D’on ens venen les quatre barres? D’Aragó o Catalunya?

PalmaFa quaranta anys, el 1983, amb la posada en marxa de l’autonomia, les Illes Balears varen adoptar la bandera actual, amb les quatre barres vermelles sobre fons groc i “un quarter situat a la part superior esquerra de fons morat i amb un castell blanc de cinc torres enmig”, com estableix l’Estatut. Només cinc anys abans, el Consell General pre-autonòmic havia establert l’escut: les mateixes quatre barres, amb una banda blava en diagonal. El que tenen en comú bandera i escut són les barres, comunes, també, a tota la Corona Catalanoaragonesa. Però d’on venen? De la banda aragonesa o de la catalana?

Els historiadors catalans i aragonesos no acaben de posar-s’hi d’acord. L’únic que està clar és que les quatre barres apareixen en un segell de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, cap al 1150. Però, com que Ramon era al mateix temps príncep d’Aragó, pel seu matrimoni amb la reina Peronella –per aquestes noces s’uniren tots dos territoris–, tornam al punt de sortida: d’Aragó o de Catalunya? L’arquitecte Gabriel Alomar apunta que també podrien provenir d’Occitània o Provença.

L’origen de les quatre barres l’explica, com no, una llegenda; sense base històrica, però popularitzada per la literatura i la pintura. Cap a finals del segle XI, era comte de Barcelona Guifré el Pilós. Els comtes catalans eren vassalls dels reis dels francs –la França actual– i Guifré, malferit al llit de mort, hauria sol·licitat al seu senyor un escut d’armes, ja que en tenia un de només daurat, sense cap símbol. El monarca hauria ficat quatre dits a la ferida del comte i, amb aquests, hauria traçat les quatre barres, vermelles de sang.

La trobada de les barres vermelles i grogues, el 1982, a la tomba romànica de la comtessa Ermessenda a la Catedral de Girona semblava decantar la balança a favor de la teoria catalana, ja que dataria d’un segle abans de la unió amb Aragó. Però no acaba de quedar clar que siguin d’aquella època. L’heraldista Armand de Fluvià, ferm defensor de la catalanitat de les barres, reconeix que “hom no pot afirmar rotundament que siguin de l’època (...) però tampoc ningú no pot dir rotundament que no ho siguin”. Total: que continuam ben igual.

Molta barra

Siguin invent català o aragonès, les barres ens arribaren, òbviament, amb la conquesta de Mallorca per Jaume I, rei d’Aragó i comte de Barcelona. Ara bé: eren quatre barres, les que es feien servir? O eren més? Al citat sepulcre d’Ermessenda, l’historiador Ramon Alberch identifica vuit barres grogues i set de vermelles. Sembla que “en pintaven tantes com espai tenien”, segons ha declarat a rac1.cat. Les pintures murals de la conquesta de Mallorca de la casa Caldes de Barcelona, ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya, daten del 1285-90: en una d’elles podem comptar, sense gaire dificultat, fins a set barres vermelles sobre fons daurat en un estendard, en el moment de l’assalt a Madina Mayurqa.

L’estudiós del nostre passat Josep Segura afirma que els monarques catalans anaven afegint barres a l’escut segons ampliaven els seus dominis. Així, Pere el Catòlic, tres: Aragó, Catalunya i Montpeller, i el seu fill Jaume I, cinc, dues més, per Mallorca i València. Els seus hereus, Pere el Gran i Jaume de Mallorca, se’ls repartiren: tres pals a l’escut de Pere, només dos al de Jaume. Però Pere recuperà una barra, en afegir Sicília als seus dominis. Així, fins als sis pals de Joan Sense Fe, per haver incorporat, a més, el Regne de Navarra. El cronista de Palma Bartomeu Bestard documenta un escut amb sis barres en una clau de volta de la Capella Reial de la Seu de Mallorca.

El medievalista Ramon Rosselló refusa aquesta mena de comptabilitat heràldica: “Els dibuixants o il·lustradors medievals no miraven gaire prim. De vegades en pinten dues (...), altres vegades, les més freqüents, quatre”. Un bon exemple és aquesta joia bibliogràfica que són les Lleis palatines de Jaume III de Mallorca, a les quals, com recull Bestard, hi trobam les variants més diverses: dos, tres o quatre pals, indistintament. Fins i tot, en un cas els colors apareixen invertits: tres barres daurades sobre fons vermell.

Segons Bestard, els “pintors, escultors, miniaturistes o ebenistes” eren una mica caòtics en aquest sentit: dos pals de vegades, d’altres tres o quatre. En canvi, els segells reials sí que havien de tenir un caràcter més oficial i, en aquest sentit, afirma el cronista, tant Jaume II com Sanç I i Jaume III en feien servir tres. “Aquesta suposada diferenciació heràldica”, comenta l’historiador Jordi Prunés, “ha estat recollida pels postulats gonellistes, per remarcar la diferència de l’arxipèlag en relació amb els territoris peninsulars de l’antiga Corona d’Aragó, especialment Catalunya”.

