocamolles i incapaces de guardar secrets fins i tot sense recórrer a les tortures”.

Antoni Maria Alcover, que no era cap separatista ni esquerrà, atribueix la deserció dels autors illencs a aquesta condició del castellà de “llengua de la Cort, de moda i de prestigi”: “La invasió castellana no començà per cap imposició de l’Estat”, la començàrem nosaltres, “enamorant-nos del castellà, considerant el castellà com una llengua superior (...) Per què feren això els escriptors? Per imposició, no del poder central, sinó de la moda”.

Al segle XVIII, com recull el teòleg i escriptor Miquel Julià, “es produí un divorci entre l’ús popular del català i la literatura quasi totalment en castellà, de tal manera que les obres escrites en la llengua del poble o bé restaven inèdites o bé es traduïen al castellà” per a la seva publicació. Un argument preciós per al bisbe castellanitzador Juan Díaz de la Guerra, qui afirmava que “a penes hi ha més d’un llibre”, a Mallorca, en llengua “vulgar”. Aleshores a les biblioteques menorquines, com ha documentat l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, només un 2,5% dels llibres eren en català.

La castellanització d’Antoni Maura

Mancava el cop de gràcia, i aquest arribaria de la mà de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País (SEMAP), fundada, com a la resta de l’Estat, seguint les directrius de Madrid. Els il·lustrats de la SMAP volien modernitzar la Mallorca del XVIII i les seves intencions eren molt lloables. Però també volien contribuir “a la desaparició en la mesura del que fos possible del dialecte mallorquí, al menys en el tracte de les persones cultes (...) com un pas cap a la major civilització de la província”.

En aquesta mateixa línia, cita Julià el cas de l’intel·lectual Jaume Pujol, qui, el 1850, “s’adheria al sacrifici de la llengua pròpia”, ja que afirmava que el català era “un dels estimats interessos que s’han de sacrificar en nom de la pàtria”, amb l’objectiu que a Mallorca “es generalitzi el bell romanç de Castella”. En establir-se a Palma l’Institut Balear, el 1836, es va prohibir parlar en català.

No ens manca tampoc, a la nostra història, qualque cas de negacionisme de la veritat científica, fins i tot per part de metges. Quan la febre groga afectà Mallorca el 1870, segons el metge i escriptor José María Tejerina, dos facultatius negaren que es tractàs d’aquesta malaltia. I uns altres dos afirmaren que “no era contagiós, ni podia inspirar sospites d’infecció ni propagació i que així s’havia de manifestar al públic per esvair l’alarma que es començava a estendre per la ciutat”. Per què? Perquè, afegeix Tejerina, eren “proclius a acceptar les teories anticontagionistes, respectuoses amb les exigències comercials”. Hi hagué més de 200 morts.

Un cas exagerat de castellanització el va representar Antoni Maura, d’altra banda l’únic illenc que ha estat president del govern espanyol, “el polític més rellevant” de la seva època i “un exemple ètic”, segons l’historiador Javier Tusell. Com que, d’estudiant, a Madrid es varen mofar del seu accent mallorquí, “com els neoconversos, esdevingué un defensor acèrrim” del castellà, segons el seu biògraf Pere Fullana. Des de la Reial Acadèmia, de la qual fou president, “defensà sempre l’ús preferent del castellà. Ell mateix mai no es dirigí als seus amics de Mallorca en català”, comportament que només podem qualificar d’absurd, en un home de la seva intel·ligència.

Fou Maura, com ha recollit el periodista Antoni Janer en aquestes pàgines, qui va instituir el 12 d’octubre com a festa nacional espanyola. Reivindicà, així, la conquesta d’Amèrica, tan valorada per la ultradreta actual. El seu germà Miquel, capellà, se situava en una línia semblant, parlant de “l’ànima gloriosa de la raça espanyola” i d’una suposada era daurada, “quan Espanya era l’avantguarda de l’Església, quan els nostres savis, els nostres literats, els nostres artistes, els nostres guerrers, eren (...) l’admiració del món”, segons cita l’historiador Pere Salas.

