Així és viure a la cinquena ciutat més contaminada del món

Dacca, BangladeshAl Sahir, nom fictici, li agrada molt caminar. Viu a Old Dhaka i, si fos per ell, caminaria desenes de quilòmetres al dia. Però fa temps que ja no ho fa. La densa contaminació i el caòtic trànsit que caracteritzen la ciutat de Dacca, capital de Bangladesh, li han arrabassat, a poc a poc, la seva afició. Segons les últimes dades, a l'àrea metropolitana de Dacca hi viuen 23,2 milions d'habitants. Una xifra que la situa com la quarta ciutat més poblada del món. I, amb una mitjana de més de 30.000 habitants per quilòmetre quadrat, aproximadament els mateixos veïns que té Sitges en tot el municipi, Dacca encapçala les llistes de les ciutats amb més densitat de població. A més, és la tercera megaciutat que creix més de pressa del món. Un fenomen vertiginós accelerat pel canvi climàtic. De mitjana, hi arriben cada any 536.000 nous residents que es traslladen a la ciutat, generalment migrant del camp, a la recerca de feina i noves oportunitats.

Buriganga, el riu mort

"Quan era petit anava al riu a banyar-me amb el meu pare. Saltàvem des d'aquest pont i anàvem a pescar. Hi havia molt peix. Ara ja no hi ha res", recorda el Sahir davant del pont Lohar, que uneix Old Dhaka amb Kamrangirchar. Per sota hi passa un dels canals, coneguts localment com a khals, del riu Buriganga, un dels quatre grans rius que creuen la ciutat. Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), les més de 15.000 tones de residus plàstics abocats al riu, la quantitat de residus tòxics que conté i la falta de sanejament el condemnen a ser un dels rius més contaminats del món.

Buriganga significa "vell Ganges", ja que antigament era l'últim tram del riu Ganges abans de fusionar-se amb el golf de Bengala. Aquest enllaç es va tallar quan el riu va canviar el seu curs. Amb el temps s’ha anat transformant. El Sahir, que ronda els trenta anys, ha vist desaparèixer molts dels khals enterrats sota una barreja de plàstics i sorra. Alguns fins i tot s'han convertit en terra on construir edificis, oblidant que allò, fa no gaire, era un riu on hi havia aigua, peixos, ports, subministrament d’aigua i un sistema de drenatge. "Des de la terrassa de casa abans vèiem els canals i els rius, ara només veiem edificis", lamenta el Sahir. Dacca ha perdut uns 30 khals en els últims quaranta anys. Actualment només flueixen uns vint canals i ho fan de manera escassa. La construcció i l’abocament massiu de residus són els principals culpables. El jove assegura que el país no destina prou recursos a revertir aquest fet i, en canvi, veu un clar interès en la desaparició d'aquests canals per afavorir l’augment de la construcció i obtenir beneficis econòmics immediats. "La pregunta no és per què la gent tira residus al riu, sinó qui va ser el primer fat guy que va tirar brossa al canal".

La pol·lució a Dacca, una amenaça constant

Segons les mesures de l'IQAir, Dacca és la cinquena ciutat més contaminada del món, amb una mitjana anual de PM2,5 de 65,8 μg/m³; és a dir, supera en més de 13 vegades el límit segur de 5 μg/m³ establert per l'OMS. L'any 2023, durant els pics més alts de contaminació, la capital va assolir xifres de 118μg/m³. "Fa més de deu anys que utilitzo mascareta. Abans no tenia al·lèrgies, però fa temps que sento que la pol·lució m'afecta molt. A vegades fins i tot em costa respirar. Molta gent està posant-se malalta per aquest tipus de contaminació", comenta el Sahir. No hi ha dia que no surti de casa sense mascareta. Tot i que no és l’únic que la porta, l’ús d’aquesta protecció escasseja molt pels carrers de la ciutat. "Quan no porto mascareta em sento en perill; en canvi, si me la poso, estic més tranquil. Per a mi tothom hauria de portar-la, ja que l'aire de Dacca és molt perillós, conté tòxics i químics”. La contaminació urbana es mesura a partir de la matèria particulada o PM2,5: unes partícules molt petites en l'aire amb un diàmetre inferior a 2,5 micres. Aquestes descriuen una barreja de partícules sòlides i líquides microscòpiques que inclouen fum, pols, sutge, metalls i productes químics, entre d'altres, i poden provenir de cotxes, fàbriques, incendis forestals i altres activitats. La PM2,5 es considera amb freqüència el contaminant aeri més perillós per a la salut humana.

