Dalia Ghanem: "Molts jihadistes no havien tocat mai un Alcorà"
Experta en radicalització i jihadisme i investigadora del Centre Carnegie del Pròxim Orient a Beirut, s’ha dedicat a investigar la violència política, la radicalització, l’islamisme i el jihadisme. A la seva Algèria natal va poder entrevistar fa pocs anys molts jihadistes penedits
Quina és la radiografia de la situació dels joves al Mediterrani?
És difícil parlar de la joventut com una categoria homogènia. El concepte és una construcció que pot ser manipulada. Però hi ha alguns aspectes comuns: és una generació que està molt ben connectada a les xarxes socials, que desconfia de les institucions, que té poques oportunitats laborals. I també hi ha una mena de buit generacional, una incomprensió respecte de la generació dels pares.
Què en queda de les revoltes i revolucions al món àrab de fa sis anys?
No podem ignorar que al món àrab hi ha 105 milions de joves. Aquest és el futur de la regió, i la clau perquè avanci. I encara estan actius, i fan el que poden en una situació complicada, però hi són. És un procés obert: parlem d’aixecaments, revolucions... I el món àrab es continuarà movent les pròximes dècades, perquè ha patit un autèntic terratrèmol a tots els nivells, i això canviarà la imatge del Pròxim Orient i el nord d’Àfrica. La regió mai no tornarà a ser la mateixa.
Però Síria serveix com un advertiment, un tallafoc contra el canvi.
Es fa servir l’exemple de Síria per frenar les ànsies de canvi: les imatges que ens arriben des de Síria cada dia són un recordatori constant per a tota la regió amb el missatge d’“Això és el que us passarà si voleu un canvi”. A Algèria el govern també ha capitalitzat aquesta por: no és casualitat que l’eslògan electoral de Bouteflika fos “Estabilitat i continuïtat”.
Els joves també són carn de canó dels grups jihadistes.
La radicalització és un procés: a poc a poc hi ha idees que van arrelant en el sistema de creences de la persona, que comença a pensar que és obligatori imposar-les al conjunt de la societat. I la violència és l’últim nivell. Quan estudio els comptes de Twitter i Facebook dels joves radicalitzats avui, veig que la gent s’enrola a grups jihadistes com el Daeix pels mateixos motius que fa vint anys. Hi ha una necessitat de pertinença a una comunitat: en aquestes societats tan individualistes senten que la seva vida no té cap sentit ni esperança. I la propaganda els fa creure que la seva vida abans d’entrar al califat era d’impietat, i que ara s’han de redimir. I passen per tot un procés de renaixement: deixen de ser qui eren per convertir-se en algú altre. Passen per una mort civil i adopten un nou nom i una nova vida en què la comunitat és el principal suport social i material. El jo es dissol en la psicologia del grup.
És una dinàmica de secta.
Sí, el mateix que fan els exèrcits: una formació, uniformes, l’esperit del cos... També podem veure-ho en els hooligans. Es busquen ells mateixos: ser algú, ser algú respectat. Quan entren al grup es converteixen en algú. També hi ha persones que se sumen a aquests grups per raons materials. Hi ha dones tunisianes que han viatjat a Líbia o Síria per unir-se al Daeix amb l’objectiu de mantenir les seves famílies. Cada història és diferent, cadascú té les seves pròpies motivacions i no es poden fer perfils prototípics. És impossible dir “aquesta persona es radicalitzarà”.
I la religió quin paper hi juga?
Hi ha factors ideològics, però una de les coses més importants que vaig aprendre a Algèria és que molts mai no havien tocat un Alcorà en tota la seva vida. No en sabien res. No van aprendre’n els versicles fins que ja eren dins el grup.
Què fa de l’Estat Islàmic un fenomen tan atractiu?
Crec que l’Estat Islàmic no s’ha inventat res. Si el GIA fa vint anys hagués tingut xarxes socials ara tindríem un Estat Islàmic a Algèria. La diferència és que Al-Qaida era un moviment molt elitista, d’avantguarda, i era molt difícil unir-se a les seves files. El Daeix, al contrari, només diu “Vine amb nosaltres a Síria o l’Iraq” i té la seva propaganda a disposició de tothom, accessible amb només uns clics. Els vídeos són un fenomen nou, perquè hem passat dels avorrits monòlegs de Bin Laden en vídeo VHS a imatges ultraviolentes i també activitats pròpies de la construcció d’un estat: erigeixen ponts, munten escoles... La narrativa és: “Som un estat capaç de garantir-te educació, salut... Vine, converteix-te a les nostres idees i t’acceptarem, fossis qui fossis en el passat”. I és el primer cop en la història del moviment jihadista que veiem una organització capaç d’utilitzar amb tanta eficàcia les xarxes socials. I això també està lligat a la joventut: qui s’uneix al Daeix? Els joves, que han nascut amb smartphones i tauletes a les mans.
També hi ha novetats en el contingut de la propaganda. Per exemple, el Daeix gairebé mai es refereix a Israel.
Sí, gairebé mai. Però utilitzen l’anomenat trauma secundari per mobilitzar la gent. Els conflictes de Palestina, l’Iraq, Síria, Bòsnia, Txetxènia... Utilitzen el trauma com una pressió emocional: “Així és com tracten els vostres germans musulmans, no podeu quedar-vos mirant, heu de fer alguna cosa per la comunitat, el que heu de fer és venir amb nosaltres, agafar les armes i lluitar, i si no podeu venir al nostre territori podeu fer un atemptat allà on sigueu”. A la seva propaganda transmeten una imatge utòpica d’una societat sense injustícies, sense atur, una imatge d’esperança i acció.