Les baralles per la llengua continuaren a la II República, a partir del 1931. Segons el sociòleg Daniel Escribano, quan a l’Ajuntament de Palma es començaren a publicar bans també en català, i no tan sols en castellà, el regidor socialista independent Jaume Bauzà es va oposar a aquesta doble despesa “per una mania de certs senyors”, ja que considerava que “l’idioma escrit i d’ús públic havia de ser el castellà”, aclareix Escribano. Per la seva banda, Llorenç Bisbal, del PSOE, va objectar que “calia un acord explícit del ple perquè l’Ajuntament utilitzàs el català a la documentació oficial”. I el batle, Josep Tomàs, del Partit Radical –centrista–, va resoldre el debat establint que “l’idioma oficial serà el castellà”.

L’obsessió pel separatisme

L’escriptor i militar Miquel Villalonga professava una veritable tírria cap a aquells que denominava “separatistes”. És a dir: els autonomistes de les Illes. “Dimitida la monarquia borbònica” el 1931, “florien, lírics, els separatismes (...) El separatisme mallorquí no era en realitat perillós”, admetia, “ja que només comptava amb alguns poetes i gramàtics, gents sedentàries i morigerades, de natural discret”.

En esclatar la Guerra Civil –segons recull l’historiador Antoni Alomar–, Villalonga acusava els “separatistes catalans i el seu festeig de beneits-boigs mallorquins” de voler apropiar-se de la conquesta de Jaume I, que era la festa de “la incorporació a Espanya”. Ridiculitzava les altres llengües que no fossin el castellà: “Les ràdios ‘roges’ oferien el més pintoresc guirigall que pugui imaginar-se: tots els dialectes, des del mallorquí fins al gallec, passant pel lunfardo i el caló, eren presentats al sofert oient en un mateix discurs”.

Per descomptat, el primer franquisme va suposar l’apoteosi del nacionalisme espanyol, la castellanització, l’antimarxisme i la resta d’arguments de l’extrema dreta. El capellà Nicolau Sagese publicava al periòdic falangista Aquí estamos un article amb el significatiu títol d’‘El separatisme és un delicte’. Segons el periodista Francesc Ferrari, cita l’historiador Joan Mas, “el moviment nacional que havia esclatat” el 18 de juliol del 1936 “era la salvació d’Espanya”. “Un milicià d’Acció Popular”, afegeix, “felicitava la població mallorquina perquè ja no vivia en una província ‘enverinada de marxisme’”. El setmanari de Palma El Luchador definia la Catalunya republicana com “un míting monstruós d’unificació marxista”.

El 1937, relata Mas, el governador civil, el mallorquí Mateu Torres, establí que l’ensenyament havia de fer-se en castellà, “per ser vehicle principal de la nostra pàtria i nexe espiritual de la nostra unitat nacional”. Només es podia fer servir “la llengua vernacla” per resoldre dubtes. També ordenà l’eliminació de rètols, anuncis o cartes de restaurants que no estiguessin escrits en castellà.

El pedagog Joan Capó, assenyala Mas, tot i haver-se adherit al cop d’estat des del primer moment, fou processat pel seu passat progressista i “el van destinar a Castelló i Almeria para que aprendiera castellano”. El músic Joan Maria Thomàs fou “acusat de catalanista”. El 1938, el dirigent franquista mallorquí Pau Saiz assegurava que, amb la unificació de falangistes i carlistes ordenada per Franco, se superarien “els mals de la nació espanyola”, entre els quals “el separatisme”. Fins i tot el carlí Josep Quint Zaforteza, president de la Diputació i governador interí, fou acusat de “separatista” per un militar, afegeix, “perquè temps enrere havia estat subscrit a la revista La Nostra Terra”.

El darrer governador de les Balears del franquisme, Carlos de Meer, es caracteritzà no tan sols pel seu nacionalisme espanyol, sinó també pel seu euroescepticisme, per dir-ho de manera suau. Es va fer mític el seu exabrupte a Eivissa, quan va afirmar: “Sembla que no ens volen admetre al Mercat Comú; que se’l fiquin per allà on els càpiga”. Segons Mas, “en una ocasió, va assistir a missa al monestir de Lluc i en va sortir molt emprenyat perquè el capellà predicava en mallorquí ‘estant jo davant’”. Quan el llavors primer ministre de Suècia, Olof Palme, es va manifestar contra les darreres penes de mort del franquisme, el va desqualificar assegurant que era “homosexual”.