A causa de la seva mida microscòpica pot penetrar fàcilment als pulmons i al torrent sanguini. Un cop a la sang, pot afectar alguns òrgans i contribuir al desenvolupament de malalties pulmonars, asma, infeccions respiratòries o atacs de cor. A més, l'OMS estima que la contaminació de l'aire mata anualment uns 108.000 residents de Bangladesh. Gran part de les emissions de PM2,5 d’aquesta ciutat estan vinculades al ràpid creixement de la població, als forns de maons i a la pols de les obres de construcció com les de l’actual projecte del primer metro del país. El trànsit i la sal marina són també dues de les fonts més grans d'aquestes emissions. Les persones en situació vulnerable acostumen a ser les que hi estan més exposades. "Si treballes a les fàbriques, recollint brossa o a la construcció durant molt temps ja has begut oli. Aquesta gent, que està molt exposada, no té elecció. Jo sí que en tinc, i per això utilitzo mascareta", conclou el Sahir.

Quan reciclar esdevé un ofici informal

El Comitè Grambangla Unnayan, una organització local sense ànims de lucre, estima que a Dacca es generen al voltant de 10.000 tones de residus al dia, de les quals només menys de la meitat es recol·lecten formalment. Una de les principals fonts de residus són els plàstics d’un sol ús, en especial, els sachets, uns paquets petits de monodosi que es fan servir per empaquetar articles de consum com salses, condiments o xampús. Estan fets de diferents capes de plàstics i alumini, raó per la qual són molt difícils de reciclar. Segons un informe de l’Organització de Desenvolupament Social i Medi Ambient ESDO, Bangladesh produeix unes 192.104 tones de residus de sachets a l’any, la qual cosa indica que la població d’aquest país utilitza 129 milions d’aquests sobres diàriament. Els seus principals consumidors són els nens i les persones amb pocs recursos. Un sachet de xampú, per exemple, surt per 4 takas, uns 3 cèntims d’euro, i un de patates surt per 10 takas, uns 9 cèntims d’euro. Això fa que sigui l’opció més econòmica a l’hora de comprar un producte. L’any 2011, el municipi va declarar que no podia gestionar tots els residus que es generen a la ciutat i va crear dos grans abocadors per millorar el servei: el Matuai, ubicat al sud, que rep el 88% dels residus recollits formalment, i l’Amin Bazar, situat al nord, que rep la resta.

D'altra banda, un 15% dels residus generats són reciclats pels recol·lectors informals. Els recol·lectors informals són persones, majoritàriament dones i nens migrants de les zones rurals, amb pocs recursos, que es veuen obligades a treballar recollint residus per després vendre'ls a les fàbriques. Les condicions de feina són molt dures i precàries, i estan socialment estigmatitzats i privats de drets fonamentals. Per cada quilogram de plàstic recol·lectat guanyen 30 takas, uns 25 cèntims d’euro. Tot i que aquesta pràctica els permet tenir una font d’ingressos, no els garanteix una vida digna a la capital, on viure és cada cop més car.

Segons l'Atles de Justícia Ambiental (EJAtlas), un registre mundial de conflictes socioambientals creat el 2012 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), a Bangladesh hi ha unes 400.000 persones que es dediquen informalment a reciclar i, d’aquestes, 120.000 són a Dacca. La cadena de reciclatge informal se centra, sobretot, en metalls, vidres, sobres d’aliments i plàstics. Aquests últims són els més demandats a l’hora de reciclar i, per tant, el 50% dels residus plàstics són recuperats majoritàriament per aquest sector informal. Tot i que el país guanya aproximadament 200.000 dòlars anuals amb aquest negoci, i la seva contribució és molt important, els recicladors estan exclosos del sistema formal de gestió de residus. Gran part dels residus que es recullen informalment a la ciutat es porten a Islambagh, un petit barri situat a la vora d’un dels canals del riu Buriganga, a Old Dhaka. Aquest és l’epicentre on es desenvolupa tota l’activitat econòmica entorn del reciclatge informal, principalment de plàstics. Dins d’aquest procés de reciclatge estan involucrades diverses persones. Un cop els recol·lectors han aplegat desenes i desenes de quilograms de residus plàstics, els venen a uns altres recol·lectors, que reuneixen tots aquests residus en una mena de magatzem propi. Aquest és el cas de Jahangir Alam, propietari d'una botiga de compravenda de plàstics a Old Dhaka.