“La veritat, però”, afegeix Prunés, “és que entre el Casal de Barcelona i el Casal de Mallorca mai no existí una diferenciació heràldica basada en el nombre de pals”, que “va variant entre dos, tres, quatre, cinc o fins i tot més”. Tot indica que va ser Pere el Cerimoniós –justament, el rei d’Aragó que va reincorporar Mallorca als seus dominis– qui va determinar en quatre el nombre definitiu.

Al testament de Jaume III de Mallorca va comparèixer el que Prunés anomena “el símbol misteriós”: un nou escut, aquest amb quatre barres, però creuat en diagonal per una banda blava. És el que figura com a emblema del Regne de Mallorca a la representació dels funerals de Carles I, del 1559. No se’l troba tan sols a Mallorca, sinó també a la façana de l’Ajuntament de Ciutadella. El Consell General Interinsular, preautonòmic, el va adoptar com a escut el 7 d’agost del 1978, ara fa 45 anys, i el va heretar la comunitat autònoma.

Les equivocacions del cronista

Al segle XVIII desaparegueren les institucions pròpies, amb els decrets de Nova Planta. Passaren gairebé dos segles fins que, a començament del XX, l’Ajuntament de Palma volgué penjar una bandera pròpia a la seva façana i va encarregar al llavors cronista de Ciutat, Benet Pons, un estudi sobre com havia de ser. Se sabia que el rei Sanç de Mallorca havia atorgat una bandera pròpia a la Ciutat i Regne de Mallorca, i Pons, amb tota la seva bona voluntat, va tractar d’esbrinar quin aspecte tindria. Molts d’anys més tard, el 1979, també la preautonomia confiaria una Recollida de dades sobre la bandera de les Illes Balears a quatre erudits: els mallorquins Maria Barceló i Gabriel Llompart, el menorquí Joan Hernández Mora i l’eivissenc Joan Marí Cardona.

Com apunten Bestard i Prunés, Pons va cometre dos errors garrafals en interpretar el document del rei Sanç, certament confús. El monarca mallorquí establia que l’estendard havia de tenir, “a la part superior, el nostre blasó reial dels pals”, és a dir, les barres, i “a la part superior, la figura del castell en blanc sobre morat”. Per descomptat, res no pot tenir dues parts superiors... Què havia d’anar a dalt, el castell o les barres? El mateix Pons afirma que, gràcies a una làpida a la murada de Palma, que aleshores s’estava esbucant, va resoldre l’enigma: el castell anava a la banda superior i les barres, a la inferior.

Aquesta és la que, des de llavors, és la bandera de Mallorca. Però Pons no va entendre que, certament, una bandera pot tenir dues parts superiors, si és quarterada: amb el castell i les barres a dalt, i les barres i el castell també a baix, en posició invertida. Aquest és l’escut de Ciutat, atorgat per Jaume I, si bé “amb l’afegit posterior de la palmera sobresortint del castell”, puntualitza Prunés, “per tal de relacionar-ho amb el nom romà de Palma”. Pons també va traduir incorrectament “livido”, en llatí, per “morat”, quan havia de ser “blau”. De fet, segons recull la comissió de la bandera del 1979, el Llibre de Clavaria dels jurats de Mallorca registra el 1349, per a “l’estandart de la bataya” de Llucmajor, la compra de “teles de tres colors: vermell, groc i blau”. “Color”, interpreten els comissionats, “que es pot pensar que va esser emprat per manca de lila per defecte de tela o de tècnica de tintorer”. O bé és que el color era el blau?

Per què necessitaven els illencs una bandera diferenciada? Els autors de la Recollida de dades pensen que es podia deure a “una competència entre mercaders catalans i mallorquins (...) La mercaderia mallorquina voldria una bandera que la diferenciàs de la mercaderia catalana”. Rosselló, en canvi, afirma que “el senyal concedit pel rei Sanç és el de la Ciutat i no del Regne”. Pel que fa a la bandera “anomenada del ‘castellet’, (...) és un invent del segle XIX i no té res a veure” amb la que hauria atorgat el monarca mallorquí. Aquesta, diu Rosselló, “des de la concessió del rei Sanç fins als nostres dies, ningú no la reclamà. Hi ha un silenci total”, la qual cosa ell explica perquè era només la de Ciutat, i aquesta sempre l’ha usada.

Quina havia de ser la bandera de la futura autonomia va ser un motiu de polèmica a la Transició. El frustrat Estatut del 1931 havia establert com a ensenya “la de l’antic Regne de Mallorca”. L’anomenat ‘Estatut de Cura’ del març del 1977, en canvi, proposava la quadribarrada, sense cap afegit. La proposta del Partit Socialista del 1979 també apostava per les quatre barres, sense més. Un informe de l’Obra Cultural Balear, redactat per Maria Barceló, Gabriel Bibiloni i Joan Miralles, determinava que era aquesta la de major arrel històrica.

Prunés relata com la Comissió dels Onze, redactora de l’Estatut del 1983, va provar “diferents combinacions”, a partir d’unes “propostes en unes cartolines”, fins a consensuar la que seria la nova, i actual, bandera de les Illes Balears. “Una bandera no històrica”, dictamina Bestard. Era “un invent claríssim, per fer content tothom”, reconeixia Maria Barceló el 2002, en una entrevista a El Mundo. “Però totes les banderes s’inventen”. Ara, ja són quaranta anys de tradició.