D’on venim?

PalmaGarcía, Martínez, López, Fernández, Sánchez, Rodríguez, González, Pérez, Pons i Torres. Aquests són, per ordre, els deu llinatges més comuns entre les persones de nacionalitat espanyola a les Illes Balears, segons dades del 2021 de l’Institut d’Estadística de les Illes Balears (Ibestat). Sí, és el que sembla: aquells que tenim per genuïnament illencs han estat superats per la immigració. Però no tot resulta tan senzill: a Mallorca i a Menorca ja existia Garcia al segle XIII, segons recull el filòleg Gabriel Bibiloni al seu llibre Els cognoms de les Illes Balears, que acaba de publicar Nova Editorial Moll, i Joan Martines (d’Eslava) fou “el primer cavaller que entrà a la Ciutat de Mallorca, el 31 de desembre de 1229”.  

L’exhaustiu estudi de Gabriel Bibiloni, de 653 pàgines, recull 1.932 llinatges de les Illes: des de final de l’Edat Mitjana, quan es fixaren (“al segle XIV o a tot estirar el XIII”), fins a mitjan segle XX, quan la immigració va començar a variar profundament el panorama. D’aquests, 1.181 s’han extingit, en virtut de la transmissió per via masculina, que ha estat allò habitual fins als nostres dies. A més, en fixa la grafia, d’acord amb la normativa catalana: Alsamora i no Alzamora, Bennàsser i no Bennàssar, Canyelles i no Cañellas, Cintes i no Sintes, Fàbregues i no Fàbregas, Fillol i no Fiol, Fortesa i no Forteza, Gener i no Janer, Lleuger i no Llauger, Maçanet i no Massanet, Marc i no March, Morei i no Morey, Pisà i no Pizà, Proenç i no Prohens, Quetgles i no Quetglas, Reiners i no Reynés, Roger i no Rotger, Santpol i no Sampol, Sifre i no Cifre, Taltevull i no Taltavull, Todorí i no Tudurí...

Bibiloni els denomina ‘cognoms’ i no ‘llinatges’, ja que, en rigor, el llinatge és “el conjunt de persones que formen línia successòria masculina”. És a dir: d’una família. Portar el mateix llinatge no significa, necessàriament, ser parents. Atès que a l’Estat 1.462.696 persones es diuen Garcia –segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE)–, o bé ens trobam amb uns avantpassats extraordinàriament prolífics, o bé, molt més probable, que aquestes persones descendeixen de diferents Garcia –“un nom de fonts, comú al català i a l’espanyol”, que vindria del basc artz, ‘ós’. Els Garcia mallorquins, arribats amb la Conquesta i amb possessió a Bunyola, s’haurien extingit al segle XVII.

Els López, Sánchez, Rodríguez i González, tan abundants a les Illes, no corresponen, en tots els casos, a una aportació tardana. Bibiloni documenta aquests quatre llinatges, evidentment d’origen castellanoparlant, ja a la Menorca del segle XVI –González, també a la Mallorca del XIV–, degut, en bona mesura, als soldats que foren destinats al castell de Sant Felip al port de Maó i que hi quedaren per sempre. Llinatges que, després de cinc segles, són genuïnament menorquins.  

Una pretesa divulgació genealògica ha popularitzat l’errada que a cada llinatge li correspon un escut d’armes, quan no tothom, ni de bon tros, accedia a aquest honor. És molt probable que aquest escut sigui d’una altra família amb el mateix llinatge que el de la persona interessada, i sense parentiu –l’única manera d’esbrinar-ho és una investigació, a arxius parroquials i d’altres fonts, que determini l’arbre familiar. 

Aguiló i Fuster, xuetes o nobles? 

Els nostres llinatges, habitualment, venen de topònims –noms de lloc–, patronímics –el nom d’un avantpassat– o malnoms: alguna característica, física o moral, atribuïda a una persona i transmesa, ja com a cognom, als seus descendents –com, posa com a exemples Bibiloni, Mut, Alegre o Bou. Tampoc això no determina una ascendència comuna. Dir-se Pons, el novè llinatge més comú a les Illes –25.874 a tot l’Estat, segons l’INE–, significa que un avi remot es deia Ponç. Marí, al lloc 25 del rànquing –i el segon a Eivissa–, que era mariner. I Barceló –el 26è–, que procedia de Barcelona. La qual cosa no vol dir, òbviament, que es tractàs del mateix Ponç, ni del mateix mariner, ni del mateix barceloní.

Per suposat, com indica Bibiloni, la gran majoria del ‘corpus tradicional’ de llinatges –d’abans de mitjan segle XX– són catalans, és a dir, del contingent més nombrós entre els repobladors amb les conquestes dels segles XIII i XIV, que substituïren la població anterior, exterminada o esclavitzada. Qualque llinatge que sembla d’origen estranger no ho és tant: Alemany procedeix d’un nom de fonts, “en els països meridionals d’Europa fou un nom de persona que no tenia res a veure amb la procedència ètnica dels portadors”. Si bé als nostres temps han perdut les preferències dels futurs pares, Antic, Bonet, Dalmau, Duran, Ermengol –forma normalitzada d’Armengol–, Garí, Gener, Ginard, Jordà, Llop o Maimó, assenyala Bibiloni, eren noms de fonts, tot i que ara només els coneixem com a llinatges. 