El Jahangir fa quinze anys que viu d’aquest petit negoci. "Ara no va gaire bé. Abans anava millor perquè no hi havia competència, ara molta gent treballa en aquest sector”. És per això que fa tres anys es va traslladar al barri de Lalbagh, on troba que hi ha menys competència. Actualment compra entre 200 i 250 kg de plàstics al dia a un preu que oscil·la entre les 15 i les 30 takas per quilogram, entre 13 i 25 cèntims d’euro, segons el tipus de plàstic. Les fàbriques, en canvi, els compren a unes 36 takas/kg, uns 30 cèntims d’euro. El Jahangir, com la resta de recol·lectors de compravenda, compten amb un marge de benefici molt ínfim. Les fàbriques de resina, quan necessiten residus plàstics, envien una persona a recollir la mercaderia a petits negocis de compravenda com el del Jahangir. El transportista porta la mercaderia en bicicleta o furgoneta al magatzem de la fàbrica, on els treballadors classifiquen els plàstics per tipus i colors, i destrien els que no serveixen. Un cop tot el material vàlid està classificat, el guarden en grans sacs, el pesen i el transporten a les fàbriques. Les fàbriques de resina colen, netegen i trituren en trossos ben petits tots aquests residus plàstics per convertir-los en resina plàstica. Aquesta resina és transportada a les botigues per ser venuda o exportada internacionalment. Però no totes les fàbriques funcionen de la mateixa manera: n'hi ha d'altres que compten amb la seva pròpia planta de reciclatge. Aquest és el cas d'una de les fàbriques de sandàlies situades al barri de Lalbagh, una construcció vertical on arriben sandàlies trencades i en surten de noves. L'edifici, que a primera vista sembla residencial, funciona de baix a dalt. A la planta baixa, trituren milers de xancles de color negre, velles i trencades. A la planta del mig, tres joves fabriquen, a partir del plàstic triturat i fos, sense parar, les soles de les futures sandàlies. I a la planta més alta de tot l'edifici, un grup d'unes deu persones pinten i munten aquestes sandàlies. Aquest carrer no només està ple de fàbriques, sinó també de botigues on venen els seus productes. "Aquí pot venir qualsevol persona i comprar-se unes sandàlies, però els nostres clients acostumen a ser empresaris nacionals, i a vegades internacionals, que venen a comprar el producte a l'engròs", explica el dependent d'una botiga de sandàlies, on venen de més de deu marques diferents.

“I quant costen aquestes sandàlies?” “Setanta takas”, respon. Uns seixanta cèntims d’euro. Bangladesh guanya cada any milions de dòlars exportant plàstic reciclat. D’acord amb l'OEC (The Observatory of Economic Complexity), l'any 2021 Bangladesh va exportar un total de 4,54 milions de dòlars de productes plàstics a l’estat espanyol. El 76% són articles de plàstic per a la llar: gots, plats, tàpers o bols, entre d'altres. I segons el Comitè Grambangla Unnayan, més de mil fàbriques produeixen, creen llocs de treball i estalvien despeses d'importació nacionals arran d’aquest negoci informal. A més, el reciclatge i la reutilització dels residus de les fàbriques de confecció van crear centenars de noves botigues, fàbriques i uns 150.000 nous llocs de treball. Els recol·lectors informals aporten mà d'obra gratuïta per a la recollida de residus, incentiven el reciclatge i mitiguen els efectes del canvi climàtic. Avui, però, la seva contribució continua sent invisible a les estadístiques oficials i no formen part del sistema nacional de seguretat social.