A Mallorca, els quinze llinatges més famosos són aquells atribuïts –suposadament en exclusiva– als descendents de jueus conversos, o xuetes: Aguiló, Bonnín, Cortès, Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls. És a dir: els processats per la Inquisició el 1691. Però Bibiloni ens detalla que “el noble Robert Aguiló participà a la conquesta de Mallorca”, que Fuster “és el cognom d’una família de l’alta noblesa mallorquina, l’origen de la qual es remunta a Pelegrí Fuster, en el segle XIII” i que “Berenguer Martí participà en la conquesta i el repartiment de Mallorca”. Com quedam?

El cert és que els jueus illencs forçats a convertir-se a partir del 1391 –els assalts als calls d’Inca i Palma– prengueren els llinatges dels seus padrins de fonts cristians. El mateix, els esclaus alliberats –de diversos orígens: ‘moros’, negres, russos...–, com a pràctica habitual, els dels seus propietaris. Així que, sense la investigació corresponent, no és possible determinar si els portadors d’un mateix llinatge –típicament illenc– descendeixen d’un avi català vingut amb la conquesta, o del seu veí jueu, o del seu esclau –o, a hores d’ara, de tots tres. 

Descendents de jueus o esclaus

El doctor en Història Onofre Vaquer ens aporta un exhaustiu llistat de llinatges mallorquins que tant foren adoptats per jueus en convertir-se com per esclaus en obtenir la seva llibertat: Aguiló –que, com hem vist, no és exclusivament xueta–, Albertí, Andreu, Anglada, Arnau, Bartomeu, Bonet, Borràs, Bover, Brondo, Carbonell, Cardona, Casas, Castell, Cavalleria, Cerdà, Claret, Colom, Coll, Company, Cortés, Dameto, Daviu, Despuig, Domènech, Domingo, Duran, Escales, Esteva, Ferrando, Ferrer, Fiol, Forteza, Fuster, Galiana, Garau, Garcia, Garriga, Gelabert, Gual, Humbert, Janer, Joan, Jordi, Julià, Lladó, Malferit, Marí, Martí, Massot, Mesquida, Miralles, Miró, Montanyans, Moragues, Morlà, Morro, Munar, Muntaner, Nadal, Navarro, Nicolau, Oliva, Oliver, Palou, Pardo, Parets, Pax, Pellicer, Pinya, Piquer, Pons, Prats, Puigdorfila, Pujals, Ramon, Ribes, Riera, Ripoll, Ros, Rossell, Rossinyol, Sabater, Safortesa, Sala, Salom, Salvador, Sans, Santmartí, Sastre, Serra, Silvestre, Socies, Soler, Suau, Sunyer, Sureda, Tagamanent, Tarongí, Tarrades, Tàrraga, Termens, Togores, Torrella, Torres, Truyols, Tur, Valleriola, Valls, Vanrell, Vicens i Vidal.

Un altre d’aquests llinatges mallorquins adoptats tant per jueus com per esclaus, registra Vaquer, és Colom, que s’ha volgut vincular al ‘descobridor’ d’Amèrica i que tampoc no correspon a una única família. Segons Bibiloni, “a l’Edat Mitjana fou usat, tot i que rarament, com a nom de fonts, amb el femení Coloma, que encara perdura”, però com a llinatge podria procedir “d’un antic malnom procedent del nom comú ‘colom’”. 

El cas oposat, afegeix Bibiloni, el representen llinatges en aparença hebreus “pel seu origen lingüístic”, com Abraham, Daviu i Salom, “introduïts a les Illes per repobladors cristians”. Amb la qual cosa, aquells que els porten en l’actualitat “poden perfectament no tenir en el seu arbre genealògic ni un sol avantpassat jueu” –llevat que, com hem vist, veïns seus d’aquesta religió els manllevassin.  

Actualment, al nostre DNI hi figuren dos llinatges, però ni ha estat sempre així ni aquesta és una pràctica habitual a Europa –fora de l’àmbit ibèric–, on allò habitual ha estat que la dona, en casar-se, adoptàs el llinatge de l’home –la qual cosa probablement ens sembla ara, tot s’ha de dir, una mica masclista–, i com “era habitual” també al Principat, assenyala Bibiloni. Als territoris de parla catalana, “la norma general fins a temps moderns fou l’ús d’un sol cognom en tota mena de documents i registres”.

Curiosament, però, afegeix el filòleg, “fins al segle XIX en el nostre país les dones usaven el seu cognom en forma feminitzada”: Durana per Duran, Bauçana per Bauçà, “pràctica general europea” que “només ha perdurat en els països de l’est de Europa”: Romànova per Romanov, Paulova per Paulov... El llinatge Fullana és la “forma femenina” del llinatge Fullà, topònim de la comarca del Conflent, antic regne de Mallorca i ara territori francès.

Segons Gabriel Bibiloni, foren els nobles els que, a partir del segle XVI, començaren a fer exhibició dels llinatges patern i matern “i sovint diversos cognoms” de tot dos costats, com “una manera d’exhibir la seva categoria i poder” –és a dir, els seus il·lustres i variats ascendents. I fou a partir del 1820, amb el centralisme liberal, quan una successió d’“instruccions inconnexes implantaren progressivament el doble cognom”. Així, es multiplica per dos la curiositat sobre el nostre origen; això, si no ens en sabem un bon grapat, com sol ser freqüent.